Els promotors mediàtics de la Superlliga no acaben de trobar la manera de popularitzar el projecte, segurament perquè els titulars i les expectatives difoses superen la mateixa ficció d’una estructura de competició que, a més, cada cop s’esforcen més a avançar, ara al 2025 amb 15.000 milions de matalàs per arrencar les tres primeres edicions, 5.000 milions per temporada. L’envolten, a més, en aquest mantell de somni i de felicitat, on la televisió no és de pagament i els aficionats gairebé no han de pagar per l’entrada gràcies a un plantejament revolucionari en l’enfocament del màrqueting i de les accions comercials a desenvolupar, a partir que, paradoxalment, hi hagi clubs interessats a participar-hi.
De moment, que se sàpiga, només el Reial Madrid i el Barça aposten per disputar-la, mentre la resta dels grans, especialment els de la Premier League, s’han desmarcat, amb dubtes i actituds poc o gens susceptibles de mostrar fissures o vacil·lacions. El mateix han fet els italians, alemanys i francesos, que han preferit donar suport a aquesta nova fórmula de comercialització de la Champions participada per l’ECA (Associació de Clubs Europeus) més estable, definida i piramidal. La Superlliga promet tres anys de vida a canvi d’un dineral, encara que per ara sense clubs dissidents que la puguin secundar ni inversors que s’hagin identificat, encara, per tal d’evitar que el seu prestigi i cotització puguin veure’s afectats per l’anunci.
Ja se sap que els diners són tant intel·ligents com sensibles i que, el banc impulsor original, JP Morgan, ja va fer un pas enrere després de comprovar que, en realitat, el president del Reial Madrid, Florentino Pérez, no compta amb un sol amic en aquesta aventura, vist que el president del Barça, Joan Laporta, per la submissió i la dependència demostrades, no és més que un dels seus peons.
En aquesta amarga soledat, ambdós presidents, però sobretot Laporta, ha intentat fer el màxim soroll possible tocant totes les tecles mediàtiques al seu abast -que no són poques- donant per fet que el Barça està a punt d’ingressar una pluja de milions, els 400 que li corresponen per estar a la línia de sortida de la Superlliga -quan arribi el moment- i els 1.000 milions que, segons han filtrat, rebran com una prima de fidelitat que els dos clubs, Madrid i Barça, han negociat i aconseguit d’A22 Sports Management, la societat que també integren, lideren i controlen.
Si la resta dels clubs tenia algun dubte sobre el caràcter elitista, exclusiu, selectiu i arbitrari de la naturalesa de la competició, l’anunci no desmentit d’aquesta prima només per a dos en recompensa per haver resistit un parell d’anys a la bretxa, sense fer-se enrere, ha acabat generant un rebuig frontal que no deixa de ser obvi. Els comptes que han fet els altres són demolidors, ja que si decideixen entrar al projecte, no només no ingressaran pel mateix caixet que el Barça i el Madrid -que lideren també l’escala confeccionada prèviament- sinó que, a més, els hi garantiran al dos més rics i poderosos un pessic de 2.000 milions, se suposa que contra aquests 15.000 inicials. Impossible.
En qualsevol cas, per cert, aquesta pluja de milions arribaria en forma de préstec contra els futurs beneficis de la competició sobre taquillatge, comercialització, patrocinis, drets de televisió, marxandatge i molts altres conceptes derivats d’un control dels partits i dels estadis per part de la Superlliga, molt superior al que ara exerceix la Champions actuant com a propietària dels estadis. Quan la Superlliga parla de grans ingressos, ho està fent en realitat de grans operacions financeres i de riscos que ni el Reial Madrid ni el Barça tenen del tot calculats. Tampoc l’impacte i les conseqüències de la seva desmesurada i insaciable avarícia. Els clubs, per importants que siguin, necessiten la resta, fins i tot els més petits i amateurs, perquè el futbol, com un volcà de sentiments, emocions i passions, com a espectacle i com a negoci, continuï sent l’esport més popular a tot el món.
