Laporta aguditza la crisi de Xavi amb la seva ingerència al partit de Champions

Rectificar-li el pla de viatge al tècnic, forçar la convocatòria de les 'vaques sagrades' i la xerrada prèvia del president amb el vestidor van provocar un altre pèssim partit i una derrota que, encara que intranscendent, converteix Mestalla en una final

Xavi Hernández

Quan més s’entesten Joan Laporta i el seu peculiar entorn a aparentar determinació i suport al seu entrenador, Xavi Hernández, menys efectiva i real sembla la protecció i embolcall en aquest mal moment després de caure a casa davant el líder Girona, i posar-se a set punts del líder a la Lliga. La maniobra presidencialista de revocar la primera convocatòria de jugadors de cara al partit de Champions, esmenar-li la plana i enviar-li un missatge claríssim sobre la urgència, l’obligació i la necessitat de guanyar el partit final de la lligueta, amb 2,8 milions en joc, a més de ser una intromissió i d’haver passat per sobre del pla de l’entrenador per fer un gir a la situació, ha resultat completament adversa.

L’efecte pretès, el d’una reacció d’equip ferit, amb prou orgull i personalitat per aixecar-se convençut que no hi ha res perdut, com és així en realitat en aquest punt de la temporada, va precipitar, en canvi, una altra decepció en el partit que formalment va classificar el Barça per als vuitens de final de la Champions League com a primer de grup i, per tant, amb l’etiqueta de favorit de cara al sorteig de dilluns i l’avantatge de jugar el partit de tornada a Montjuïc.

Una altra situació de contrast entre el valor i el reconeixement d’haver aconseguit el pas als vuitens, per fi després de dues vergonyoses eliminacions amb el mateix Xavi a la banqueta, i la desagradable sensació que aquest grup està condemnat al fracàs i que ara com ara sembla incapaç d’anar molt més enllà a Europa quan es trobi un equip mitjanament sòlid i en forma.

Com s’ha advertit des de diumenge a la nit, el que ha canviat, més enllà del pessimisme i de la distància adquirida pel Girona i el Reial Madrid -recuperable, sens dubte-, és la manifesta desconfiança des de la mateixa presidència i de la junta al voltant a la figura de Xavi, que ja va quedar assenyalat pel 2-4 de Montjuïc i ara ha estat posat a la tessitura de jugar sota la pressió d’una mena d’ultimàtum contra el València a Mestalla, dissabte a la nit.

No és, curiosament, la conclusió dels gestos i el missatge de suport incondicional que la junta s’ha esforçat a transmetre des de la gran ensopegada davant del Girona, això sí, amb més poca traça i ridícul que eficiència, ja que cap de les versions ofertes des de l’aparell presidencial, la secretaria tècnica (Deco), les explicacions de Xavi i les filtracions periodístiques han pogut desmentir que quan Laporta rectifica el guió del viatge a Anvers, obligant-lo a endur-se tot l’equip i a entrenar dijous matí a Brussel·les, ho fa per dos motius: per arengar el vestidor ahir al matí abans del partit i per recordar-li a Xavi que els 2,8 milions perduts a Hamburg davant el Shakhtar Donetsk suposaven un revés financer que, obligadament, havia de compensar amb una victòria inapel·lable en el tancament d’aquesta fase davant l’Anvers.

Com sol passar en escenaris artificials i forçats, en aquesta reunió matinal amb el president, la plantilla va distingir que una cosa és el postureig de la junta i una altra de molt diferent la sensació que Xavi s’ha d’esforçar com mai per guanyar-se aquest crèdit que ara mateix ha perdut. L’entrenador, que havia decidit donar descans a Araujo, Frenkie de Jong, Lewandowski i Gundogan, finalment només es va deixar a casa a l’holandès, amb febre, i no va alinear Araujo a causa d’una fractura de pòmul que segurament ja li va impedir jugar a cent per cent davant del Girona. Gundogan i Lewandowski van ser titulars i no precisament els millors en un equip que va percebre aquesta vulnerabilitat de l’entrenador. La segona derrota en tres dies, aquesta vegada davant un rival molt inferior en tots els ordres, va tornar a reflectir aquests dubtes i nerviosisme internament tan palpables.

Tot i que intranscendent a efectes de classificació, la manera de perdre amb aquest gol a l’última jugada del partit, després de l’empat agònic forçat amb els canvis i la sortida dels més joves, aguditza i posa al límit la raó de ser principal d’aquesta crisi, que gira exclusivament al voltant de la capacitat de Xavi per donar personalitat i eficàcia a l’equip.

Xavi, sens dubte, pot argumentar que, en realitat, més de la meitat dels reforços que han portat entre Laporta, Mendes, Pini Zahavi, Deco i Alemany no eren els primers de la llista. No ho farà, però, perquè ell mateix ha forçat operacions amb derivades i comissions inexplicables, ni l’ha ajudat massa que la seva aposta per Oriol Romeu li hagi sortit tan malament com haver cedit a les pressions de Laporta per prescindir d’Eric Garcia perquè de tots els defenses en nòmina semblava el menys titular.

Laporta tampoc se sent còmode davant d’una conjuntura on la possibilitat de destituir Xavi suposa haver errat en els dos projectes arrencats, un per donar continuïtat a Koeman, a qui no volia veure ni en pintura, i un altre per acceptar contra el seu propi desig Xavi com a substitut. Era la millor solució mediàtica per garantir-se que els mitjans i els opinadors li concedirien, com ha estat així, un marge pràcticament il·limitat de confiança. El problema és que Xavi, malgrat haver guanyat una Lliga, ha perdut tots els debats sobre l’estil i el joc, amb l’agreujant que l’han fitxat fins a 16 jugadors de primer nivell i que si l’equip no espavila i s’enlaira d’una vegada, l’afició deixarà de posar el focus al camp o la banqueta i començarà a apuntar cap a la llotja. I Laporta, si alguna cosa té clara, és que això no passarà.

(Visited 171 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Feu un comentari