Com que la història tendeix a repetir-se, especialment Joan Laporta si es tracta de replicar i empitjorar els seus errors i desgavells, es pot dir que, en matèria de cens, també ho ha tornat a fer generant una altra massa de barcelonistes de dubtosa fidelitat, origen i motivació. Un altre invent extravagant que, en un temps rècord, ha provocat un estrany i confús escenari per una precipitada fuita de socis, més incomprensible tractant-se de 2.700 abonats de Montjuïc que han decidit renunciar a la seva condició de soci, en termes absoluts el 16% dels que van decidir continuar acompanyant l’equip a l’exili. Com sempre, a la vicepresidenta institucional Elena Fort li ha tocat donar explicacions a falta d’un responsable de l’àrea social que pugui ser una referència per al barcelonisme.
“Dels 16.864 abonats de Montjuïc n’hi ha 2.700 que no s’han censat. És un nombre realment sorprenent. Pensem que hi pot haver una bossa de frau. Ho estudiarem”, ha respost a preguntes de La Vanguardia en una altra ostentació d’indolència i de distància respecte a la realitat del club i del calvari a què la junta sotmet cada setmana aquests socis que no saben on podran seure, ja que ho decideix algú del departament de Ticketing arbitràriament, això sempre que no oblidin avisar el club de la seva intenció de veure cada partit com si fos una cosa extraordinària malgrat el seu estatus d’afiliat a propietari d’un passi de temporada.
Per si Elena Fort no ho sap, la prioritat i els denudats esforços des de la junta per atendre i oferir els millors seients als turistes i visitants, que sovint exigeixen comprar localitats juntes, són una pràctica habitual que va en detriment dels mateixos barcelonistes i que podria explicar aquest cop baix a l’ànima del club com és l’evasió en un percentatge tan elevat. Més que una bossa de frau apareguda del no-res es pot parlar, entre altres causes, d’una veritable presa de pèl a centenars d’aficionats als quals, de sobte, se’ls han tret les ganes de continuar mantenint el carnet i l’abonament, dos béns evidentment devaluats amb la reentrada de Laporta a la llotja del Camp Nou. Un déjà-vu en realitat si al col·lectiu d’aquests 2.700 fugits també es poden identificar socis admesos amb certa frivolitat i descontrol a l’hora de concedir el carnet sense limitacions ni cost, és a dir més interessats a fer negoci amb aquesta localitat del Lluís Companys, igual que alguns ja s’aprofitaven al Camp Nou, que a servir el club des de la lleialtat, el compromís i el sentiment blaugrana.
El cas és que el 2004, a l’any d’assolir la presidència, Laporta va comptar amb l’inestimable i infal·lible instint destructor i ignorant del llavors vicepresident Ferran Soriano, autoproclamat director general per estalviar-se un CEO igual que passa ara, per impulsar el Gran Repte, promoció que permetia a qualsevol ciutadà del món donar-se d’alta al matí i a la tarda adquirir un abonament al mercat negre. Les expectatives de Laporta i Soriano van ser les d’aconseguir ràpidament el milió de socis, cosa que hauria significat un ingrés extra de més de 70 milions de l’època. El resultat va ser, però, una allau de socis ‘bebè’ i ‘infantil’ en resposta als packs de promocions que van posar de moda ‘regalar’ carnets a nadons, nets i nebots. L’obertura només va servir, en general, per a l’entrada de malvats, revendes i defraudadors que, amb el temps, gràcies sobretot a les finals i als Clàssics, es van fer d’or servint un mercat negre d’agències i hotels amb guanys de fins a quatre, cinc o sis vegades el valor.
La mateixa junta de Laporta que tolerava aquest enriquiment de tercers va participar en escàndols insuperables com la desaparició de les entrades per a la final de Champions de París o la manipulació vergonyosa del sorteig per a la de Roma, invariablement a favor d’amiguets de la directiva i en contra de milers de socis que, tant a l’Stade de France com a l’Olímpic de Roma, van haver de comprovar com pastilles senceres de les graderies del sector blaugrana les ocupaven seguidors de l’equip rival comprades a un preu sideral.
En definitiva, la frustrada iniciativa va produir una mínima pujada de socis sènior, irrellevant, i un efecte perniciós al llarg de molts anys, un niu de podridura i d’estafadors que, quan es va passar el rasclet en el cens impulsat per Sandro Rosell entre el 2012 i el 2015, va reduir el volum de socis de 170.110 a 144.756, un 14% del total, 10.505 dels quals van ser baixa per defunció i 14.849 per irregularitats o per no pagar l’anualitat. Es pot afirmar que més de 9.000 dels socis, o potser més, no van ser capaços de demostrar la seva identitat quan se’ls va demanar fer-ho. Es van comptar per milers i milers els noms i les dades falsejades, foto inclosa, que l’administració de Laporta va acreditar i va acceptar com a socis i abonats. Aquest gruix de carnets usats perversament desfigurava i corrompia els sorteigs per a desplaçament i finals, ja que els permetia acumular milers de peticions en bloc i curiosament veure’s afavorits per la sort.
Laporta va arribar a ampliar vint-i-quatre hores més, per sorpresa, el termini per al sorteig per a la final Roma produint-se la casuística gens casual que el sorteig va somriure exclusivament als que es van reapuntar en aquest temps extra del qual no es va assabentar la resta dels socis.
També va diferenciar radicalment la junta de Rosell de la de Laporta la conseqüència d’aquesta neteja del teixit barcelonista que va permetre adjudicar 1.038 abonaments de cop per a aquells socis que estaven a la llista d’espera des dels temps de Laporta, ja que entre el 2003 i el 2010 els seients alliberats cada any, entre 150 i 300, s’adjudicaven a dit a familiars, amics i agències massa properes a la directiva de Laporta.
El procés censal, que va requerir invertir importants recursos i contactar porta a porta amb cada soci, fins i tot a domicili en casos especials per manca de mobilitat de barcelonistes d’edat, es va completar amb l’adopció de mesures de conservació de la massa social catalanista i arrelada perquè es va tancar l’accés universal, limitant la filiació a familiars de primer i segon grau, deixant la porta oberta del carnet de compromís per a l’aspirant sense aquest vincle de sang consistent a pagar-lo durant tres anys sense cap dret, a fons perdut abans d’obtenir el definitiu.
El que va fer Laporta a la seva tornada va ser exactament l’oposat -res original-, abolint aquest control de ‘qualitat’, aturant la llista d’espera una altra vegada i obrint el registre a tothom. L’efecte va ser passar de 137.514 el 2021 (141.846 prepandèmia) a 144.646 segons la memòria 30 de juny del 2023 i a 141.309 segons la pròpia junta en la mateixa data, abundant en aquest descontrol que ara mateix domina la gestió del club. Amb raó, la vicepresidenta Elena Fort no sap qui són aquests 2.700 abonats que s’han esborrat pràcticament al cap de sis mesos de comprar el seu passi anual. Si era una bossa de frau, com sospita, és perquè la seva pròpia normativa ho ha permès i han sortit cames ajudeu-me perquè la revenda al Lluís Companys no és una ganga com ho era el Barça de Laporta en altres temps. No s’aclareixen.
