No és casualitat que l’anunci oportunament teledirigit de la gestació d’una candidatura sòlida, solvent i amb els suports necessaris a les eleccions del 2026 hagi coincidit en moments de combustió interna del segon Barça de Joan Laporta, un club amb una derivada catastròfica a tots els fronts de la gestió que ja només se sosté per la capacitat propagandística, l’estat de crionització de la massa social i les expectatives que el Barça de Xavi es recuperi a temps de salvar la temporada amb un gran títol.
El tercer punt de suport, el futbolístic, acabarà sent la clau de tota l’estructura, suposant que el galimaties, la improvisació i la prioritat dels mateixos interessos del president ho siguin o es corresponguin amb algun model i pla d’actuació que no sigui llençar pilotes endavant, una darrere l’altra. Laporta ja està assegut sobre el marcador massa aviat després de dos anys i nou mesos d’un mandat que se’l pot fer llarg i complicat si no se li apareix, com el 2009, la combinació màgica d’un entrenador com Pep Guardiola, però sobretot amb l’explosió d’una generació de futbolistes capaços de dominar el futbol mundial.
El nom de Joan Camprubí és el que li va donar un malson diumenge a la nit Laporta després de l’assalt del Girona a Montjuïc, més fins i tot que el mateix marcador o el joc de l’equip, que sempre són circumstàncies corregibles i canviants. No tant pel perfil o la capacitat de lideratge, carisma i qualitats que pugui atresorar un brillant enginyer superior de telecomunicacions, de només 36 anys, director gerent a Boston Consulting Group, una de les consultores més grans del món, que ha obert gairebé un centenar d’oficines a 50 països. Cal afegir com a dada rellevant la del seu segon cognom, Montal, el d’una saga de presidents del Barça durant la dictadura, Agustí Montal Costa fins al 1978 i Agustí Montal Golobart, el seu pare, que també va presidir el club entre el 1946 i el 1952. Joan Camprubí és net i besnet de tots dos personatges il·lustres del barcelonisme històric.
Per les venes li corre sang de la més alta aristocràcia blaugrana, circumstància que li garanteix el suport incondicional d’aquestes famílies del Barça que encara avui conserven una inclinació natural, com a l’època dels seus avantpassats, a tenir drets de bressol i de classe sobre la llotja del Camp Nou. El jove descendent d’aquesta línia de successió que va ser tallada per Josep Lluís Núñez, l’empresari del totxo que va posar fi a la dinastia del tèxtil, s’ho haurà de guanyar. Li queda seduir el barcelonisme i aportar aquest foc nou reclamat precisament per un padrí de luxe, Evarist Murtra, que també juga al seu equip com a assessor, consultor sènior i personatge tenebrós d’aquell contrapoder històric del Barça que torna a la càrrega amb una cara jove, desembolicada i apropiada al món d’avui. També amb la inexperiència per bandera, encara que amb l’avantatge de sortir d’una posició privilegiada i amb milers de vots assegurats.
No és aquesta circumstància el que més preocupa Laporta en aquest moment, ja que ell mateix va ser un Murtra boy durant anys i el mateix Evarist Murtra, amb motiu de la celebració de l’última assemblea, li va avisar del que li venia a sobre en un sonat article a La Vanguardia. “No volem dissidents, però tampoc ens convé absentar-nos. Personalment, celebraria molt que una nova generació de barcelonistes preparats, coneixedors de les noves tecnologies i de com evolucionarà el món de l’esport, prengués el relleu al seu moment. I no oblidem que el Barça és molt més que un equip de futbol”, va escriure. Més que imaginar-ho, Murtra ja estava movent els fils per posar en contacte el nou descobriment amb altres barcelonistes d’un perfil semblant. Fa mesos que Joan Camprubí manté contactes, segons diversos mitjans, amb Toni Ruiz, CEO de Mango; Jordi Tomàs, CEO de la immobiliària Guinot Prunera; Sam Judez, directora general de l’agència de publicitat DDB; Carlos Galofré, director general d’AB Sagax Espanya; y Jordi Plana, emprenedor tecnològic i fundador de Beezy; a més de joves advocats, entre ells el fill de Miquel Roca Junyent, Joan Roca. Personatges com el mateix Sandro Rosell o Jordi Roche han estat consultats pel jove precandidat, que alhora ha estat avaluat per aquests majors que també estan disposats a portar-lo davant unes eleccions amb els deures fets i el suport d’aquest establishment social barceloní, barcelonista i catalanista que un dia, no fa tant de temps, va contribuir a crear el monstre en què s’ha convertit Laporta.
I aquesta és la pitjor notícia per a ell, ser plenament conscient per primera vegada en anys que aquest nínxol històric on ell va trobar l’embolcall i la immunitat d’un gran aparell de país al seu servei per derrotar Núñez l’ha abandonat per sempre.
La incògnita és saber si, més enllà d’aquell buit en què ara li toca viure sol, res que el preocupi en el dia a dia del seu tirà i dictatorial tarannà, aquesta nova oposició passarà l’acció com va fer ell al seu dia sota el paraigua de l’Elefant Blau amb un plantejament frontal, bèl·lic i devastador.
No va ser aquest el missatge de Murtra, puntualitzant la seva aversió a la dissidència que, tanmateix, ell personalment va alimentar i va promoure contra Núñez en els seus temps. Parla d’actuar legítimament quan arribi el “moment oportú” electoral. O sigui, el 2026. Però també va deixar aquest altre missatge: “Vivim una ficció. No és veritat que els socis tinguin la propietat del club de manera efectiva: no hi ha mecanismes de control, ni ningú els reclama. El club és una autarquia, governat com una empresa familiar segons el president, que és un insult a les empreses familiars ben gestionades i que a Catalunya són moltes. Després d’aquestes reflexions tan pessimistes de la realitat a què estem sotmesos, només ens queda esperar que el barcelonisme torni a recuperar el sentiment de pertinença que era el principal actiu del nostre club i recuperi l’esperit crític constructiu”.
Murtra és avui la veu d’aquesta experiència que també li xiuxiueja cautela, intel·ligència i capacitat estratègica perquè el cos ja no li demana guerra i perquè Laporta no deixa de ser un altre d’aquells fills a qui ara toca fer fora de casa i que Joan Camprubí hereti el patrimoni barcelonista que pot portar-lo a la presidència.
El qual dependrà ara d’aquest ímpetu i audàcia pròpia de les generacions més joves o de la capacitat autodestructiva de Joan Laporta, gens menyspreable, d’altra banda.
