De l’oasi, a la claveguera, al desert i a l’abisme

El nacionalisme, políticament hegemònic des de l’any 1980 a Catalunya, ens ha portat a la desfeta actual. No és una qüestió de sigles -CDC, UDC, PDECat, JxCat, ERC, CUP…- és una qüestió de concepte, de mentalitat i, sobretot, d’una manera de fer i de governar.

L’ideal d’una Catalunya “lliure”, “rica i plena”, segregada d’Espanya i de la península Ibèrica, ha marcat les generacions de catalans que han nascut i viscut en aquesta terra després de la mort de Franco.  Però aquest ideal ha estat basat en un gravíssim error: obviar que la realitat social és complexa i que hi ha una part molt important de la població que no té arrels catalanes i que també té dret a expressar-se en la seva llengua i a viure la seva cultura amb normalitat i plenitud.

La Generalitat, restablerta gràcies a la tenacitat del president a l’exili, Josep Tarradellas, no ha estat percebuda com la institució de “tots”, sinó de només una part i aquesta manca d’identificació ha entorpit el procés d’integració. Avui, més que mai, cal ratificar i defensar que els 8 milions d’habitants de Catalunya, vinguem d’on vinguem, parlem com parlem, som un sol poble, amb els mateixos drets i els mateixos deures. 

El nacionalisme català, a banda del seu vessant excloent, ha comès dos altres errors gruixuts: caure en la xacra de la corrupció i, el que és pitjor, intentar justificar-la; i engegar el delirant procés independentista per intentar tapar el cantó més fosc i més brut de la seva gestió. D’aquesta manera, hem passat del suposat “oasi” pujolista -on l’“omertà” mafiosa tapava totes les crítiques- a l’esclat de les clavegueres i a l’actual desert, en el qual estem perduts i esmaperduts.

Per postres, hem perdut l’empatia i la complicitat dels veïns. La trencadissa de l’1-O no només ha fracturat, encara més, la societat catalana. Ha provocat una reacció de rebuig a la Catalunya Nord, a les illes Balears, a la Comunitat Valenciana i a l’Aragó, on les últimes eleccions han instaurat governs de dreta i d’extremadreta, molt refractaris a la col·laboració amb la Generalitat i amb tot allò que tingui relació amb el nacionalisme català.  

La incapacitat i la impotència per fer front a la sequera; el devastador informe PISA sobre l’educació i els reiterats i brutals episodis d’inseguretat ciutadana que patim marquen el punt més baix de Catalunya des de la recuperació de la democràcia. Aquest desori coincideix amb un Govern, el de Pere Aragonès, que només té 33 diputats al Parlament.

Jordi Pujol, el “padre padrone” del nacionalisme contemporani, ha de veure com una altra de les seves obres -a la qual hi va dedicar molts diners i esforços-, la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC), també cau a pedaços. Aquesta empresa editorial arrossega un deute de 15 milions d’euros, ha hagut de vendre’s l’edifici corporatiu a l’amo de Bon Preu, Joan Font, i té previst fer un ERO de la seva plantilla.

La crisi de la GEC, fundada l’any 1968, s’afegeix a les del grup financer Banca Catalana, al tancament del diari El Correo Catalán, de la revista Destino -dels quals era propietari- i de Cadena 13, a la desintegració de Convergència Democràtica per corrupció i a la imputació de tota la família Pujol per amagar una fortuna en paradisos fiscals. Jordi Pujol es va arribar a identificar amb Catalunya i l’evidència és que tot allò que va construir ha acabat ensorrat, inclòs el “país ideal” que va imaginar.

Amb l’ensulsiada de la GEC culmina aquest desastre permanent que, sota les consignes de “fer país” i “això ara no toca”, hem hagut de suportar el conjunt dels catalans en les últimes dècades. Amb el benentès que en l’església nacionalista, presidida pel pantocràtor de Jordi Pujol, els convergents eren els pares d’aquesta gran família mal avinguda; els republicans són els fills; i els cupaires, els nets.

És evident que l’edifici està en ruïnes i que cal fer un “reset” amb urgència, però el PSC, que hauria de liderar l’alternativa, està lligat de peus i mans pel suport que ERC dona a l’estabilitat de Pedro Sánchez. Mentre a Madrid, el PSOE necessiti imperiosament els escons dels nacionalistes catalans per poder governar, Salvador Illa es quedarà sense la presidència de la Generalitat. 

És el mateix tracte que va fer Felipe González amb Jordi Pujol i l’eixerit José Luis Rodríguez Zapatero amb Artur Mas. Els grans sacrificats d’aquesta perversa correlació de forces són els socialistes catalans, que, amb la seva esclatant victòria electoral, van ser la clau perquè avui Pedro Sánchez pugui estar a la Moncloa i que, una vegada i una altra, són l’anyell pasqual.

En comparació, els socialistes del País Basc són políticament més intel·ligents i, de fa molts anys, governen en coalició amb el PNB i no fan esgarips a pactar amb el PP o amb Bildu. En canvi, el PSC arrossega un estrany complex d’inferioritat, des de la derrota de l’any 1980, i, sempre que pot, necessita fer veure que també és nacionalista.

Bona prova d’aquesta esquizofrènia és el conflicte suscitat per la concessió de l’amnistia als protagonistes del procés independentista encausats o condemnats judicialment. Salvador Illa sap que bona part dels seus votants hi estan en contra, perquè han viscut i patit en primera línia el desastre i l’angoixa que va causar aquest esbojarrat intent de ruptura institucional, econòmica i social.

Un votant socialista de Guadalajara o de Lugo pot estar en contra de l’amnistia dels independentistes catalans, però és una qüestió que li cau lluny i que pot arribar a justificar per impedir que PP i Vox puguin governar. En canvi, per un votant socialista català la concessió de l’amnistia és un greuge, si no va acompanyada d’un acte de contrició per part dels independentistes, que no el faran.

Al contrari, quan tinguin nets els seus expedients judicials, ho tornaran a fer. Saben que és arriscat, saben que acabarà malament, però també saben que això dona sentit a les seves vides, dona diners i, al final, Espanya sempre t’acaba perdonant.

El nacionalisme ha portat Catalunya al precipici. Estem en caiguda lliure i encara no hem tocat fons.  

(Visited 474 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

1 comentari a “De l’oasi, a la claveguera, al desert i a l’abisme”

  1. Desde el principi lo he pensat
    Aixo de l´independencia, es per tapar les miseries i vergonyas de la familia Pujol
    No me han enganyat mai, una burguesia de dretas carlista i franquista, i ara independentista, ja ja ja
    De un charnego de pare catala i mare andaluza
    NO COMMENT

    Respon

Feu un comentari