Quan conclogui la segona presidència de Laporta és molt possible que calgui una restauració de certs elements d’identitat, sobretot si aquesta compulsió per esborrar el passat es cronifica i allarga, com sembla que és tendència en l’actual mandat. Alguns socis que no passen precisament per ser obertament opositors a la presidència estan lamentant que una de les senyes del club tan arrelada i sagrada com són els colors blaugrana hagi desaparegut del logo del 125è aniversari, derivat d’una llicència absolutament frívola i imposada pel caprici d’un equip extern de disseny.
El logo, en efecte, es projecta sobre un quadrat de dos fons de colors verticals, un blau i un altre vermell, que no es corresponen amb els blau i grana del pantone de referència als Estatuts del FC Barcelona, els colors admesos i aprovats com a oficials, exclusius i que de manera obligatòria han de ser rigorosament respectats a l’hora de la reproducció de l’escut, de la marca i en qualsevol acció informativa, comercial autoritzada o producte llicenciat des del club que requereixi la impressió en qualsevol format i suport dels colors identificatius del Barça.
Menys per al 125è aniversari que, per guanyar en modernitat, brillantor, força i atractiu, es presenta en colors que no són els del Barça. Una altra ‘genialitat’ marca de la casa (laportista) que a més de semblar una broma de mal gust s’ha presentat i divulgat des de la més absoluta normalitat amb l’acceptació i el patrocini de la mateixa junta blaugrana, una vegada més encantada de donar-li una altra queixalada a aquest imaginari icònic del barcelonisme, com si aquest univers secular fusionat en records blau i grana des del 1899 de sobte s’hagués tornat decadent i antiquat, una estètica que ara és el moment de superar. No és tan sorprenent després de tot, venint d’una junta que fins i tot s’està autoconvencent i pot acabar plantejant-se si no caldria restablir-li el rang de primera equipació a aquesta samarreta blanca que, segons el seu criteri, la història i la resta de les juntes anteriors, des de la fundació del club a iniciativa de Hans Gamper, han marginat i maltractat. Qualsevol cosa és possible després de travessar aquesta línia i trepitjar el ‘blaugrana’ per fatxenderia i pura demostració d’un poder tirà i capritxós, a més de pagar una fortuna a una agència de disseny, creativa això sí, per argumentar que, des del punt de vista publicitari i comercial, els colors de tota la vida del Barça són ‘apagats’ i ‘tristos’.
No per reiterat sorprèn que una dentallada d’aquest calibre al mateix barcelonisme, canibalesc, hagi passat completament desapercebuda entre el periodisme, el teixit digital i la passivitat d’aquests col·lectius ridículs i inservibles que no fa tant es van autoproclamar defensors i herois del barcelonisme per haver enderrocat a qualsevol preu la junta de Bartomeu. El seu rigor mortis només es pot interpretar com la demostració que, al seu moment, van néixer i van ser instrumentalitzats amb l’única finalitat destructiva d’obrir camí als interessos sobiranistes, econòmics, polítics, socials, policials i fins i tot judicials al voltant de la figura de Laporta. Certifica també fins quin punt qualsevol altra junta que no sigui la de Laporta està condemnada a cremar-se, si convé, al foc de l’infern i de l’oposició.
Només cal mirar enrere per recordar que, a l’assemblea de compromissaris del 20 d’octubre del 2018, la directiva de Bartomeu va haver de retirar una proposta de retoc de l’escut que tenia com a finalitat fer més visible el cos blaugrana de les bandes, un lleuger increment de la pilota centrada a la part inferior i la desaparició de les sigles FCB perquè aquesta empremta dels colors del Barça adquirís un protagonisme superior a la versió anterior.
“La modificació no respon a la voluntat de fer-ho bonic, respon a una necessitat. El club no pot perdre el tren de les noves tecnologies”, va argumentar Josep Maria Mir, responsable de l’equip de dissenyadors davant de l’auditori assembleari que, en aquells temps, era invariablement presencial, participatiu i democràtic. “No és un caprici, sinó una mesura per continuar sent una referència”, va afegir el vicepresident de l’àrea social, Jordi Cardoner, en aquella assemblea, intentant sufocar una espècie de rebel·lió desencadenada en les forces socials més actives de l’oposició que no van parar de cridar “Volem votar!”, imitant la reclamació dels sobiranistes prèvia al referèndum de l’1-O del 2017.
Els compromissaris, fins i tot abans que s’arribés al punt de l’ordre del dia en què es tractaria una qüestió de tal extrema ‘gravetat’ i ‘transcendència’, van proclamar la seva disconformitat amb l’audàcia intolerable i autoritària de la junta de Bartomeu per atrevir-se a plantejar-se el redisseny de l’escut. “Cal tractar l’escut com el que és, un escut, i no com un logotip d’una marca comercial”, van cridar encesos alguns socis mentre que altres van exigir a Bartomeu, ofesos, que un assumpte tan rellevant per a la història del Barcelona no podia ser sotmès a votació només per l’assemblea, sinó mitjançant un referèndum sobre la totalitat de la massa social de l’entitat.
Com que l’assemblea s’havia escalfat i s’hi havia generat un estat de crispades al·lusions sobre ‘l’abús de poder’ i ‘unilateralitat’ de la junta per sotmetre aquest retoc de l’escut a l’opinió de l’assemblea, Josep Maria Bartomeu va prendre el micròfon per a dirigir-se als socis: “Retirem aquest punt de l’ordre del dia i farem la reflexió oportuna a la junta per veure com podem conjugar història, el sentiment i les noves tecnologies”, posant fi així a la creixent indignació dels socis disconformes sense arribar posar a votació la proposta.
Els titulars ja es poden imaginar: ‘L’escut no es toca’, com a resultat d’aquesta agitació viscuda a l’assemblea, precedida d’unes setmanes de debat continu i polèmica als mitjans, també inclinats a destacar el descontrol i el despropòsit de la junta intentant ‘ ‘destruir’ l’escut del Barça.
Pot semblar que els temps han canviat força. Avui, el president decideix qui serà el comissionat del 125è aniversari i a més li concedeix plens poders i autorització per substituir els colors propis i identitaris del Barça per altres de més favorables a l’esclavatge del disseny. I quan presenta en societat un logotip que els estatuts prohibeixen específicament, ni la premsa ni els entorns digitals ni ningú dins d’aquest cercle, domat i servil, s’atreveix a aixecar la veu.
Però, aquest no és pas un escenari de progrés i evolució. O de modernitat. És la conseqüència de la combinació d’un estat d’anestèsia social i mediàtica amb una gestió neroniana i autocràtica. La por i la foscor directiva que ja envolten el club també comencen a apropiar-se del 125è aniversari.
