La presentació del 125è aniversari del Barça a un any d’una efemèride que se celebrarà entre una jungla d’obres, amb bastides i grues, només va servir en realitat per justificar que, com cada any, no hi ha cap tradició al voltant d’una data històricament buida de contingut, a excepció dels dies 29 de novembre de 1924, 1949, 1974 i 1999 coincidint amb el 25è, 50è, 75è i 100è aniversaris de l’entitat. El fundador, Joan Gamper, és recordat pel torneig d’estiu cada mes d’agost i per la ciutat esportiva de Sant Joan Despí, que porta el seu nom. L’autèntica diada del Barça, almenys fins aquest any 2023 tan assenyalat i marcat per l’inici de les obres de reconstrucció de l’estadi, es celebrava cada 24 de setembre, data commemorativa de la patrona de Barcelona, la Verge de la Mercè, en memòria i record de dos esdeveniments tan assenyalats com ho va ser en el seu moment la inauguració oficial de l’estadi de les Corts el 1922, una instal·lació espectacular i d’un gran impacte ciutadà en aquells temps, pel disseny i la concepció exclusius per acollir partits de futbol.
Aquella infraestructura va suposar també la consolidació del futbol com un esport de masses, pioner a més a més en l’arrelament del sentiment i la fidelitat col·lectius a uns colors d’equip, els blaugrana, identificatius no només d’una ciutat sinó d’una forma determinada d’entendre el joc, exigent quant a qualitat tècnica, excel·lència, esportivitat i estètica. Quan les Corts es va quedar petit, la inauguració del Camp Nou, també en un dia de la Mercè, en aquest cas del 1957, el Barça ja palpitava com una institució especial (més que un club) pel seu simbolisme i identitat catalanista, refugi durant la dictadura d’una emoció popular que fou sistemàticament perseguida pel règim de Franco.
Ahir, en canvi, el club va despertar una realitat en què aquests valors i signes propis de la seva idiosincràsia clarament s’han anat diluint. Tot i l’abast de la proesa de l’equip de Xavi, que va aconseguir classificar-se eufòricament per als vuitens de final de la Champions després de quatre ridículs europeus en menys de dos anys, a les 7 del matí els informatius de ràdio van confondre una presumpta manifestació dels obrers de Limak a les portes de l’estadi amb una acció informativa del sindicat CCOO per denunciar l’explotació laboral permesa pel Barça de Joan Laporta i per la constructora Limak.
Una trentena de representants sindicals es van presentar a l’entrada per informar de primera mà els treballadors sobre els seus drets. La mobilització de CCOO tenia com a finalitat explicar als treballadors els salaris que els corresponen cobrar segons les categories, el calendari de la construcció i dels seus drets laborals, ja que molts treballadors són emigrants, desconeixen les lleis i, de vegades, l’idioma. Segons va explicar el secretari d’acció sindical de CCOO d’habitatge de Catalunya, Carlos del Barrio, es tracta “que els treballadors sàpiguen que es poden organitzar col·lectivament. No hem de tolerar una construcció basada en la precarietat”.
Segons la seva opinió, la reacció dels treballadors va ser molt bona i es van mostrar molt interessats en la informació que se’ls va facilitar, per la qual cosa CCOO preveu fer una sessió informativa setmanal al camp del Barça, on probablement establirà un punt d’assessorament estable. Del Barrio considera que, com a “obra emblemàtica”, la del Camp Nou “ha de ser un exemple” en què es compleixin els drets dels treballadors i ha demanat al club que mostri “compromís” amb el compliment del conveni dins de les seves obres. El sindicat ha actuat així després d’haver detectat algunes irregularitats.
Unes hores més tard, al migdia, a l’Auditori 1899, Joan Laporta va presidir aquest acte de presentació del 125è Aniversari, realment més buit de contingut que es presumia, reduït a un discurs més aviat mediocre del comissionat, David Carabén, que a més va fer públic el “Manifiest del 125è aniversari del FC Barcelona”, un document fred i poc treballat amb la pretensió d’establir un marc de celebració futur, però que no va deixar de ser un pèssim resum d’un passat molt més excepcional, brillant i emotiu del que és que reflecteix.
Va ser una decepció comprovar que el pressupost destinat per al comissionat del 125è aniversari s’ha gastat inútilment només per anunciar que, d’aquí a un any, el Barça farà un any més. Ni tan sols una al·lusió a l’Espai Barça, zero, quan la verborrea oficial laportista ha girat des de fa mesos en el fet únic, clau i transcendental de fer coincidir el 29 de novembre del 1924 amb la reobertura en gran de l’Estadi després de l’aventura de Montjuïc.
No es tracta d’una distracció, sinó d’un canvi de plans, perquè, efectivament, els actes no es podran celebrar a l’Spotify Camp Nou, que amb prou feines podrà acollir partits del primer equip quan arribi aquest moment. La novetat, no menys absurda, va ser la d’anunciar que el calendari de festejos s’iniciarà el juliol del 2024 i durarà fins al juliol del 2025 per la senzilla raó que el Barça encara no tindrà casa seva en condicions almenys fins d’aquí a tres anys i que el 29 de novembre del 2025 haurà de passar amb més pena que glòria. Aquest va ser l’avís per a navegants, sens dubte relacionat amb les conseqüències que pot tenir a la marxa de les obres la revisió i esmena dels abusos laborals tolerats per Laporta i Limak, que si han servit per avançar la demolició de la tercera graderia -amb una gratificació per a Limak, en cap cas per als obrers- és possible que ara compliquin el compliment d’això terminis.
A més de la desaparició de l’Espai Barça d’aquest futur, sens dubte una notícia molt mala i un canvi radical de plans i del relat, David Carabén no va decebre en el seu enfocament conceptual -que per això li paguen, va dir Laporta- del 125è aniversari. Ja és estrany que algú relativament jove hagi de fixar i imposar a l’univers barcelonista una visió ideològica determinada de la narrativa i interpretació de la història del club. L’explicació és la mateixa necessitat laportista que la figura de Cruyff, i la de Guardiola en segon pla, com a deixeble, sigui el centre de tot, el principi i la fi, l’origen i l’essència, la naturalesa i el sentit, fins i tot, de la mateixa creació del club per part de Gamper, que si va fundar el Barça a finals del S. XIX va ser per estar predestinat a posar la primera pedra del club que al final obrís messiànicament les portes a Cruyff.
Una exageració. Cruyff és el nom propi més vegades repetit en aquest manifest del 125è aniversari, seguit de Guardiola, tots dos per sobre de Messi i els tres més nomenats que el mateix Joan Gamper. Des que ha començat la segona presidència de Joan Laporta és una realitat, sens dubte dramàtica i preocupant, que tant el passat com el futur del Barça es tornen borrosos.
