Aquest dimecres, coincidint amb el 124è aniversari de la fundació del FC Barcelona, Joan Laporta aprofitarà per presentar els fastos de l’esperat 125è aniversari -d’aquí a un any- d’un club que ja haurà cavalcat per tres segles d’història i conquerit el món, ara sí, amb el seu propi estil i després d’haver assolit per al seu Museu tots els títols possibles. Gràcies, essencialment, a un esperit inconformista i perfeccionista sobre el mateix joc, identitari i únic, destil·lat finalment en el laboratori de la Masia sobre la base d’aquesta inclinació secular de la seva afició per l’exigència i el bon gust pel futbol des que Hans Gamper, a més de promotor i fundador del club el novembre del 1988, es va consagrar com el millor jugador dels primers anys, un davanter capaç d’anotar fins a nou gols en un sol partit més d’una vegada.
Laporta ja té preparat un guió preferentment cruyffista per a l’ocasió, si és possible que relativitzi i relegui Messi del pedestal que ha d’ocupar en la història i relegant també la resta dels presidents fins al seu segon i propi adveniment a la presidència. Presentarà aquest full de ruta David Carabén, Comissionat del 125è Aniversari, el nomenament del qual va ser anunciat solemnement el mes d’abril passat en un lloc tan emblemàtic com l’Abadia de Montserrat. David Carabén, cantant i compositor del grup Mishima, columnista i autor de diversos espais de televisió, és fill de qui va ser gerent del club entre el 1970 i el 1975, Armand Carabén, sota la presidència d’Agustí Montal, executiu capital en el fitxatge de Johan Cruyff com a futbolista del Barça i un dels organitzadors dels actes del 75è aniversari de l’entitat. David Carabén, en principi sota el seu control personal, encarna i projecta el marc ideològic en què Laporta es troba còmode i al qual pretén associar la seva figura i la posada en escena i segell d’aquest aniversari que s’endevina, ateses les circumstàncies actuals, transcendent per a la història i el futur del club.
En un Barça idealitzat i rotundament diferent de l’actual, que fos democràtic, participatiu i estigués socialment viu, el comissionat hauria d’haver estat el cap visible d’una comissió independent que, al marge de la directiva, hagués programat un cartell obert a totes les sensibilitats i no, com s’endevina, una celebració de caràcter i perfil presidencialista. David Carabén, que ha de respondre al seu nomenament a dit per Laporta amb servilisme i amb la lògica de la dialèctica cruyffista, ja ha fet un gir a la seva pròpia imatge ha quedat palès a la seva tribuna de La Vanguardia, on escriu regularment. Fa poc, per exemple, es mostrava crític amb el documental ‘A New Era Temporada 2’ de Barça Studios. “No entenc per quina raó la sèrie, amb tants mitjans com disposa, no s’imposa explicar-nos visualment aquesta millora en el domini i la fluïdesa del joc, que van ser tan evidents en partits clau com la final de la Supercopa. Si el Barça té alguna especificitat, en comparació amb els altres clubs de futbol del món, és precisament aquesta mena de conversa que manté amb ell mateix i la seva manera de jugar. Quan no juga bé, per bons resultats que obtingui, se’n ressent. I quan l’entrenador troba la solució, tothom en gaudeix. Aquesta conversa, única i original, hauria de ser l’eix central de tot relat que vulgui explicar l’evolució del primer equip”.
Aquest fil argumental d’un determinat sector barcelonista, el de la mateixa elit dominant periodística que tan hàbilment ha fertilitzat Laporta, ja va recórrer al guardiolisme per immortalitzar la figura del seu ‘mestre’, Johan Cruyff, i així intentar eliminar de la memòria històrica qualsevol altra referència, inclosa la pròpia realitat. A David Caraben, que fa un parell de mesos pretenia incloure Xavi en aquest relat laportista com un continuista d’aquesta selecta i curta saga d’entrenadors (Cruyff-Guardiola) cridada a protegir les essències de l’estil, ara li costa defensar l’origen cruyffista de Xavi. Ja no s’atreveix a reivindicar-ho com a ‘un dels seus’.
Encara més, l’espera el repte enorme, molt complicat i gairebé impossible, d’integrar avui el món laportista en aquesta mateixa visió barcelonista, la de tota la vida, de sentiments i emocions profundament arrelades a l’esperit de Gamper i de la seva obra, no tant pel seu personalisme com pel seu barcelonisme íntegre, el d’algú que sempre va anteposar els interessos del club als propis. Aquest dissabte, a l’article de La Vanguardia, David Carabén ja intentava reparar dificultosament aquest desviacionisme laportista i preparar-se el terreny de cara a la seva presentació en societat com a comissionat del 125è aniversari: “L’esperit -ha escrit- que ha guiat la història del Barça ha sobreviscut a tota mena d’adversitats i fa la impressió que, avui dia, segueix més fort que mai. Lluny d’intentar explicar el perquè, Déu em lliuri, és increïble que, en tres segles diferents d’història humana, XIX, XX i XXI, l’afany de dotze joves, dos suïssos, tres anglesos, un alemany, un aragonès i cinc catalans, que rondaven la vintena d’anys, continuï tenint tant de sentit per a tanta gent”.
Socialment, és aquesta obvietat de l’ADN barcelonista la que avui presenta greus fissures com ho prova que el cens que es tanca un dia després, aquest dijous, pugui aflorar estadísticament la renúncia de milers d’aquests socis que ja no s’identifiquen amb la mutació laportista del club o han oblidat per què eren del Barça per sobre de totes les coses. Per primera vegada a la història la base de dades del club ja no pot amagar les conseqüències del neo clientelisme, deixant entreveure la fuga de massa socis que, com bé recorda Carabén, s’han permès ‘dècades de patiment’ amb l’orgull barcelonista per bandera, però que avui renuncien que l’adversitat esculli formes pròpies com el maquiavel·lisme de Laporta, l’esclavisme de Limak, les assemblees fantasma i l’angoixa d’arriscar, i estar a punt de perdre tot el patrimoni de 124 anys a la gola dels financers insensibles dels bancs d’inversió americans. El 125è aniversari ja s’entreveu com un esdeveniment capaç, per primera vegada, d’obrir la porta a una nova dimensió del barcelonisme que precisament serveixi per oblidar els orígens i la raó de ser.
