Al tauler del futbol europeu, la Premier League pot donar una estocada letal al projecte de la Superlliga si prospera la iniciativa del Parlament del Regne Unit, que estudia promulgar una llei per prohibir l’entrada de clubs britànics a la controvertida competició paneuropea ideada pel Reial Madrid. Alguns mitjans se n’han fet ressò el mateix dia que la casa reial britànica ha anunciat mesures dràstiques contra l’endeutament dels clubs de la Premier, que s’ha disparat fins als 4.500 milions.
El rei Carles III ha presentat aquesta mateixa setmana als parlamentaris el programa legislatiu del Govern britànic per a l’any vinent, l’últim abans d’unes eleccions previstes per a la tardor del 2024, al·ludint de manera explícita a una nova llei del futbol que faci incompatible als clubs de la Premier participar en qualsevol competició continental al marge del control de la UEFA.
No deixa de sorprendre que al país del Brexit sigui el mateix govern qui alimenti una mesura proteccionista dels interessos de la UEFA en directa i oberta oposició amb aquest gran pla de Florentino Pérez, secundat finalment per Joan Laporta, l’únic president submís i aferrat a la idea de la Superlliga després de l’abandonament de la resta, inclosa la Juventus, que al final només va resistir uns mesos integrant aquest solitari trident quan va començar la guerra de debò.
Els clubs anglesos que van aparèixer a la llista inicial de la Superlliga l’abril del 2021, Chelsea, Arsenal, Liverpool, Manchester City, Manchester United i Tottenham Hotspur, van ser els primers a saltar del vaixell quan els aficionats van aixecar-se per primera vegada contra l’instint lucratiu dels seus propietaris, i des del mateix govern britànic es va acordar denunciar i oposar-se enèrgicament a aquesta segregació futbolística per contravenir l’essència competitiva de la Copa d’Europa, ara Champions League, basada en la meritocràcia i el resultat pur de la competició.
La Superlliga, en el format presentat fa dos anys, estava reservada a una sèrie de clubs, els anomenats grans i històrics del continent, que s’asseguraven uns ingressos presumptament mastodòntics a canvi i disputar una lliga entre ells al marge de la UEFA i amb independència de la seva classificació a la lliga domèstica. Com es recordarà, la negativa del Bayern Munic i del PSG, però sobretot de l’afició i del govern del Regne Unit, juntament amb la reacció vivament adversa des de Brussel·les i la de la Unió Europea, van provocar que passat un mes tots els clubs italians menys la Juventus, juntament amb el bloc de la Premier sencer i també l’Atlético de Madrid i la resta, amb l’excepció del Reial Madrid i el Barça, desistissin. Tots dos haurien estat els més generosament beneficiats per la inversió original de JP Morgan, amb més de 300 milions, que haurien rebut en forma de préstec avançat sobre la cessió els drets d’imatge, i no se sap quantes coses més a canvi.
A partir d’aquest conflicte intern i extern, els episodis següents van ser confusos. JP Morgan va donar pràcticament per enterrat el projecte mentre que Florentino va voler capgirar-lo fitxant un alt executiu, Bernd Reichart, antic CEO del Grup RTL Deutschland, creant una societat impulsora de la nova Superlliga amb matisos i una altra cara, inclosos ascensos i descensos. En paral·lel, aquesta nova societat va plantejar davant dels tribunals europeus un plet sobre l’àmbit de la UEFA i el seu règim de funcionament com a monopoli.
La nova mesura anunciada des de Londres, restrictiva pel que fa a la participació dels seus equips en “competicions no autoritzades”, en paraules del mateix rei Carles, va arribar acompanyada d’una declaració no menys destacada sobre l’aplicació de mesures de control perquè els equips no caiguin a les mans d’inversors estrangers. En conseqüència, es crearà una institució independent que supervisi la governança dels clubs, controli possibles adquisicions futures i asseguri que els diners “flueixin fins a la base de la piràmide”. La nova llei britànica permetrà, de fet, retirar la llicència als clubs dissidents.
A les portes de la resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), anunciada per al dia 21 de desembre, la posició britànica i la complaent assumpció de la Premier, on encara no són majoria els clubs-estat o patrocinats per grans capitals, aquells que en paraules de Javier Tebas practiquen el dopatge financer i desvirtuen l’equilibri econòmic i la competició, projecta una enorme transcendència a aquesta sentència que ja podria ser, de facto, paper mullat sigui quin sigui el sentit de sentència del TJUE, contra la qual no cap recurs.
Encara en el supòsit d’una sentència favorable als interessos de Florentino, tot indica que, per ara, la postura dels poderosos del futbol anglès i de la Premier, avui dia la competició més rendible i valorada del planeta futbol, no exigiria arriscar-se a quedar-se fora de la Premier i de la Champions.
Hi haurà, això no obstant, qui interpreti aquesta contramesura del govern britànic com el torcebraç definitiu a la Superlliga i el desafiament final per a aquests clubs en mans de grans capitals a qui els esperen, a imatge i semblança del ferri control de LaLiga espanyola, uns anys d’austeritat i fiscalització de la despesa, sobretot en fitxatges, per tallar en sec aquest endeutament creixent i insostenible a conseqüència de l’espiral competitiva en què han entrat alguns clubs. Principalment per l’efecte Manchester City, que està pendent d’afrontar, per part de la Premier, gairebé un centenar d’infraccions del fair play financer que Ferran Soriano i el seu xeic d’Abu Dhabi cometen sistemàticament des de fa anys amb despreocupació i supèrbia, desatenent fins i tot l’obligació d’aportar documents i de col·laborar a les investigacions i normativa de la Premier. El City es creu prou fort i amb advocats més que capaços per burlar les lleis, com ja va fer amb la UEFA quan el va sancionar expulsant-lo de la Champions i el TAS va anul·lar el càstig per la prescripció de les enormes malifetes comeses per Ferran Soriano, bàsicament l’obtenció de recursos artificialment generats per patrocinis procedents del hòlding o de societats orbitals del propietari des de l’emirat. El mateix Javier Tebas ha creuat demandes contra el City i el PSG en la construcció d’un nou ordre al futbol europeu on els clubs puguin competir amb els seus propis mitjans, els reals, sense interferències del caprici de les grans fortunes.
A més a més, Laporta ja ha gastat més de dos milions en el sosteniment de la Superlliga per ordre de Florentino, que li va signar, se suposa que com la resta dels clubs, un compromís de permanència a la Superlliga contra una penalització de 300 milions si abandonava la nau. Laporta compta amb els més de 300 milions promesos per solucionar la precària i tràgica situació financera del FC Barcelona, és una altra de les seves cartes, ara mateix amenaçada per aquest míssil des de les Illes Britàniques.
