Gelosia, enveges, traïcions i egos són els ingredients principals de la novel·lesca història que embolcalla la negociació de la investidura de Pedro Sánchez com a president d’Espanya. El dijous 2 de novembre, mentre el ministre Félix Bolaños es reunia a Barcelona amb el president d’ERC, Oriol Junqueras, un activista independentista molt proper a Carles Puigdemont assenyalava a EL TRIANGLE: “Pedro Sánchez acaba de caure en l’error més gran que podia cometre. Ha donat massa protagonisme a Junqueras”.
Va ser només un dels errors que, segons el parer dels acòlits de Puigdemont, van portar a tibar la corda i a posar en perill el vot de Junts per Catalunya (JxCat) favorable a la investidura. El segon error va ser enviar a Barcelona el ministre Félix Bolaños, la peça clau de Pedro Sánchez al Govern, i Santos Cerdán a Brussel·les. “A parlar amb Junqueras, hi envia el número 2, i a parlar amb Puigdemont, el número 3 del partit, que no té res a veure amb el Govern. Això va ser considerat un afront per Puigdemont”, explica la mateixa font. Des del PSOE s’afirma, no obstant això, que Santos Cerdán és, ni més ni menys, que el secretari d’Organització del partit i, per tant, el segon en l’escala executiva després del secretari general, Pedro Sánchez. “Les reunions eren paral·leles i no es podien desdoblar els negociadors, i per això a Cerdán i a Bolaños els van ser encomanades les tasques de responsabilitzar-se de les negociacions amb cadascun dels partits”, diuen al PSOE.
Una altra cosa són les maneres de fer. L’exhibició dels pactes amb ERC va ser també un dels principals punts de fricció que van enfurismar Puigdemont. “El seu ego va quedar tocat. Es considera imprescindible i l’únic que podia donar llum verda a un pacte. No obstant això, ara, què li queda per escenificar? L’amnistia, l’abast que té, el traspàs de Rodalies i les qüestions econòmiques ja han estat venudes per ERC. Però a Puigdemont també se li ha de donar carnassa, o semblarà que el vot de Junts és gratis total”. Li queda el referèndum, encara que aquesta és una línia vermella que el PSOE no pot traspassar, almenys de moment.
Admeten a Junts, però, que aquesta escenificació a Barcelona no va ser només responsabilitat del PSOE, sinó també de “l’ambició de Junqueras, que tenia molta pressa per fer visible un pacte amb el PSOE per limitar el marge de maniobra de JxCat. L’enorme egolatria de Junqueras el va portar a avançar un acord amb els socialistes per vendre a la ciutadania els seus èxits i menysprear Junts”. Des d’Esquerra, no obstant, expliquen que tot es deu a “la gelosia de Puigdemont. No pot suportar que algú li faci ombra”. Els republicans expliquen que “ERC no va jugar brut en cap moment. Si ell es va sentir molest, és el seu problema. El cabreig s’explica pel seu extralimitat ego, no pel de Junqueras. Esquerra va fer el que havia de fer, va negociar i va tancar un acord molt potent”.
Sis a cada costat
El resultat va ser que amb l’escenificació de Barcelona, l’ego de Puigdemont va quedar ferit i la negociació també. En el moment en què Bolaños i Junqueras tancaven un acord a la capital catalana, l’expresident es trobava reunit a Brussel·les amb la permanent de Junts, amb Laura Borràs i Jordi Turull al capdavant. Havia d’explicar-los les tres converses que ja havia tingut amb Santos Cerdán, el secretari d’Organització del PSOE. Allà hi havia també Toni Comín, Míriam Nogueras, Anna Erra, Josep Rius, Aurora Madaula, Albert Batet, Josep Lluís Cleries, David Saldoni, David Torrents i Teresa Pallarès. Puigdemont va oficiar d’amfitrió i va col·locar sis dirigents a cada costat seu per alliçonar-los i donar-los les consignes pertinents. Una estampa com la de Jesucrist envoltat dels seus dotze apòstols. No era l’últim sopar, sinó el primer esmorzar de la recta final que hauria de canviar, en principi, la història de Junts. Però la maniobra de Junqueras a Barcelona va truncar la seva foto per a la posterioritat.
Les negociacions paral·leles del PSOE a Barcelona van caure com una galleda d’aigua freda. I més quan van acabar amb èxit i ERC va marcar perfil, anunciant un conjunt de mesures que havia aconseguit del PSOE. Només li va faltar el referèndum, però ja era d’esperar que no prosperaria. “Puigdemont volia visibilitzar el seu poder sobre el PSOE i deixar clar que sense ell no hi haurà Govern d’Espanya. Però els socialistes han donat massa protagonisme a Junqueras, i per això s’han retardat les negociacions”, diu la font citada.
El divendres 3 de novembre, Santos Cerdán acudia de nou a Brussel·les, però l’ambient ja no era càlid, sinó fred i distant. Tant que Puigdemont va decidir donar allargues i fer patir els socialistes. El sí a la investidura es va esfumar tan ràpidament com es va signar el pacte amb ERC. Si bé és cert que damunt de la taula es va posar com a excusa un paràgraf de la llei d’amnistia, va ser més una qüestió de voluntat política que una altra cosa. I el cert és que, en aquells moments, la voluntat política de Carles Puigdemont era mínima. La negociació havia quedat tocada per un error de càlcul del PSOE.
Hi va haver un altre factor que va influir sobre Puigdemont: el sector més proper a Laura Borràs ha pressionat perquè es negués el suport si el cas judicial de la presidenta del partit no entrava dins dels delictes a amnistiar. De fet, ERC i el PSOE estaven d’acord que aquest no és un cas que entri dins dels paràmetres de repressió política, ja que es tracta d’un episodi de delinqüència comuna. Però algú proper a Borràs va arribar a plantejar que “o ella entra al sac o no hi ha acord”.
Era un pols que Puigdemont va haver de gestionar sense desautoritzar la cúpula de Junts, ja que Puigdemont i Junts ja havien convingut que el cas de Borràs no entrava dins dels paràmetres exigits als amnistiables. “En part, que ERC i PSOE ja hagin escenificat els seus acords és bo, perquè Puigdemont pot forçar més la màquina i exigir ara que el cas de Borràs sigui tingut en compte. És més, en part ara té més força per exigir l’amnistia per a Borràs amb l’excusa que ERC ja va complir amb els seus i Junts ha de mostrar també algun trofeu”, addueixen des de les posicions properes a l’expresident. El cas de Laura Borràs es pot tancar amb la tramitació d’un indult –cosa que ja preveia la mateixa sentència en la qual va ser condemnada a quatre anys i mig de presó–, que seria concedit immediatament.
Des del PSOE s’admet que hi ha hagut pressions perquè Borràs quedi emparada per l’amnistia. “Però són pressions que no van enlloc. Sabem que algú va plantejar que sense l’amnistia a Borràs no es votaria Pedro Sánchez, però això és il·lògic. Puigdemont sap que no pot tirar per la borda la resta de les concessions”. La pega és que la “resta de les concessions” només es poden visualitzar amb una proposta de pes. I havent venut ja l’amnistia, el traspàs de Rodalies i la condonació d’una part del deute a la Generalitat, queda molt poc al cistell de Pedro Sánchez que pugui cedir a Carles Puigdemont.
Però va aconseguir influir perquè les investigacions sobre el cap de la seva Oficina, Josep Lluís Alay, així com sobre alguns activistes lligats a Tsunami Democràtic, com el seu assessor Jaume Cabaní, quedin anul·lades. Cabaní és l’enginyer que va dissenyar els canals de finançament opacs del Consell de la República. I Puigdemont va voler assegurar que qualsevol acció judicial sobre aspectes relacionats amb el procés, l’activitat política en un ampli espectre i les actuacions del seu equip els últims anys quedin exemptes de responsabilitat. La fórmula per escenificar aquesta exigència és que s’estén l’amnistia “als casos de lawfare”, disfressant les activitats dels seus fidels com a casos de persecució política.
Josep Costa, en contra
L’expresident, per la seva banda, té obert també el front intern del Consell de la República i les plataformes i entitats antipacte, que preparen una campanya per treure’l del mig. Josep Costa, exvicepresident del Parlament, li va advertir per les xarxes que “a la independència s’hi arriba amb conflicte, no pactant”. Costa va promocionar a les xarxes una enquesta sobre el suport a la investidura. Amb 12.725 votants, el 84,5% apostava pel no i només el 15,5% estava a favor d’investir Pedro Sánchez.
Però l’ANC, els CDR i moltes plataformes territorials s’han posicionat també en contra del pacte amb els socialistes, el mateix que el sector crític del mateix Consell de la República, ara menyspreat per Puigdemont i arraconat. Tant des de les plataformes com des dels comptes d’alguns dels principals dirigents crítics, s’ha advertit Puigdemont que si signa qualsevol acord amb Pedro Sánchez mai l’hi perdonaran, i serà considerat un botifler. Això pot tenir conseqüències electorals, perquè el sector més dur de l’independentisme, que havia confiat cegament en Puigdemont com a punta de llança de col·lisió amb l’Estat, se li girarà en contra, i això li pot suposar un desgast electoral considerable.
En conseqüència, Carles Puigdemont podrà salvar el coll i quedar lliure de càrrecs judicials amb la llei d’amnistia, però se li obre un front escabrós a casa, amb el rebuig dels que l’han situat com a referent i líder de la política catalana.
