Les reaccions a la cimera de presidents del FC Barcelona coincideixen que tots cinc van estar d’acord a respectar l’esperit d’una cita plantejada sota els paràmetres de la diplomàcia i d’un pacte de no-agressió perquè es tractava, si més no, de no empitjorar aquest latent estat de guerra entre el laportisme i el que s’anomena barto-rosellisme des que el 2005 es va produir un cisma en el si de la junta guanyadora de les eleccions del 2003.
Per això, la trobada es va celebrar discretament i sense un comunicat posterior conjunt o una imatge pública que pogués garantir, més enllà d’una espècie de treva, una pax romana capaç de fer taula rasa del passat i de garantir, sobre unes bases i condicions suficients elaborades i acordades, que el barcelonisme pugui viure un llarg període de prosperitat i unitat interna a partir d’ara.
Bàsicament perquè el Barça continuarà sent, es vulgui o no, la suma de tants ismes com presidents hi ha hagut al llarg de la història i patint les seqüeles d’una dialèctica permanent entre els qui ha elegit el soci per governar i els que ja no són directius o no ho podran ser mai. També, inevitablement, l’entorn del club mai no deixarà de ser el camp de batalla, més o menys aspre i combatiu en funció del moment i de les circumstàncies, de les tropes dels seus seguidors i fidels, sovint fanatitzades i modernament representades per hordes més o menys salvatges a les xarxes socials, a la premsa i als canals de comunicació que permeten les noves tecnologies.
La gran diferència amb el bloc d’un passat generacionalment gairebé superat, més o menys fins al mandat d’Agustí Montal a finals de la dècada dels 70, rau en el fet que fins aleshores el fòrum dels enfrontaments entre els diferents sectors del barcelonisme, inflexiblement arrelats en la mateixa història blaugrana, s’emmarcava en les àcides i apassionades tertúlies a la Penya Solera, en les rotllanes davant la tribuna principal, als voltants de la llotja a les graderies, mentre es fumaven cigars de marca, també ocasionalment a la Revista Barça, que era una publicació externa, i els entranyables tumults de la font de Canaletes. El pas del temps no ha aplacat aquesta tendència a la divisió, al contrari, però sí que ha canviat substancialment el format i el gegantisme de les forces enverinades per l’enorme poder de la llotja del Barça, potser fins i tot exagerat.
Sota la presidència de Josep Lluís Núñez, coincidint amb una explosió social, econòmica i esportiva sense precedents a partir de la final de Basilea, el 1979, és quan aquesta vitalitat barcelonista d’abans, entusiasta, encara que circumscrita a l’àmbit de la rivalitat futbolística i confortable estatus de clandestinitat del Barça com a símbol i identitat del catalanisme durant la dictadura, deriva en una guerra bruta d’interessos econòmics, polítics i socials també mai vista. Entre altres motius perquè el Barça tampoc no havia estat abans un objecte de tant desig i ambició de control per part d’un Govern de la Generalitat o, per dir-ho sense embuts, del pujolisme, deslligadament hereu d’aquesta burgesia de país, major i històricament dominada pel lobby industrial del tèxtil català, que després va acabar estructurat políticament sota les sigles de CiU, i que havia convertit la llotja del Camp Nou en el seu búnquer particular des de la recuperació econòmica dels anys 60. Eren, com se’ls coneixia aleshores, els del Porró, perquè s’anaven passant el club dels uns als altres, sempre dins del seu cercle, tancat i controlat absolutament a falta d’un sistema democràtic que permetés triar una junta mitjançant el vot universal.
Els 22 anys que Núñez va governar al Barça, després de trencar per sorpresa aquest llinatge barcelonista i catalanista tradicional, precisament quan el seu braç polític s’estava consolidant a la plaça de Sant Jaume sota el lideratge tan absorbent i poderós com el de Jordi Pujol, van suposar un permanent setge contra l’empresari de Núñez i Navarro, que, a més de defensar amb dents i ungles la seva presidència, es convertiria en el rei de les cantonades de Barcelona en l’àmbit immobiliari.
El Barça d’avui és la conseqüència, encara, d’aquesta ambició sociopolítica per dominar la llotja del Camp Nou, ja que Joan Laporta va ser el personatge que el pujolisme va trigar tants anys a trobar i fabricar per enfrontar-se a Núñez i enderrocar-lo. Evarist Murtra, que ara ha tornat a ser notícia per repudiar Laporta, la seva gran obra barcelonista i pare de la criatura, representaria l’últim representant d’aquell barcelonisme convergent mentre que Carles Puigdemont ha estat l’altre padrí necessari perquè l’aparell sobiranista, abans el de CiU, hagi prestat a Laporta els mitjans i la cobertura institucional per assolir per segona vegada la presidència.
El problema per al Barça actual és que Laporta ja només es representa a si mateix, convertit en un pou d’ambició i d’interessos particulars desbocat, una figura d’enorme risc per al barcelonisme mateix que als seus creadors se’ls ha escapat de les mans i a qui, com a un nen malcriat, se li ha sobreprotegit tant que ara ja no és més que un petit dictador envoltat d’aduladors i de personatges tan ombrívols i poderosos com el seu excunyat, Alejandro Echevarria, l’exdirectiu afiliat a la Fundació Francisco Franco i el primer dels seus consultors del nucli dur. Fa por imaginar com és la resta.
En qualsevol cas, un altre esperit reptilià i popular a la ciutat per la seva prodigiosa habilitat per liderar tots els rànquings de morositat, Joan Gaspart, que també va deixar pèrdues de 64 milions després del seu desastrós mandat (2000-2003), ha estat l’encomanat pel mateix Laporta per armar aquesta reunió dels cinc (Laporta, Bartomeu, Rosell, Reyna i Gaspart) en què només va quedar més o menys clar que els quatre expresidents es posaven a disposició de Laporta per aparèixer junts, en el format i l’escenari que vulgui Laporta, per escenificar, de cara al món exterior, la unitat del barcelonisme contra els enemics del club. Laporta pot tenir aquesta foto quan vulgui, aquest va ser el pacte.
Lògicament, el laportisme ha rebut aquesta iniciativa amb fredor, amb malestar i fins i tot amb rebuig, ja que el mateix contacte amb Bartomeu i amb Rosell, els dos únics presidents que no han arruïnat el club, els hi sembla inconvenient i fora de lloc. Els seus repudien aquest acostament perquè representa tot el que Laporta ha predicat, precisament l’odi a Rosell i Bartomeu, i perquè no deixa de ser una trobada que ja havia suggerit Bartomeu i proposat Rosell fa tot just unes setmanes, finalment convocat i diuen que pagat per Gaspart. I ho rebutgen sobretot perquè no és idea de Laporta i perquè aquesta foto dels cinc no deixarà de ser un reconeixement de la mateixa incapacitat de Laporta per defensar-se ell i el Barça per si mateix. Seria un fracàs propi.
Costa creure que hagi de recórrer a aquest truc o rebaixar-se davant dels seus fanàtics, entre altres coses perquè a Laporta la unitat o l’interès general dels socis i del barcelonisme no li fa perdre la son. Els ismes continuaran sent ismes perquè si no, el Barça no seria el Barça.
