Joan Laporta és un personatge desacomplexadament egoista i manipulador que ha fet de l’actual deriva exhibicionista i absolutista un gran espectacle, gairebé faraònic, necessàriament amb el col·laboracionisme d’un entorn mediàtic i digital lliurat i submís com mai no ho havia estat davant la figura d’un president del FC Barcelona, si escau, el primer i l’últim d’una dinastia irrepetible. La reacció d’admiració i aplaudiment a la seva intervenció pública de divendres, a vint-i-quatre hores d’una assemblea, es pot conservar per a la història com el paradigma del totalitarisme, ja que el president va sortir de la cova exclusivament per dues raons conjunturals, ni tan sols estratègiques, per tapar la roda de premsa de Victor Font després de la pallassada d’Eduard Romeu de dijous, per una banda, i per defensar-se ell de la imputació en curs com a responsable de suborn en el cas Negreira de l’altra.
En l’àmbit econòmic necessitava focs d’artifici després de la trista i sense ànima exposició dels resultats econòmics per part d’Eduard Romeu, cada cop més una caricatura de si mateix que només segueix a la junta gràcies a la seva predisposició il·limitada a mentir per compte i cara del president. Temia la perspectiva que Víctor Font pogués dominar els titulars del dia previ amb la seva anàlisi demolidora dels pèssims números de la temporada, històricament negatius, i un missatge indiscutible i inquietant: “Estem pitjor que fa dos anys i el malalt segueix a l’UCI”. Per això va optar per deixar sortir aquest ‘monstre’ comunicatiu que tant admira el seu entorn i que tan mandrós s’ha tornat, bàsicament perquè els mitjans i el seu aparell a les xarxes socials són suficients per mantenir l’opinió pública sota el control absolut del règim.
Així i tot, per si de cas, va trobar l’altaveu perfecte a Catalunya Ràdio, on va actuar plàcidament previ pacte de les condicions, amb tot just repreguntes (només una i descaradament consensuada) ni tampoc les incomoditats periodístiques provocades per la molesta presència de tertulians i experts que poguessin plantejar alguna qüestió delicada o inoportuna. Dies enrere, quan el mateix director del programa, Ricard Ustrell, va tenir l’oportunitat de tenir a l’estudi Sandro Rosell, en reacció a les declaracions de Villarejo atribuint a l’entorn de Laporta el seu assetjament judicial, l’expresident blaugrana va ser massacrat a preguntes i opinions, un veritable interrogatori per tots els laportistes en nòmina de l’emissora en dues sessions consecutives de tertúlies, política i esportiva al llarg d’una hora i mitja llarga de programa.
Laporta, com sempre astutament, va obviar recórrer a xifres o gestes financeres, centrant-se en un discurs més tòpic i anticentralisme: “Tot el que ens passa és perquè anem bé, perquè temen que amb mi a la presidència ho tornem a guanyar tot com en mi primer mandat. A Madrid s’ho van passar molt malament”, idees bàsiques per reforçar la idea que el cas Negreira és ara una persecució en contra seu perquè és ell, Laporta, qui en el fons encarna el dimoni barcelonista i catalanista que més temen al Barnabéu, referint-se al ‘Madridisme sociològic’ com el colossal enemic a què s’ha d’enfrontar en solitari des del poderós Barça que està construint.
Un relat que podria haver fet no ara, quan ell ha resultat imputat per sorpresa, sinó quan, per exemple, en el cas Neymar, el Barça i els presidents Rosell i Bartomeu van ser víctimes gratuïtes de les clavegueres de l’estadi amb una persecució judicial sense precedents i arbitrària o, especialment, quan Sandro Rosell va acabar a la presó també pel fet d’haver abanderat i representat -reconegut per Villarejo- el mateix barcelonisme i catalanisme que ara blanda Laporta per fer-se l’heroi davant de la seva imputació.
Ben al contrari, el laportisme va estar sempre darrere de tot el procés iniciat en el cas Neymar per un dels seus, el soci Jordi Cases, en lloc de denunciar-lo i donar suport als presidents de torn. D’altra banda, encara és hora que Laporta, respecte de Rosell i el seu empresonament preventiu per culpa de la represàlia capritxosa d’una jutge de l’aparell fosc de l’estat i del madridisme, tractat gairebé com un pres polític en un règim de dictadura judicial i policial, hagi al·ludit aquesta conjura centralista com a responsable del seu calvari. Tampoc ho va fer en el primer intercanvi de cops en el cas Negreira, on va escórrer l’embalum en una roda de premsa tard i mal defensada, a més d’haver intentat personar el Barça com a afectat per anar contra la resta dels investigats, entre ells Rosell i Bartomeu, per poder exigir danys i perjudicis arribat el moment.
Com és sabut, el jutge Joaquín Aguirre, a més de denegar-li aquesta pretensió que ara mateix hagués anat en contra després del gir de la instrucció cap al suborn, el va acusar d’espavilat i de voler perjudicar els expresidents per la comissió presumptes delictes que ell mateix també havia perpetrat i dels que s’havia lliurat per la prescripció. Ara, en canvi, quan s’ha sentit investigat ha saltat a l’arena amb un altre discurs, victimista, polític i pensat per justificar, també, que el club li pagui els costos de defensa.
A propòsit d’això, com que Laporta improvisa i frivolitza al capvespre de les seves canviants prioritats i interessos conjunturals, admet que les relacions amb el Reial Madrid són del tot correctes (¿), les habituals entre dos grans clubs, va dir Laporta, deixant tot el millor que va poder Florentino Pérez, a qui no es va atrevir, al contrari, a assenyalar com seria el coherent, ja que el Madrid ha estat l’únic club que, a títol individual, s’ha personat com a perjudicat en el cas Negreira. Delirant. Només el curs passat, Laporta va gastar més de dos milions a mantenir viva la Supercopa. Amb aquests diners s’haurien pogut celebrar com a mínim deu assemblees presencials.
