En l’àmbit estrictament esportiu, el balanç d’una Lliga sembla satisfer per ara les exigències dels qui van votar Joan Laporta, sempre establint que sobre la Copa del Rei guanyada amb Ronald Koeman ell mateix no se l’atribueix ni l’esmenta ni la va celebrar, de fet, en el seu dia, i que les quatre eliminacions europees consecutives, encara que decebedores, no li han passat factura. A qualsevol altre president, pel mateix, l’haurien triturat mediàticament i socialment fins a fer-lo fora de la llotja, sobretot després d’haver-se reforçat l’any passat amb onze jugadors nous, en teoria per evitar la repetició de la mateixa desfeta i d’un cert ridícul per caure per segon cop seguit a l’Europe League -competició que va acabar conquerint el Sevilla-, davant d’un rival, el Manchester United, que no travessava el seu millor moment.
Així i tot, Laporta s’ha assegurat, pel mitjà telemàtic del format, que els socis no hi posaran cap falta ni en l’àmbit futbolístic ni en el de seccions a l’assemblea de dissabte, on tampoc haurà de guerrejar per defensar la realitat econòmica. La màniga ampla i el marge de confiança del soci resulten especialment generosos i gairebé il·limitats en un terreny en què Laporta ha pogut arruïnar el club sense la menor oposició i en molt poc temps. Sense despentinar-se, es diria, gràcies a la retirada assembleària de tots els controls estatutaris i de saltar-se’ls com a l’Espai Barça, encara que n’hi hagués. Només va faltar que el mateix Govern de Pedro Sánchez aprovés la supressió de l’aval per netejar-li el camí.
En tot cas, i resulta irònic, si el cost salarial blaugrana tendeix a moderar-se només és gràcies a LaLiga, que hi està molt a sobre i l’ha obligat a un reajustament fortíssim a la vista del descontrol dels comptes de Laporta. També ha regulat l’excés, l’abús i la ruïna que signifiquen les palanques de manera que Laporta ja no pot vendre més actius ni patrimoni del club amb la finalitat estricta de millorar el marge salarial. Per a aquest mercat d’hivern, LaLiga l’ha fixat en 270 milions, cosa que representa, en relació amb la despesa de l’exercici passat, de 676 milions, només el 40%, i es calcula que sobre el pressupost d’aquest curs serà poc més de la meitat de la despesa real. O sigui, arrencar amb un dèficit pressupostari d’una mica més de 200 milions l’actual temporada.
De vegades de forma perversa i d’altres exageradament, la xifra de la massa salarial s’utilitza de manera indistinta com una arma llancívola o com un argument de defensa, segons els convingui els mateixos gurus del laportisme econòmic, aquest col·lectiu que ha estat capaç de convertir i consolidar l’herència del passat en la gran i única excusa per justificar les atrocitats de Laporta. Així funciona avui aquest circ. El president dilapida gairebé 1.000 milions en la gestió ordinària, deu vegades més de les pèrdues de Bartomeu, i el tàndem Marc Ciria i Iván Cabeza surt cada cinc minuts, i les vegades que calguin, a predicar sobre el fet afortunat que ha estat pel barcelonisme el retorn de Laporta. O sigui, a camuflar la realitat, ometre la crítica i desviar l’atenció sempre cap al mateix lloc recurrent, aquell passat cada cop més llunyà.
L’única veu que, amb les mateixes xifres a la mà, qüestiona i desmunta aquest relat és Jaume Llopis, destacat professor de ciències empresarials i alt executiu ja gairebé retirat i caigut en desgràcia com a barcelonista des que, a més de dimitir de la Comissió de l’Espai Barça de Laporta, va proclamar com un gran error estratègic fer fora Messi d’un dia per l’altre. Les conseqüències li estan donant la raó.
Tots tres han estat protagonistes d’un debat virtual plantejat per El Periódico sobre aspectes concrets de l’economia del club, amb el resultat esperat d’un alineament corporatiu dels dos laportistes, Ciria i Cabeza, discrets i sigil·losos en el repàs dels desastres d’avui i contundents a l’hora d’assenyalar la reiterada culpabilitat del passat. Tots dos, sobre la pregunta de fons sobre si la situació el juny del 2023 és pitjor que abans, mostren la seva uniformitat i militància.
“Venim d’un juny del 2021 amb venciments de deute impagat i causa de dissolució si fos una mercantil. Avui es paguen les factures. Ens ha costat ingressos futurs i enginyeria comptable en el cas de Barça Studios, però no es pot dir que el club estigui pitjor que el 2021”, diu Ciria. “Per mi és evident que està millor. El club estava en una situació molt complexa: no podia pagar factures, tenia un deute desbocat, que a més vencia a curt termini i que l’ofegava i el posava en una situació realment difícil, estava gairebé en fallida tècnica. El club ha aconseguit refinançar el deute, reestructurar la situació del balanç i la situació és relativament estable des del punt de vista econòmic i financer. El problema rau que per fer tot això el club ha pagat un preu a futur. Se li reduiran els ingressos respecte a la seva competència durant 25 anys en relació amb els drets de televisió que no tindrà i, per altra banda, ha venut patrimoni”, apunta Cabeza.
Per a tots dos, com per a la resta el laportisme que continua vivint a l’únic món on mai no va existir la pandèmia ni les seves conseqüències (300 milions menys d’ingressos, només), també els va semblar un encert estratègic fer fora el novembre de 2020 Josep Maria Bartomeu abans que pogués aplicar una reducció unilateral del 20% a la nòmina als jugadors i palanquejar 100 o 200 milions (no 1.000 milions) per estabilitzar els comptes. Les conseqüències, mancant un govern directiu, va ser deixar caure literalment el club en mans de la comissió gestora, impossibilitada per estatuts per adoptar contra mesures, i la més que perjudicial entrada triomfal de Laporta el març del 2021 amb una actitud voluntàriament passiva, obsessionat a trobar la manera d’incrementar fins a 480 milions les pèrdues gegantines de l’exercici 2020-21, aquesta monstruositat que, estúpidament, ha deixat el club ferit de mort financerament.
La versió de Jaume Llopis és sintèticament oposada: “És evident, les dades així ens ho diuen, que la situació ha empitjorat i molt amb la junta de Laporta. Tenim menys patrimoni, menys ingressos, més despesa i tenim moltíssim més deute”.
Si és o no l’actual estat crític, que no neguen contradictòriament ni Ciria ni Cabeza, una conseqüència directa de l’herència rebuda, les seves respostes són calcades: “L’herència encara és present, hem tingut contractes esportius molt per sobre del mercat que feia insostenible el negoci ordinari del club. Ara bé, la junta actual s’ha centrat únicament en una gestió basada en més ingressos i una plantilla competitiva, mentre que la despesa s’ha desbocat. Per tant, és essencial complir el pressupost de la 23-24, corregir la despesa i fer que el club sigui viable i sostenible sense recórrer a vendes extraordinàries per cobrir la despesa ordinària”, diu Ciria admetent que, en realitat, la situació era superable amb una gestió encertada que no s’ha aplicat.
Per a Iván Cabeza “és evident que l’herència és endimoniada, en què es va ajuntar una reducció d’ingressos estratosfèrica pel tema covid i uns salaris creixents que obliguen el club a assumir una despesa totalment fora del mercat i que s’estaven pagant fins avui. Una situació així no es reverteix en dos dies. Necessites temps. D’altra banda, el que passa és que potser l’austeritat que reclamava el moment no s’ha aplicat”. “S’ha optat per gastar el necessari per revertir també un equip que no competia al nivell que s’espera del Barça i s’ha abordat una sèrie d’inversions i despeses que potser en la situació en què estava el club no era la més adequada”, diu. Si fa o no fa el mateix sobre la desviada actuació de la nova junta, incapaç de corregir l’economia del club.
Llopis fa una anàlisi en què ja tendeix a eliminar aquest factor recurrent: “És obvi que hereten un club en una crisi important de tota mena, amb 1.350 milions de deute, que es manté gairebé igual, i a sobre cal afegir el que devem a altres clubs per jugadors, uns 200 milions, i tot allò que comporta l’estructura de l’Espai Barça. Des de fa temps no es pot culpar de tot l’herència. Com saben, dimiteixo el dia que es fa fora Messi i aquí és quan es forja la desfeta econòmica o més ben dit empitjora la situació, perquè aportava una quantitat d’ingressos per patrocini, venda de samarreta, etcètera. La gestió nefasta de Laporta i la seva junta comença amb l’adeu de Messi”.
A l’assemblea de dissabte, sense públic ni interpel·lacions, des de la por i des de la covardia de la junta i davant d’una sala virtual cega, sorda i muda gràcies al nou ordre telemàtic totalitari del laportisme, l’enorme cataclisme dels comptes de l’exercici 2022-23 serà exclusivament culpa del passat. També ho serà que ningú no vulgui pagar ni el que val Barça Studios? Ja es veurà.
