Investir o no investir Pedro Sánchez: el dilema de Puigdemont

L'expresident de la Generalitat busca el suport de l'ANC i d'Òmnium per intentar escapolir-se de les dures crítiques internes que rep des del Consell de la República

El Consell de la República (abans Consell per la República) s'ha convertit en un focus de crítiques al president de Waterloo.

Carles Puigdemont necessita aliats urgentment. Després de les revoltes internes contra la seva estratègia al Consell de la República (CdR), ha hagut de fer servir organitzacions externes per compensar la confiança perduda en els cercles polítics que fins ara li donaven suport. El seu treball al si del CdR està en dubte. Els activistes l’acusen d’emprar maneres autoritàries per dirigir aquest òrgan, d’actuar amb obscurantisme i de maniobrar per no haver de dependre de ningú i tenir el control absolut. Per això va dissoldre mitjançant un decret l’Assemblea de Representants (AdR) a finals d’agost. És com si el president de la Generalitat suprimís el Parlament perquè li demana explicacions.

Un escrit que té el suport de 35 membres de l’AdR qualificava la decisió de suprimir per decret aquest òrgan de difícilment justificable, ja que el govern del mateix CdR (és a dir, Carles Puigdemont i les persones escollides per ell a dit per ser els seus consellers) s’arrogaran d’ara endavant els poders executiu i legislatiu. “Cap organització civil ni cap institució amb vocació democràtica concentraria en la junta de govern els poders normatiu i executiu”, protesten els crítics. Acusen també al vicepresident del CdR, Toni Comín, de conspirar per concentrar el poder i que ningú pugui supervisar el que decideix la cúpula, al mateix temps que li adjudiquen actituds arrogants, autoritàries, maquiavèl·liques i se l’acusa de crear una “estructura piramidal i autocràtica, de referèndums populistes”.

Davant les dures crítiques, Puigdemont intenta capejar el temporal. El dissabte 7 d’octubre va organitzar un acte a través d’Internet amb les intervencions d’ell mateix i de la seva guàrdia personal: Toni Comín, Lluís Puig, Antoni Castellà, Montserrat Corrons, Carme Garcia, Mercè Jou i Aurora Madaula. “El Govern vol fer constar que aquest acte no se sufraga amb diners provinents del pressupost del Consell i que, en cas que s’organitzi un acte similar per defensar l’opció contrària, també se’n farà la mateixa difusió”, advertia l’expresident als seus activistes.

Aquestes setmanes, a les seus de l’ANC del Maresme, d’Òmnium del Baix Camp i d’altres espais a Sabadell, Girona, Mataró, Vic o Barcelona, es multiplicaran els actes per explicar i justificar la postura de Puigdemont i el seu cop de mà a l’Assemblea de Representants.

La identitat de qui l’està ajudant a rentar la seva imatge dona una idea dels suports que ha aconseguit a l’exterior, que contraresten els atacs i crítiques internes. L’ANC, Òmnium, l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) i els comitès de defensa de la república (CDR) han anat de la mà amb el Consell de la República els últims mesos i són les organitzacions germanes que ara li allarguen la mà a Puigdemont en la seva campanya de rentat d’imatge. Tots junts van convocar actes de protesta, tots junts han cridat a manifestar-se en l’acte unitari de la Diada i tots junts organitzen molts actes per denunciar la persecució i la repressió de l’Estat espanyol.

Els acords teixits pel CdR van més enllà de la mera conjuntura: el suport de l’ANC i d’Òmnium li dona a Puigdemont l’oxigen que necessita desesperadament. Però l’expresident gaudeix també de l’ajuda d’algunes plataformes radicals creades per legitimar tot el que provingui de Waterloo, que publiciten les seves raons per totes bandes i omplen les xarxes socials de missatges i notícies només favorables al seu cap màxim.

L’estratègia de l’ANC, dels CDR i de les plataformes radicals és de confrontació frontal amb l’Estat espanyol. L’estratègia de Puigdemont és una mica més elaborada, però en el fons és molt similar a la dels sectors hiperventilats. Un activista que fins fa poc treballava de manera entusiasta pel CdR explica a EL TRIANGLE que l’expresident segueix una estratègia molt pautada. “Des del principi, tenia clar que amb l’amnistia no era suficient. Necessita un compromís ferm i creïble sobre un referèndum d’autodeterminació. De moment, està instal·lat en el no a la investidura de Pedro Sánchez i no es fia de les paraules: vol un compromís signat i passos del Govern central per demostrar que la consulta va de debò”, diu aquest activista.

Els beneficis que aquesta postura li reportarien serien recuperar els vots que se’n van anar a l’abstenció en les últimes eleccions, en demostrar “que no cedeix a les pressions de Madrid i que és capaç de bloquejar el Govern d’Espanya, tal com va prometre en campanya. Si accedeix a la investidura és que té alguna cosa concreta a oferir als electors per justificar la nova postura de no bloqueig, però fins al moment Pedro Sánchez no ha donat mostres de fer passos efectius en el camí de permetre un referèndum d’autodeterminació”.

“Només ens queda el president”
En els cercles més propers a Puigdemont s’ha llançat una consigna que ha estat multiplicada a les xarxes tant per coneguts activistes com per perfils falsos: “Només ens queda el president”. És una manera de recolzar l’expresident i, al mateix temps, de negar la legitimació a Pere Aragonès. “S’ho ha guanyat i prego que pugui fer un bon paper, s’ho mereix i ens ho mereixem els que som encara al peu del canó”, argumenta Elisenda, administradora d’un dels fòrums més propers al refugiat a Waterloo. De fet, tota consigna que provingui de Bèlgica s’ha de llegir en clau exclusivament catalana i va destinada a erosionar ERC. La gran paradoxa és que Junts no pot fer caure el Govern perquè seria mal vist des del món independentista que es perdés la Generalitat per les picabaralles partidistes entre Junts i ERC. Per tant, els de Puigdemont han de continuar al Parlament, però sense posar a la picota el cap de Pere Aragonès.

La consigna de Puigdemont com a últim baluard del verdader independentisme, però, pot ser mortal per a ell mateix. L’exvicepresident del Parlament Josep Costa recollia aquest concepte en un article d’opinió al diari El Món: “És evident que situar el president Puigdemont al centre del debat polític és una oportunitat per restituir i reivindicar la seva figura i tot el que representa (també l’exili i el mandat de l’1-O). Però també serà utilitzat per alguns per allunyar-lo justament de tot allò que representa per a la gent que pensa que només ens queda el president. El risc, si voleu, és que posant-lo al centre l’arrosseguin cap a la centralitat política autonòmica”.

Josep Costa, però, juga amb les paraules per arrossegar Puigdemont al seu extremisme: “La qüestió és, en tot cas, que l’esperança inconcreta que representa el president Puigdemont s’haurà de comparar amb qualsevol acord concret al qual és pugui arribar. I especialment si s’aprova una amnistia que li permeti tornar, la gent que l’esperava per culminar la independència té molt marge per emportar-se una decepció. Fins al punt que, per a la gent a qui només li queda el president, podria ser que ja no els quedés res. I a l’1-O tampoc”.

El gran parany està parat i la corda estrenyerà el coll de l’expresident tant si fa una cosa com si en fa una altra. Costa li recordava, després de l’aniversari de l’1-O, el lema de la campanya de Puigdemont: “Sánchez no serà president amb els vots de Junts”. I afegia de la seva collita: “Això, dit en campanya electoral, és una promesa. I els ciutadans tenim tot el dret d’exigir que les promeses es compleixin. No crec que això siga perfeccionisme, però si algú ho pensa, em pot dir perfeccionista. I a molta honra!”.

En els fòrums proclius a l’expresident es manté, des del mes de juliol passat, una actitud combativa. “A en Puigdemont li queda fer efectiu el resultat del referèndum. Qualsevol altra cosa serà només marejar la perdiu i fer-nos combregar amb rodes de molí”, exposava un militant molt actiu en un xat independentista. Alguns dels seus contertulians es mostren convençuts que “Puigdemont no cedirà i obligarà a fer unes altres eleccions”.

Però més enllà de l’ambient intern que es pugui respirar en els cercles més propers a l’expresident, el parany dels nous amics de Puigdemont implica que, amb l’ajuda que li brinden en aquests moments per blanquejar la seva imatge dins del Consell de la República, el tenen a les seves mans. L’ANC va emetre un comunicat en el qual advertia que “l’amnistia pot ser una trampa per blanquejar l’Estat”. Era un avís per a navegants.”Si hi ha amnistia, el que s’ha de fer el dia següent –literalment el dia següent– és proclamar la independència, obeint el mandat de les lleis aprovades el 6 i 7 de setembre i del referèndum d’independència del Primer d’Octubre del 2017″, argumentava aquesta mateixa setmana l’activista Carles Vallbuena, que dirigeix Informació.net.

*Podeu llegir la informació sencera en l’edició d’aquesta setmana de la revista EL TRIANGLE

(Visited 649 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari