Historiador. Periodista. Especialista en Xile. Doctorat en Història per la Universitat de Barcelona. Ha escrit una vintena de llibres de recerca sobre Xile i Espanya. Ha publicat, entre d’altres, biografies de Pablo Neruda, Víctor Jara, Augusto Pinochet i Dolores Ibárruri. Ara surt a les llibreries Salvador Allende. Biografía política, semblanza humana (Editorial Capitán Swing).
Com era el Salvador Allende que tu has percebut, ara, 50 anys després del cop militar a Xile?
Salvador Allende va ser una figura política singular en la història del segle XX. Fill d’una família acomodada, burgesa. El seu pare va arribar a ser notari a Valparaíso. La seva mare formava part d’una família aristocràtica de l’alta societat de Santiago. Allende estudia a Santiago i inicia la carrera de medicina l’any 1926. Descobreix molt aviat la seva vocació política, perquè en aquell moment a Xile hi havia una dictadura militar, la del coronel Carlos Ibáñez del Campo. Allende participa des de la universitat en la lluita per la democràcia, i contra aquesta dictadura. Un primer pas, molt important o decisiu en la seva biografia, és la seva participació en la creació del Partit Socialista de Xile, el 1933. Té un ascens meteòric a les files del Partit Socialista: diputat el 1937, ministre el 39, senador… Va ser una personalitat singular, perquè als anys 40 planteja una cosa que es concreta a partir de l’any 1952, en les seves quatre campanyes presidencials.
Pivotant especialment el seu projecte en la recerca de la unitat de l’esquerra…
Buscar la unitat de l’esquerra xilena, en els sectors populars, entorn d’un programa polític, amb una candidatura per a les eleccions presidencials, que eren cada sis anys. Aquesta proposta triomfa als anys 70 i Allende es converteix en un polític emblemàtic en la història del segle XX. En la part més humana, va ser un home que va tenir la sort de tenir al seu costat un grup d’amics ampli, que el van acompanyar durant dècades en la seva lluita política. Va mantenir també una bona relació amb els dirigents del Partit Comunista. Amb el seu propi partit, el socialista (molt heterogeni, travessat per corrents interns, disputes ideològiques fortes, etc.) hi va estar vinculat de manera peculiar. Però Allende va ser capaç de suscitar la unitat de comunistes i socialistes i obrir una pàgina en la història del segle XX.
Pàgina que coneixem amb el nom de “via xilena al socialisme”. En què va consistir bàsicament?
Fins llavors, quan l’esquerra revolucionària havia arribat al poder (Rússia, la Xina després de la guerra civil, Cuba l’any 59…) havia estat per la via de les armes. En aquests països hi havia situacions molt diferents. Però Xile va demostrar que, en un país amb democràcia representativa, on l’esquerra tenia els mateixos drets que la resta de les forces polítiques, i a partir de la mobilització democràtica, es podia arribar al Govern. El mateix Allende expressa que el seu programa era una segona via de trànsit cap al socialisme. L’intent de desenvolupar un programa econòmic, social, polític… de profundes transformacions que obrís pas a una societat socialista. En el cas de Xile, amb una nova Constitució, que seria debatuda i sotmesa a votació. Això va despertar l’atenció del món, sobretot de l’Amèrica Llatina i l’Europa occidental, i fins i tot dels que a Espanya lluitaven contra la dictadura franquista, que ho van veure com una estació d’arribada: conquistar el Govern amb eleccions democràtiques. Per això va ser tan singular l’experiència xilena i el cop d’Estat del 1973.
Resulta clarament paradoxal que les dretes, que retreien a l’esquerra no acceptar la democràcia parlamentària, reaccionin tan virulentament quan això passa…
Les classes dominants creuen en la democràcia quan guanyen elles. No van acceptar a Xile aquest programa polític, que havia tingut l’aprovació del poble a les urnes, amb les regles de l’època. La burgesia xilena no va admetre mai la victòria d’Allende, i van fer de tot perquè aquell Govern s’acabés, fins i tot abans de començar a governar, amb un cop d’Estat amb el suport dels Estats Units. Es va demostrar que la lluita de classes existeix. Que no és un invent de Marx i Engels. Que las classes dominants reaccionen amb tot en defensa dels seus privilegis, quan els sectors populars, l’esquerra, guanyen. Va passar a Espanya, l’any 36, quan no van accepar la República democràtica, i va passar a Xile perquè no podien reconèixer que el Govern d’Allende desenvolupés el seu programa polític. Amb connivència amb la potència hegemònica del Continent, es van confabular per fer que el programa d’Allende no es complís, creant les condicions de polarització que es requerien perquè un cop d’Estat triomfés i una dictadura com la de Pinochet s’instal·lés.
El moviment contra el Govern d’Unitat Popular va ser més aviat cosa d’elits o va comptar també amb la participació de sectors importants de la societat xilena?
A Xile, la burgesia va ser molt intel·ligent. Quan va Fidel Castro va estar a Xile, el novembre del 71, en el seu discurs de comiat va dir que Xile es trobava en una batalla per les classes mitjanes. Poden inclinar-se del costat del Govern d’Unitat Popular o en contra, va plantejar. S’ha de reconèixer que la burgesia xilena va saber atreure a la defensa dels seus interessos de classe un sector important de les capes mitjanes. Hi va haver errors de l’esquerra que ho van afavorir? Sí, però hi havia també un tema de mentalitats. La classe mitjana és aspiracional, vol distingir-se dels treballadors, en aquell món on hi havia milions d’obrers industrials amb la granota blava. El petit comerciant, el metge, l’advocat… no volen que se’ls equipari amb aquest poble que tenia llavors un gran protagonisme històric. Creu, en fi, que la societat capitalista defensa millor els seus interessos… Amb un discurs d’odi, de confrontació, dient que Allende portava Xile a una dictadura estalinista, la dreta va aconseguir la hipermobilització de les classes mitjanes.
Les cassolades…
Les cassolades de les dones de dretes es va importar del Brasil. Els que havien enderrocat Goulart, l’any 64, al Brasil van aconsellar als xilens que mobilitzessin les dones de dretes, considerant que eren un actor social formidable. A Xile van ser molt importants perquè no només feien cassolades, sinó que es dirigien als militars, i llançaven plomes a les cases dels oficials per dir-los gallines perquè permetien que Xile anés cap al precipici del comunisme. Una posició important, sostinguda, pagada per la CIA, molt intel·ligent, i que va resultar imprescindible per al cop d’Estat. Als anys 70, Xile era una societat on convivien tres projectes polítics. El de la dreta més oligàrquica, conservadora. Amb un to autoritari als anys 70, quan deien que la societat xilena estava en crisi perquè l’esquerra estava en ascens i veien perillar un model de societat que responia als seus interessos. Hi havia un partit polític de centre, que governava abans d’Allende, molt important, amb gran influència en el moviment obrer organitzat i els moviments populars. Hi havia també una esquerra heterogènia, però organitzada en partits que es declaraven marxistes, amb un projecte de transformació social. Quan aquest projecte guanya, primer hi ha una reacció de desconcert. El fet que la premsa internacional tituli que un marxista ha guanyat les eleccions, als xilens els deixa sense paraules durant 48 hores. Era una societat molt ideologitzada, on la política penetrava en tots els sectors socials. També un Xile menys desigualitari, encara amb latifundis…
Com es colen a Xile, amb el seu projecte neoliberal, els Chicago boys?
Els Chicago boys van ser part de l’equip econòmic de la candidatura de la dreta als anys 70. La que perd amb Allende. Llavors, plantegen el programa liberal, al qual respon la dreta dient que allò és inaplicable en democràcia. Que no poden acceptar aquest programa perquè perdran. L’any 72, els conspiradors de l’Armada encarreguen a aquests economistes un pla per a després de la caiguda d’Allende. El pla no s’implementa immediatament. La dictadura de Pinochet primer s’organitza amb un projecte polític, es crea una comissió per elaborar una nova Constitució. Pinochet dona l’ordre, l’any 75, un any i mig després del cop, d’engegar el programa neoliberal. Una cosa que s’emprèn amb una ferocitat poques vegades vista. Es privatitza tot, s’acaben els drets socials. Aquest projecte neoliberal extrem encara perdura a Xile, i resulta molt difícilment removible. El govern de Gabriel Boric té grans dificultats per fer transformacions econòmiques orientades a crear un Estat del benestar.
