Sociòleg. Membre de la cooperativa Garua. Activista del moviment veïnal en qüestions mediambientals. Dedicat a tot el que està relacionat amb la transició ecosocial, a Madrid, especialment al barri de Vallecas. Articulista en diversos mitjans, és autor de Raíces en el asfalto i Pasado, presente y futuro de la agricultura urbana. Ara publica, al costat d’altres autors, Biorregiones: de la globalización imposible a las redes territoriales ecosostenibles (Icaria Editorial).
Què s’entén per bioregions?
Bioregió és una noció que es formula als anys 70 per intentar repensar la relació de les nostres societats amb el territori. La seva singularitat està en el fet que ens permeten reflexionar sobre quina és l’escala que necessitem, la unitat de complexitat mínima, per concebre aquestes transicions. Parteix d’entendre que, de vegades, plantejar de forma aïllada el que és urbà i el que és rural és una mica incoherent. De vegades es miren les coses des de perspectives excessivament localistes a l’hora de plantejar-se qüestions com l’autonomia alimentària, l’energètica, la gestió de residus, l’accés a l’aigua…, coses que superen l’esfera municipal. La bioregió és una concepció geogràfica, ecològica, cultural, política…
Hi ha bioregions que estan en marxa, o són encara matèria d’estudi, projectes…?
És un procés que s’està començant a plantejar. A Espanya, els dos casos més avançats són el de Vitòria, a la Llanada Alavesa, on s’han fet estudis sobre una coordinació territorial estratègica. I també a la zona centre, a Madrid, on la zona d’influència bioregional supera els límits administratius de la metròpolis. També n’hi ha experiències a França i a l’Amèrica Llatina.
En qualsevol cas, la bioregió suposa un desbordament dels paràmetres referencials en què ens movem en matèria territorial: nació, província, localitat…
El que té de difícil el mateix concepte de bioregió és que no té una fórmula geogràfica concreta. Hi ha qui posa més l’accent en els conceptes estructuradors de les bioregions, altres concedeixen més importància a qüestions antropològiques, culturals, identitàries… En realitat, és més aviat una amalgama. No es tracta tant d’establir fronteres i delimitar on comença i acaba la bioregió perquè, probablement, sempre hi haurà zones d’influència, de trobada entre aquestes. Més que traçar línies, del que es tracta és de repensar la relació, més enllà de l’escala local i de les polítiques nacionals centralitzades. La bioregió cal entendre-la com un espai intermedi.
Potser la principal cotilla a les bioregions cal buscar-la en els constructes que ens hem formulat, producte més aviat dels avatars de la història que no pas de qüestions objectives…?
Les bioregions es plantegen com a formes d’organització que resolen problemes, satisfan necessitats de forma funcional, territorialment. Hi ha una tensió amb el que han estat, per les delimitacions institucionals, administratives… És una organització concebuda des de paràmetres ecològics, amb la qual cosa moltes fronteres haurien de reformular-se, difuminar-se. Un procés que comporta un canvi institucional molt complex. A Itàlia i a França s’estan duent a terme experiències que comencen a denominar-se “contractes de riu”, “contractes de costa”, amb la idea de planificar un recurs comú, que transcendeix les delimitacions administratives i obliga a fer processos participatius…
A més d’un canvi institucional i administratiu, la bioregió comporta així mateix una modificació social de la percepció en les persones, els partits, les ideologies… una superació de conceptes, diguem-ne, patriòtics?
La bioregió suposa una transformació econòmica, política… Un procés de reterritorialització i també, clarament, un replantejament de la cultura, les identitats col·lectives, el sentit de pertinença, les expectatives… També com coneixem o desconeixem els llocs on vivim. Ho ignorem gairebé tot de les dinàmiques ecosistèmiques profundes, de les quals depèn la nostra qualitat de vida, el nostre benestar. Alguns dels pioners de la idea de bioregió parlaven, amb cert aire provocador, de passar del proletariat al “planetariat”, amb la intenció d’introduir amb força la idea d’espècie, de destí compartit. També es posa l’accent en les dimensions locals, federals, més manejables. Fugint, en qualsevol cas, de les mirades autàrquiques, autosuficients, entenent que tots els territoris dependran de tercers i que del que es tracta és de teixir xarxes de cooperació.
La ratlla entre Portugal i Espanya constitueix potser un dels exemples més visibles de divisió territorial, basat més en factors arbitraris o qüestions com la llengua que en aspectes pragmàtics?
Hi ha un element geogràfic, i per extensió ecològic, que abunda en la idea de bioregió. A les zones de frontera les coses, fins i tot les mateixes llengües, es barregen… I aquesta combinació crea riquesa. Si aquí avancéssim cap a Ibèria, això podria fins i tot ajudar-nos a resoldre alguns dels nostres problemes territorials històrics, a redefinir els problemes territorials des d’una altra òptica. A assumir la consciència de lloc, com a element que ens permet articular de forma pràctica els desafiaments. En un moment de molta dispersió, precarització…, cal veure el territori com un element de retrobada. El procés de recentralització forçada que estem vivint amb les renovables, etc., ens obliga a pensar en l’ús del sòl. Hem de saber compatibilitzar la producció d’aliments, la generació d’energia i la regeneració de la naturalesa… I això ens obliga a reacomodar els nostres estils de vida, les nostres economies…
Les bioregions s’inscriuen, en fi, en el necessari canvi de paradigma en la manera d’entendre les relacions amb la natura, l’ús de les matèries primeres, el capitalisme, les guerres… i moltes altres coses que ens han fet ser com som ara?
Em forma una part nuclear, és clar. La bioregió ha anat cobrant interès en la mesura que anem prenent consciència que les formes heretades i, sobretot, el nostre model socioeconòmic, són inviables a termini mitjà, objectivament. No és una qüestió ideològica, sinó que quan estem, com ratifica la comunitat científica, desbordant els límits planetaris no hi ha possibilitat de fugir –com diu Jorge Riechamnn–, que estem vivint l’era de les conseqüències. Que ens toca assumir unes realitats incòmodes, complexes i que, en alguns casos, portaran transformacions radicals que, o s’organitzen i planifiquen o les improvisarem a mesura que es vagin aguditzant. Posats a imaginar, cosa de la qual peca la política actual, ens inclinem per una provocació intel·lectual, i també política i pràctica, sobre com hem d’actuar.
T’has referit a la necessitat de federalitzar, coordinar, cosa que qüestiona el sobiranisme, en el sentit que tots han de ser sobirans de tot…
Plantegem la necessitat d’avançar en la construcció de llindars d’autonomia econòmica, política…, tenint en compte que les bioregions no seran autosuficients, una cosa quimèrica i en molts casos indesitjable. Estem abocats a processos de relocalització inevitables. I això ens obliga a planificar, i a fer-ho de la forma més democràtica possible. El desafiament rau a veure com es combina el màxim de descentralització i autonomia local amb processos de coordinació i planificació estratègica a escala superior. Probablement, els estats nació seguiran funcionant, com els sistemes de concertació globals ho segueixen sent per a problemes com el canvi climàtic. Es tracta d’articular sistemes de concertació tan federals i solidaris com sigui possible.
És d’alguna manera aplicable el concepte de bioregions a les macrociutats, les metròpolis?
A termini mitjà, és necessari un debat sobre l’equilibri territorial. Com ens repartim pel territori d’una manera més, demogràficament, equilibrada. I, al mateix temps, abordar processos de desurbanització de les metròpolis. No accelerat, imposat… Amb dinàmiques d’atracció, de seducció. Polítiques públiques, que realment incentivessin els transvasaments de població. Kirkpatrick Sale, un dels precursors del pensament bioregional, deia que el que és petit és bonic. Necessitem llocs a escala humana per viure-hi. A mesura que creixen, les ciutats es van fent immanejables. És necessari desescalar, anar cap avall. En contra de la tendència “mega”, presonera del creixement i de la concentració de recursos.
S’inspira d’alguna manera el bioregionalisme en el pensament utòpic dels falansteris i Fourier?
Té alguna cosa a veure amb la recerca de l’harmonia entre el camp i la ciutat, espai que combina el treball productiu, reproductiu… Kropotkin també va plantejar, quan va aparèixer l’electricitat, la idea de combinar espais agraris amb petites indústries, autosuficients, connectats.
