Sandro Rosell acaba de fer un pas de gegant camí d’aquest horitzó llunyà, arriscat i tenebrós al final del qual espera desemmascarar els qui es van proposar i van intentar que la seva vida es convertís en un infern des que va guanyar les eleccions a la presidència del FC Barcelona el 2010. Dimarts passat, l’Audiència de Barcelona va confirmar l’absolució de Sandro Rosell per delicte fiscal en un altre d’aquells casos judicials que, com a bolets, van sorgir del no-res en un període determinat de la seva vida.
En aquest cas concret, una causa instigada per l’Agència Tributària i l’Advocacia de l’Estat per un suposat delicte fiscal comès l’any 2012 en declarar ingressos per serveis professionals per una quota de 200.000 euros. Al final ha quedat demostrat que aquests cobraments sempre van ser tributats per serveis realment prestats. Així ho va dictar la primera sentència davant d’una acusació que va demanar pena de presó només per a Rosell i no per a la resta dels socis de l’empresa encausada. Una altra demostració d’aquest ensenyament processal tan sospitós, l’origen i els veritables responsables dels quals s’ha obstinat a identificar l’expresident del Barça. Res de nou en la darrera i tan accidentada i agitada dècada de la seva vida.
Les primeres escaramusses i maniobres laportistes en contra -utilitzant, com sempre, Johan Cruyff, TV3, l’aparell sobiranista-pujolista i el control mediàtic i de les xarxes socials igualment poderoses- no li van fer gairebé pessigolles comparades amb la conjura de les clavegueres de l’Estat i determinats poders fàctics que li va caure al damunt dos anys després d’ocupar la llotja del Camp Nou.
El desencadenant no va ser cap altre que el fitxatge de Neymar pel Barça, indubtablement una jugada d’escac i mat al Reial Madrid, que el creia tenir lligat i ben lligat. Florentino Pérez va jurar venjar-se i, a la seva manera, sibil·linament i en silenci, moure tots els fils que estiguessin al seu abast si mai s’obria una via d’assetjament i enderrocament contra qui els havia robat als seus nassos el crac que venia després de Messi.
El president del Reial Madrid, el poderós governador de la rebotiga de la llotja del Bernabéu, no va haver d’esperar gaire per a què se li presentés l’ocasió de veure com a Sandro Rosell se’l pretenia imputar amb querelles substanciades des de l’entorn laportista i artificialment alimentades per la mateixa Audiència Nacional fins a forçar l’admissió, per part del club, d’un delicte fiscal inventat i després un segon cas Neymar també sense cap ni peus que, una vegada a la sala, els advocats de la defensa van trigar dos minuts a desmantellar. El mateix va passar al judici que, després de dos anys de presó provisional, va durar l’argumentació de l’acusació en contra de Rosell per blanqueig de capitals i altres presumptes delictes derivats de les operacions de la seva empresa de màrqueting per a l’explotació comercial dels drets de televisió dels partits amistosos de la selecció del Brasil.
Aleshores, molts anys després d’haver deixat la presidència del Barça, a primers del 2014, veient que fins i tot la seva família començava a rebre amenaces inquietants i serioses, Sandro Rosell ja sabia que s’enfrontava a una acumulació d’enemics mai vista. Aquell fitxatge de Neymar, a més d’irritar i avivar la ira i l’odi del madridisme i de tota aquesta tírria des de les estructures més fosques de l’Estat, especialment a les entranyes més ràncies i podrides de l’estament judicial, amenaçava el laportisme, sempre en guerra, perquè consolidava el fort lideratge de Rosell a la presidència. El reforç del crac brasiler suposava donar-li continuïtat al millor equip de tots els temps, liderat per Messi, que a més va ser la clau per atraure Neymar quan va triar jugar al Barça al costat de Leo malgrat que el Reial Madrid li pagava el doble. Aquest gran poder futbolístic el rematava amb la seva impecable gestió del club a la resta dels fronts. En poc temps, Rosell seria imbatible a les urnes.
Al cap de tres anys de la presidència de Rosell, a més d’haver guanyat tots els títols possibles, s’havia enfrontat a l’espantosa herència de Laporta, amb 46,7 milions de pèrdues i fons propis negatius, transformant ràpidament la precarietat rebuda en una economia pròspera, amb guanys superiors als 100 milions i assegurada per l’aplicació de mesures de control estatutàries sobre les pèrdues i el deute, a més de la posada en marxa de l’Espai Barça, que hauria estat possible desenvolupar en aquell moment invertint-hi 600 milions. Amb Neymar fitxat i recursos inesgotables basats en una sòlida i austera administració, Rosell anava pel camí de convertir-se en un altre Núñez.
Les forces laportistes sempre assedegades d’ocupació, integrades per l’aparell sobiranista i cruyffista, en part controlat també pels tentacles de Jaume Roures, el mateix Govern de la Generalitat, a més de la Corpo, el sector convergent que ja havia dedicat els millors anys de la seva vida a combatre la independència de Núñez i les creixents entitats ciutadanes, com l’ANC i Òmnium, no van dubtar a rebel·lar-se contra aquell projecte tan estable i imparable.
Van concentrar el seu contraatac a la figura i el fitxatge de Neymar. Per una banda, denunciant el seu fitxatge com una operació delictiva amb la finalitat de portar-los, a ell i a Bartomeu davant els tribunals i, de l’altra, des de l’àmbit esportiu, erosionant sistemàticament la imatge del futbolista davant l’opinió pública fins a convèncer-lo que el millor per a ell era marxar del Barça. D’això també se’n va encarregar degudament la premsa laportista, majoritària.
Va ser el mateix Laporta, a través del seu advocat de confiança, Xavier Albert Canal, l’encarregat de donar instruccions per a fabricar el cas Neymar, finalment denunciat per Jordi Cases, i, mesos més tard, d’ajudar personalment Pini Zahavi per forçar la fugida de Neymar al PSG, gestió que li va reportar a l’agent, soci i amic de l’actual president del Barça una comissió de 10 milions i va reforçar la seva amistat, és clar. Això explica per què Laporta, tot just accedir a la presidència, va perdonar Neymar el pagament d’una sentència judicial a favor del club i va retirar una demanda en contra amb moltes probabilitats de caure també del costat blaugrana, que li havia reclamat part de la prima de fidelitat pagada al seu dia per renovar amb el Barça.
La nova victòria judicial de Rosell d’aquesta setmana és un altre pas endavant, clau, a la batalla de fons contra aquesta persecució que en el seu moment va activar l’excomissari José Manuel Villarejo. Una absolució afegida a la ja llarga llista de batalles judicials superades amb les quals espera, tard o d’hora, arribar a posar noms i cognoms als qui han estat darrere del que, com ha reconegut Villarejo, ha estat una persecució contra la seva persona pel simple fet d’haver estat president del FC Barcelona i sospitós de no renunciar a les conviccions catalanistes.
Un altre president com Joan Laporta, que ha fet bandera del seu independentisme i de la seva filiació sobiranista des de la llotja del Camp Nou, no ha estat objecte, en canvi, de cap línia de persecució per part d’aquest madridisme d’Estat ni dels que, des del mateix entorn barcelonista, asseguren haver defensat els interessos del club amb actuacions descarades i obertament agressives contra Rosell primer i contra Bartomeu després.
L’entorn de Rosell, a qui li va tocar rebre de valent i va anar a la presó injustament per culpa d’una comissió rogatòria que, en realitat, anava contra Mediapro -després de tot condemnada per haver subornat presidents de federacions americanes per aconseguir drets exclusius de televisió-, no dubta que els veritables enemics de l’expresident no poden caminar gaire lluny d’aquesta comunitat d’aliats que, en un moment donat, van semblar unir forces per instruir i executar les ordres de Villarejo per compte de tercers poders.
En la mateixa línia de judicis sorprenents, Rosell va participar dimarts, també, a la vista oral d’un cas d’espionatge contra Robert Cama un informàtic que va prestar servei a Mediapro, a BSM (que va pertànyer a Sandro Rosell) i al FC Barcelona en el context d’una querella impulsada per Jaume Roures que inicialment volia asseure al banc dels acusats Rosell. La instrucció mai no va poder assenyalar l’expresident blaugrana per falta d’indicis i de proves, de manera que la seva presència a la sala es va limitar a actuar com a testimoni.
Així i tot, la premsa laportista va presentar el cas com el de l’espionatge de Rosell a Roures, que, l’endemà del primer dia del judici, que se segueix contra Robert Cama i Joan Raventós, exexecutiu de BSM i del FC Barcelona, es va obrir a defensar-se als mitjans més amables per justificar per què va trigar més de cinc anys a denunciar aquest presumpte espionatge. La seva explicació és que, per culpa dels impagaments de Prisa per la guerra del futbol de l’època, no li arribava per posar-hi plets.
A la sala, Rosell no va dubtar a reconèixer que, en efecte, per una maniobra confusa i estranya, admesa per Robert Cama, els arxius de BSM (Rosell) van acabar allotjats al mateix servidor dels de Mediapro. D’aquesta manera, Roures va poder saber que a alguns comptes de correu de BSM, Cama havia redirigit correus de Mediapro. Cama també ha manifestat davant del jutge la recriminació de Rosell en el seu dia per aquesta pràctica i la prohibició de fer-ho. Rosell va afegir, com s’ha pogut comprovar en l’anàlisi dels servidors, que va esborrar sistemàticament els rebuts.
A més, Rosell va afegir un relat que la majoria dels mitjans no ha volgut recollir a les seves cròniques sobre l’actitud de Mediapro que, també en aquell temps, a partir del 2010, va pressionar i va fer xantatge a la directiva de Rosell amb aquesta situació de conflicte informàtic. Li va prometre, segons el testimoni de l’expresident blaugrana, que no ho denunciarien si li renovaven l’explotació dels drets de TV. La directiva li va ampliar per necessitats de tresoreria del moment fins que, finalment, ja amb Bartomeu de president, el contracte va anar a parar a Telefónica (Movistar). Va ser aleshores quan Roures es va plantejar portar l’assumpte als tribunals.
