Les properes setmanes seran clau per dilucidar si Pedro Sánchez aconsegueix el suport d’ERC i Junts per a la seva investidura. L’amnistia, la petició que han posat sobre la taula les formacions independentistes, ha suscitat, com era d’esperar, molta controvèrsia i han aflorat opinions de tota mena. Soc dels que pensa que una hipotètica mesura d’aquestes característiques ha d’anar lligada a un compromís, per part dels dirigents independentistes, de respectar les regles del joc i de renúncia a la via unilateral. A més, una fórmula jurídica d’aquesta índole només té sentit polític si serveix per clausurar, de forma definitiva, la manera com s’ha entès la política a Catalunya els darrers 10 anys.
Dit d’una altra manera: una amnistia (o el nom jurídic que acabi tenint) hauria d’anar acompanyada d’algun tipus de gest de les formacions polítiques independentistes cap als ciutadans que no combreguen amb els postulats secessionistes. Ho justifiquen dos motius: el primer és que, després de tot el que va ocórrer el 2017, que va ser greu des del punt de vista polític i judicial, el govern de coalició progressista ha impulsat nombrosos gestos i mesures (d’entre els quals destaquen els indults que, en algunes ocasions, han estat menyspreats pels propis beneficiats) per revertir el xoc de trens de fa 6 anys. I la segona raó són els resultats electorals de les municipals i les generals, on la ciutadania ha rebutjat la via unilateral i els missatges grandiloqüents i èpics dels representants independentistes i ha demanat que el problema polític existent des de fa temps es resolgui des del diàleg i el respecte al pluralisme, i des de solucions que no l’agreugin més. És a dir, els darrers comicis celebrats han evidenciat que la població no avala el referèndum d’autodeterminació com a solució i reclama fórmules que realment interpel·lin a una àmplia majoria de la societat catalana.
D’altra banda, hi ha qui ha escrit, de forma encertada, que una llei d’aquests trets polítics hauria de comptar amb el beneplàcit o el consens del principal partit de l’oposició. No obstant això, la deriva política del PP dels darrers temps, els seus acords a escala municipal i autonòmica amb Vox, la seva nul·la voluntat de renovar el Consell General del Poder Judicial i la seva ferma impugnació a trobar una mínima sortida a la situació política que viu Catalunya l’allunyen de l’equació. Sembla que la formació conservadora que encapçala Núñez Feijóo encara no ha entès que no es pot governar al marge de Catalunya i Euskadi. I només ha faltat la manifestació del passat cap de setmana a Madrid, on ha quedat palès que qui realment dirigeix el partit són Díaz Ayuso i Aznar, amb un discurs que podria ser perfectament el de Vox. L’aïllament polític del PP amb l’extrema dreta és un problema sever per a la democràcia espanyola. Ho demostra el fet, per exemple, que el Partit Nacionalista Basc, que sol tenir l’habilitat d’arribar a acords amb el PSOE i el PP, s’ha negat en rotund ni que sigui a facilitar una abstenció perquè Feijóo sigui investit president del Govern.
En definitiva, la situació és molt incerta i requerirà moltes dosis de diàleg per assolir un acord que pugui satisfer mínimament la part independentista i que pugui ser comprès per la ciutadania catalana que va votar opcions polítiques d’esquerres i no secessionistes així com per la resta d’espanyoles i espanyols que van avalar la reedició de l’executiu de coalició. No obstant això, en cas que els independentistes tibessin massa de la corda o proposessin solucions que realment surten del marc legal, no hi hauria altra sortida que la repetició electoral, una via a la qual tampoc cal témer i més tenint en compte que l’esquerra s’hi presentaria amb un element no menor: haver intentat arribar a un pacte amb ERC i Junts i no haver cedit davant propostes que un estat democràtic no pot assumir.
