Laporta es posa les piles i lidera l’esfondrament de l’Espai Barça i del Femení

Cal no confondre l’aparent eficiència de la marxa de les obres de reforma de l’Spotify Camp Nou amb el simbolisme d’una dinàmica descoratjadora en què els seus responsables es fuguen -l’un darrere l’altre-, el finançament aprovat és opac, mentider, manipulat, ruïnós i insuficient perquè ni arriba per amortitzar-les ni contempla el conjunt dels equipaments -falta el Palau- i l’urbanisme aprovat del conjunt de l’Espai Barça no només al MPGM. Tampoc no es compleix el que s’ha acordat amb els socis a l’assemblea i ja es pot descartar que el dia 29 de novembre del 2024 la construcció permeti una reobertura de mínims per disputar partits amb almenys dos terços dels socis presents a les graderies i celebrar el 125è aniversari de la fundació del FC Barcelona.

La culpa no serà de Limak, la tindran la improvisació i la frivolitat de Joan Laporta perquè el seu caprici de reformar l’estadi exactament al revés de com estava previst obliga a un reajustament de tal dimensió que a l’Ajuntament de Barcelona no saben, per molta voluntat i predisposició que hi hagi, com aprovar una llicència de construcció sense saltar-se, com fa Laporta, la normativa, la llei i el rigor arquitectònic.

La sensació que Laporta només ha demostrat ser un consumat especialista en enderrocs i voladures de qualsevol estructura blaugrana que pugui quedar dreta després de dos anys de mandat, ha viscut les últimes hores un altre episodi il·lustratiu de com el territori blaugrana es torna infèrtil i devastat, terra cremada, al seu pas. El mateix dia que transcendia la fugida anunciada de Markel Zubizarreta com a president del Femení que ho ha guanyat absolutament tot sota el seu demostrat bon govern també es reconeixia internament una altra fuita de pes, la d’Álex Barbany, director executiu de l’Espai Barça, un cop resolt amb l’àrea de recursos humans la seva liquidació.

El Femení, sens dubte, queda escapçat i orfe de qui, gràcies a la confiança i la determinació de l’eix format per Sandro Rosell, Josep Maria Bartomeu i Jordi Mestre, que van posar a les seves mans l’ambiciós i coherent projecte de convertir la secció en una altra àrea professionalitzada, a imatge i semblança del primer equip masculí, Masia i futbol base inclosos. El resultat, gràcies a una iniciativa pionera que avui ha elevat a exigència i normalitzat el mateix Consell Superior d’Esport, ha superat totes les expectatives, ja que el Femení ha arribat a omplir el Camp Nou, conquerit dues Champions en tres anys, dues Pilotes d’Or en la figura d’Alexia Putellas i, a més de ser la base de la selecció espanyola campiona del Món, ha liderat una revolta contra el masclisme secular de les estructures de la Federació Espanyola i ha sacsejat els mateixos estaments de la UEFA i de la FIFA. Ho ha fet mentre Laporta, pusil·lànime i amagat darrere d’un posat d’aparent suport a les seves jugadores, intentava sostenir i cobrir-li les espatlles com podia al seu amiguet -també de gresques- Luis Rubiales.

Per a Markel Zubizarreta, que probablement serà contractat per la Federació per impulsar des d’aquesta nova talaia la modernització del futbol nacional, les retallades injustificades ordenades pels qui es cruspeixen cada dia la carta sencera de Via Veneto i de Botafumeiro, o se n’emporten més de 100 convidats a la gira pels EUA perquè es diverteixin els seus amics i familiars, units a les ingerències contínues sobre qui fitxar i per quant, i sobre qui donar-li la baixa, la convivència es feia insostenible.

Laporta, fidel al seu instint i voracitat destructiva de qualsevol rastre del passat, encara que fos millor, sòlid i amb grans expectatives, ja es va carregar l’entrenador de l’herència al principi de canvi i quan ha pogut, després de pressionar el director del Femení fins a esgotar-lo i posar a prova la seva paciència, s’ha desfet d’ell, segurament per aplicar la seva solució preferida. O sigui, col·locar a algú que li degui el favor, lleialtat cega, no discuteixi les ordres i permeti al president manifassejar la secció al seu gust.

Un clàssic d’aquesta nova era i de la seva diversió favorita d’usar i llençar tots els col·laboradors i càrrecs que li puguin donar un lustre inicial, esprémer-los i utilitzar-los en el seu benefici a condició que no expressin idees pròpies, iniciativa, professionalitat, talent i sobretot no discrepin de les seves bogeries.

Aquest estil megalòman i encobridor de tants interessos foscos i sospitosos és la causa de la interminable desfilada de personatges com la del Jaume Giró, Ferran Reverter, Jordi Cruyff, Mateu Alemany, Ronald Koeman o els Messi, Griezmann, Piqué, Jordi Alba, Mirotic, Jasikevicius o, fins i tot, Dembélé. Laporta vol ser l’únic crack del Barça.

També, a l’àmbit concret de l’Espai Barça, ha provocat la sortida de membres de la seva comissió d’il·lustres com José Elías o Jaume Llopis, després de Ramon Ramírez, el director general de confiança de Ferran Reverter, el mateix directiu al comandament, Jordi Llauradó, i fa tot just unes hores Álex Barbany, en principi l’executiu designat per conduir aquest vaixell del qual salta tothom amb una mica de dignitat barcelonista, vergonya i dos dits de front des que Laporta va posar al capdavant, a la pràctica, Joan Sentelles, un dels enterradors del Reus i negrer de les atrocitats, negocis i pràctiques inconfessables de Laporta en els seus bons temps d’ambaixador blaugrana a l’Uzbekistan.

La vida allà, al nucli dur de l’Espai Barça, és impossible per a qualsevol que no estigui, com Sentelles, al dictat de les ordres directes de Laporta, que és qui decideix tot el que es fa i deixa de fer, també qui, perquè i a canvi de què, mentre la resta mira cap a una altra banda fins que resol, com Àlex Barbany, no continuar participant de la gran farsa ni de l’esfondrament descontrolat d’un estadi que tant costarà refer i aixecar per segona vegada en la seva història. No només perquè d’aquí a una mica ja s’hauran esgotat els diners si no es comencen a tornar, cosa que és impossible jugant a Montjuïc. El desgovern i el caos interns, com ho demostren les baixes en combat i la supervivència i la immunitat dels mediocres, converteixen en una missió impossible avançar dins el termini i en la forma escaient amb una construcció que ja és, en si mateixa, una mena de Torre de Babel en què és Laporta qui, al seu caprici, provoca desconcert i confusió. També en aquest àmbit es comença a notar la mà, o la mala influència, d’Alejandro Echevarría.