Quan el Barça de Joan Laporta va donar a conèixer els seus plans de trasllat a Montjuïc va triar una fórmula inequívoca i directa per allunyar els socis abonats i deixar-los fora de joc. A més de doblar el preu dels abonaments de cop, la mateixa vicepresidenta institucional, Elena Fort, es va encarregar personalment de rematar aquesta primera intenció per part de la junta directiva de desanimar la majoria dels barcelonistes.
La mateixa i malsana voluntat de complicar-li la vida i les ganes d’animar l’equip, fins a amargar els socis més lleials i compromesos, no ha canviat -al contrari- amb el pas dels dies i dels partits disputats a la nova casa del Barça, que cada cop ho és menys dels seus propietaris i abonats de sempre perquè així es fomenta des del mateix govern del club.
Elena Fort va aconseguir un efecte inicial de renúncia i d’abandonament massiu a còpia d’amenaçar-los que, a més de pagar dues vegades més per un seient, les localitats serien de força pitjor qualitat que les del Camp Nou, per la deficient visibilitat de l’estadi Lluís Companys, i sobretot perquè l’accés al nou equipament estaria vetat pràcticament a les dues fórmules més utilitzades pels socis pel que fa a mobilitat rodada, com són el vehicle particular i la motocicleta. No hi hauria espai ni oportunitat per a aquest perfil d’abonat més enllà d’una petita quota per a les motos acreditades, advertint -o amenaçant, seria més exacte- els pocs valents que s’ho estaven pensant que, per força, havien d’usar busos llançadora des de punts estratègics de la ciutat, un pàrquing connectat també per bus des de la Fira de l’Hospitalet -gens pràctic-, la recomanació de fer servir el funicular de Montjuïc -opció complicada- i, per descomptat, l’obligatorietat de pujar a peu majoritàriament des de la Plaça d’Espanya, això sí, sent conscients que les escales mecàniques deixaven de funcionar regularment quan l’ús era massiu a causa d’algun gran esdeveniment.
A aquesta mala propaganda, conscient i perversa per part de Laporta en el seu esforç per anar substituint progressivament els 82.500 abonats per una nova fornada clients -és a dir, per aficionats ocasionals, turistes, i visitants, però sobretot per consumidors de les zones VIP i localitats amb serveis de gastronomia de primera-, la resposta social va ser demolidora en forma d’un rebuig frontal a aquestes condicions pèssimes. Va ser una reacció més aviat muda per falta de credibilitat i l’excés de col·laboracionisme i submissió dels col·lectius i plataformes socials (Dignitat Blaugrana, Seguiment FCB, Un Crit Valent, etc.), encara que és veritat que els pocs socis il·lustres amb veu als mitjans i en algun aparador amb ressonància van deixar anar queixes i encàrrecs de desaprovació contra aquest atemptat contra la butxaca dels socis.
Per no entelar l’èxit d’haver conquistat la Lliga, amb el cas Enríquez Negreira orbitant i les mans buides a les competicions europees, Laporta va fer de poli bo i va promulgar un decret de rebaixa a la meitat del preu dels abonaments de manera que, més o menys, s’homologaven i s’adaptaven els abonaments del Camp Nou a les característiques del Lluís Companys. De gairebé menys de 10.000 socis que havien renovat fins aquell moment es va passar a un registre de 16.684.
Quan només s’han disputat tres partits fora del Camp Nou, les crítiques i el malestar d’aquests barcelonistes, que representen el 12% de la massa social, no han parat per les incomoditats sofertes, el deteriorament en la preparació i el servei del personal dels accessos, els errors continus d’organització i, especialment, per la mecànica incomprensible aplicada a aquests pocs abonats que no disposen d’un seient fix malgrat haver pagat amb antelació per assistir a tots els partits de la temporada.
La fórmula ideada per la junta consisteix, primer, a posar en qüestió que el pagament de l’abonament assegura l’accés a una localitat i molt menys específica, ja que han de confirmar la seva assistència amb sis dies d’antelació -en cas contrari, el seu seient es posa a la venda-, i després esperar que un dia abans se’ls notifiqui per email la ubicació per a aquest partit en concret, cosa que també obliga a localitzar-la cada vegada en un estadi que, per les ressenyes, no disposa d’una retolació que ho faciliti.
Tres partits fins ara i tres aventures per ocupar aquelles localitats que més d’un soci ja s’ha trobat envaïda per un turista a causa d’una venda duplicada -cosa gairebé impossible si no és per un frau o un intent de falsificació-, i per l’operativa tan complicada d’orientació, a més de la sensació aclaparadora i descoratjadora que els que hi sobren són ells mateixos, els socis i barcelonistes històrics, quan perceben que són més ben rebuts els que compren una entrada perquè no es queixen, paguen, aplaudeixen i callen, mentre que els hàbits i la cultura adquirida de tants partits al Camp Nou, aquesta entranyable rutina amb què el barcelonisme es transmetia de pares a fills, hagin estat expressament i deliberadament anul·lades per Laporta.
La mateixa grada d’animació, reduïda a menys de la meitat pel trasllat, va haver de posar-se seriosa quan, poc després de començar la temporada la junta va voler retallar el seu espai per poder disposar de més localitats.
La situació no seria tan denunciable si no hagués dit la seva les darreres hores un soci com Lluís Sabatés, històric i paradigmàtic d’aquesta màxima de “ser del Barça és el millor que hi ha”, un barcelonista que difícilment, si no és per alguna raó extrema, s’ha perdut un partit del Barça, fora o al Camp Nou, dels darrers 30 anys o més. Un soci, com la majoria, sempre predisposat a servir el club amb la màxima lleialtat i el menor egoisme ni interès propi, algú sense cap isme que no hagi estat el de la fidelitat portada al límit i més enllà.
En una carta oberta que ja està circulant pels cercles més sans i menys propers a la junta, Lluís Sabatés ha dignificat aquesta condició de ser barcelonista per sobre de tot i de respecte incondicional al president, sempre que no sigui la mateixa junta directiva del club, com la que presideix Laporta, la que intenti esborrar del mapa l’essència i la naturalesa única d’una institució que, per sobre de tot, hauria de continuar sent el resultat d’una identitat única i d’origen social.
Pel que fa a les incomoditats suportades en aquest curt espai de temps, Sabatés afirma: “I lo mínim que pot fer el club amb aquests socis -en referència als qui han renovat per anar a Montjuïc- amb aquest col·lectiu d’incondicionals que som els que estem a l’altura de la història i valors de l’Entitat és tractar-nos amb respecte i DIGNITAT, definida com un tracte corresponent i proporcionat al que representem (…) I malauradament -afegeix- el sistema de petició, adjudicació i enviament d’entrades dista molt d’aquest respecte i tracte digne més necessari que mai. L’acte de fe i amor al club ens hauria d’exonerar del suplici de demanar entrades cada partit. D’haver d’identificar-nos cada vegada com si fóssim delinqüents o revenedors. D’haver d’esperar neguitosament el dia abans de partir per tenir una entrada que hem pagat a l’inici de temporada. I d’haver de peregrinar cada partit a la recerca d’una localitat que mai és la mateixa”.
Lluís Sabatés considera que “Actuacions com aquestes ens permeten entendre perquè un 88% dels abonats i més de 60.000 socis sense abonament han desertat de Montjuïc, han donat l’esquena al club en aquest difícil moment. Amb aquestes actuacions són vostès corresponsables del trencament emocional amb el soci, que no hi ha palanca que el pugui recuperar”. I conclou demanant, malgrat tot, solucions: “Estan a temps de rectificar. De reconèixer el seu error. Tornin a posar al soci davant perquè el soci respon (almenys als 17.000 que hem respost). El futur de l’entitat com l’hem conegut està lligat al canvi de mentalitat i a la recuperació de la vessant social del club que han abandonat”.
Realment és generosa i amable, testimonial del seu elevat sentit del barcelonisme, atribuir-li a la junta de Laporta aquest mobbing social a un error o a la seva incompetència, en lloc de focalitzar la seva crítica en signes evidents d’una traïdora i predeterminada estratègia per afavorir el clientelisme i la comercialització externa de les entrades. El que sigui, argumenten altres barcelonistes menys complaents, per tal de poder pagar una fortuna sospitosa a Limak o continuar alimentant els fitxatges amb Jorge Mendes, Pini Zahavi i altres amiguets, a més de prioritzar els negocis i interessos del seu cercle personal, entre ells Alejandro Echevarria o el seu germà Xavier, i dels seus directius. Fa temps que el soci ha esdevingut un llast i una adversitat permanent per als seus grans plans. I no ho dissimula.
