El límit de la massa salarial atribuït per LaLiga al Barça de Joan Laporta ha tornat a posar al descobert l’esperpèntica gestió econòmica de l’actual junta. D’un límit establert a la darrera revisió per LaLiga, que va ser de 648,8 milions, el sostre blaugrana s’ha desplomat a 270 milions, una fotografia calamitosa si es té en compte que abans de l’estiu estava en 215 milions i s’ha elevat a 55 milions per l’efecte de l’extinció o la liquidació de contractes (Busquets i Alba), un festival de cessions (fins i tot Ansu ha estat sacrificat) que ha suposat un estalvi provisional de fitxes i els traspassos realitzats, alguns tan imprevistos com el del Dembélé i altres tan no desitjats com els de Kessié o Abde. Amb aquest estret marge, Laporta se les ha arreglat per inscriure, no sense problemes ni estretors, les renovacions i ampliacions de contracte d’un bon grapat de futbolistes (Gavi, Araujo, Iñaki Peña i Marcos Alonso) i les fitxes dels nouvinguts. Això sí, gràcies al fet que només ha hagut de fer front en concepte de traspàs al cost de la llibertat d’Oriol Romeu pagat al Girona. I gràcies.
Depèn com es miri, encara que des del costat de la propaganda laportista es tracta d’una exhibició d’enginy i esforç, la caiguda d’aquest marge no deixa de caricaturitzar la imatge d’un club amb un president que presumeix d’haver tret el Barça de l’UCI i d’haver tornat al mercat com en els vells temps donant cops sobre la taula i atraient el Camp Nou els millors jugadors del món. La realitat és una altra de ben diferent, ja que aquest marge que li ajusta LaLiga, a qui s’ha d’agrair que el Barça estigui endarrerint l’estat de fallida i de col·lapse gràcies al seu estret marcatge després de cada mercat, el que mesura és la capacitat del Barça per mantenir una plantilla competitiva, que és de 457 milions menys que la del Reial Madrid (727 milions, gairebé el triple), un diferencial que pràcticament dobla el blaugrana de 270 milions, un registre amb el qual Laporta ha establert una plusmarca blaugrana de precarietat.
El Barça ha tocat fons, ja que segueix amb més de 400 milions de massa salarial real i, per tant, sotmès a només poder gastar un percentatge mitjà del 50% de les vendes, retallades de fitxa o determinats tipus d’ingressos a l’hora de continuar fitxant, la qual cosa significa que per reforçar l’equip de Xavi en qualsevol modalitat Laporta ha de vendre futbolistes com a solució més a mà, i si són del planter, millor encara.
La qüestió de fons continua sent l’estabilitat al voltant del club, que avui es basa exclusivament en el fet que el primer equip no recaigui a Europa una altra temporada consecutiva, que seria la tercera, i continuï manant a la Lliga per evitar la inquietud social que es podria propagar a causa de la cada vegada més decebedora resposta de la junta a la resta dels fronts. Laporta ha fitxat 16 jugadors en un any i mig, i acumulats en aquest mateix període, suma 840 milions de guanys en palanques que no han servit, sorprenentment, per millorar el fair play financer, això és evident, tampoc per revertir ni un euro -al contrari- el deute, ni per estabilitzar la seva activitat ordinària, que encara presenta un alarmant dèficit estructural per la caiguda dels ingressos i la pujada irremeiable de les despeses domèstiques.
La poca sensibilitat social demostrada per la directiva de Laporta a l’hora d’atreure i acomodar socis a Montjuïc ha obert els ulls de molts socis decebuts, a més, amb la pusil·lànime reacció, tardana i incompetent a l’esclat del cas Negreira i, més recentment, en el conflicte del futbol femení, on les jugadores blaugrana han liderat la batalla contra el masclisme i la caiguda de Luis Rubiales mentre Laporta s’ha amagat i la institució, completament allunyada dels seus valors, es ridiculitzava a ella mateixa amb un posicionament còmplice a favor de la continuïtat de Rubiales. L’opacitat en tots els àmbits de la gestió i els tripijocs en els fitxatges a favor dels interessos de Jorge Mendes no promouen precisament l’entusiasme entre una massa social que, malgrat tot, encara assisteix continguda, contemplativa i anestesiada a aquest carrusel d’episodis. És l’efecte més positiu i eficaç de l’aparell mediàtic del laportisme, capaç de controlar el seu estat emocional amb el mateix argument recurrent de sempre: bàsicament, que Laporta ha fet prou de ressuscitar l’equip amb l’herència rebuda, un raonament que per ara encara és tan balsàmic com cada cop més allunyat de la realitat.
Laporta ha pogut cicatritzar i refer l’economia i els estats financers del Barça d’un sol cop amb aquests 840 milions nets de benefici extra, una xifra gegantina i descomunal que, per posar un exemple, és superior als ingressos ordinaris del club registrats cadascuna de les dues primeres temporades posteriors a la pandèmia, un termini de dos anys en el que la resta dels clubs grans d’Europa, tots menys el Barça, han recuperat i sobrepassat la xifra d’ingressos respecte de l’exercici anterior a l’impacte de la covid.
No hi ha resposta a la pregunta d’on ha anat a parar aquesta ingent quantitat de recursos, que també es podrien considerar com a reserves no activades per les juntes anteriors. S’han volatilitzat, per desgràcia, sense haver servit per fitxar Haaland, Brozovic, Bernardo Silva o Kimmich, molt menys per recuperar Messi. Amb aquest dineral amb prou feines li ha arribat a Laporta per comprar un jugador en tot l’estiu (Oriol Romeu) i ni tan sols per cobrir la resta dels fitxatges lliures o les cessions dels Joaos, ja que la directiva s’ha vist obligada a avalar 40 milions davant LaLliga.
Amb 840 milions nets també li podia haver capgirat els fons propis negatius llastats per la incapacitat de recuperar el nivell dels ingressos ordinaris des que va tornar a la llotja del Camp Nou. Al nou rànquing de LaLiga, el Barça s’ha vist superat a la segona posició per l’At. Madrid amb 296 milions de marge salarial.
