«Europa és la prostituta dels Estats Units»

Entrevista a Pedro Costa Morata

Enginyer tècnic de telecomunicacions i llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia. Activista antinuclear, ha col·laborat en diferents mitjans de comunicació. Ha impartit ensenyament a la Universitat Politècnica de Madrid i a la Pontifícia de Salamanca. Entre els seus llibres, Nuclearizar España i Ecologíada: cien batallas. Ara publica ¡Rusia es culpable! (El Viejo Topo).

De què és culpable Rússia? 

“Rússia és culpable!” va ser l’eslògan de la División Azul, cosa que, per a Espanya i també per a altres països occidentals, ens recorda que Rússia sempre ha estat considerada culpable. El 1941, com que Rússia havia intervingut ajudant la República, Franco va decidir crear una força armada per lluitar, al costat dels nazis, contra la Unió Soviètica. El títol és equívoc. D’aquí el subtítol del llibre: “Cinisme, histèria i hegemonisme en la russofòbia d’Occident”. En fi, Rússia era culpable del comunisme… Culpable d’una intromissió en la història heroica d’Occident.

Cosa que es va explotar ad nauseam al llarg de tota la Guerra Freda… 

En aquest sentit, el que faig al llibre és parlar de l’altra cara de la moneda: les intervencions militars, polítiques, conspiratives… d’Occident i, molt en particular, dels Estats Units. La demonització de la Unió Soviètica és una mentida, de principi a final. Durant la Guerra Freda es va contenir moltíssim davant d’un assetjament continuat de cops d’Estat, desplegaments de l’OTAN… Aquest llibre pretén desemmascarar Occident, posar-lo de cap per avall políticament, ecològicamant i espiritualment. Per a això, recorro a la ironia, al sarcasme.

Fins i tot avui hi ha corrents d’opinió, gent, i fins i tot governs, que segueixen considerant comunista la Rússia actual. O ho diuen per interès?  

A Occident, és clar que hi ha una part d’això, perquè els Estats Units, que són els que decideixen, no volen que la Rússia actual s’institueixi com a successora, en poder i hegemonia, del que va ser la Unió Soviètica. Així ho dic a la primera línia del llibre, que pretén indagar en un assumpte d’hegemonisme. Els EUA han viscut com a potència única des del final de la Guerra Freda i volen seguir-ho fent. Per això reconstrueixen tota aquesta mitologia americana d’origen, que s’adjudica un paper preponderant. I aquest propòsit que necessita enemics com el comunisme, l’islamisme… Així, en lloc de dissoldre aquella aliança anticomunista, que era l’OTAN, quan va desaparèixer l’URSS, el que ha fet és reforçar-la i assetja a Rússia, sense pretesa pugna ideològica. Simplement, amb l’objectiu de seguir tenint el comandament.

Amb la guerra d’Ucraïna, estem descobrint que a més d’espanyols, europeus, o del nostre poble, som “occidentals”. Què vol dir això? Pertànyer a l’OTAN?

La creació i la proclamació d’Occident es fa per oposició a Orient, que és una altra creació. Occident es va configurant amb el cristianisme, els viatges, les exploracions del segle XVI, la colonització…Tot el que no és aquesta cultura judeocristiana, capitalista, etc., no és Occident. Hem dividit el planeta i hem decidit que la nostra part és Occident. I més enllà (incloent-hi Rússia, que, malgrat ser cristiana, ha estat considerada bàrbara) tot és salvatge, autòcrata… oriental. Orient és un concepte pejoratiu per justificar aquest Occident, que està mancat d’un sentit profund. Sempre ha estat una part petita del món: els EUA, l’Europa occidental, el Canadà, Austràlia… i els seus aliats dispersos per Orient. I, per exemple, el Japó també és Occident.

El que representa millor aquest Occident de què tant es parla és l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN)?

Efectivament, això sí que resumeix perfectament el fons de l’assumpte. O sigui, Occident és una realitat extremadament agressiva, racista, amb una llarga història d’invasions, que ara s’interposa perquè Rússia, que és considerada Orient, no aixequi el cap. Una estratègia que va darrere la Xina, ningú ho dubta. Perquè, com demostra la història i corroboren els fets, la Xina reuneix condicions per convertir-se en una potència hegemònica. Els EUA segueixen sent una creació providencialista que, per tant, continua considerant-se el verdader protagonista i subjecte de la història.

I Europa?  

Des del final de la II Guerra Mundial, que és quan canvia dràsticament el paisatge polític, Europa és la prostituta dels Estats Units. Aquest ha estat el seu paper històric des de llavors. I ara pitjor. Ha anat incrementant el seu deshonor. Quan va tenir l’oportunitat, encara no fa molt, de canviar les relacions històriques amb Rússia i l’espai euroasiàtic, sobretot a través dels intercanvis econòmics, els Estats Units hi ha intervingut i ha tractat, per tots els mitjans, d’impedir que segueixi rebent gas i petroli rus. Perquè tota la política dels EUA, des dels seus orígens, ha estat estendre els seus negocis. I ho continua sent. Llavors, Europa, en lloc de plantejar-se que ens trobem en una nova etapa, que Rússia és Europa, com deia De Gaulle, i de posar de manifest la geografia i la història, se sotmet als americans.

Tot això, publicitat urbi et orbi per una maquinària informativa sense fissures? 

Acaben de parlar-me d’una periodista australiana que es pregunta sobre el perquè d’aquesta homogeneïtat informativa, on amb prou feines té lloc la dissidència, sobre la guerra d’Ucraïna. I reconeix que ni tan sols cal donar consignes. Els periodistes de política i els comentaristes s’autoimposen aliar-se amb els americans i l’OTAN.

Això sembla que també té a veure amb el desconeixement, especialment flagrant, de l’origen i els precedents de la guerra d’Ucraïna… Per exemple, no té un part de contesa civil, i no es diu? 

Al llibre parlo del caràcter civil que té la guerra d’Ucraïna. Al segle XX, excepte dos moments d’independència, de molt curta durada, sempre de la mà dels alemanys, Ucraïna ha estat part d’alguna cosa. Al·ludeixo al caràcter de guerra civil perquè tots dos bàndols són eslaus, ortodoxos… Han compartit llengua, cultura, molts esdeveniments històrics…

Què va passar a Ucraïna a partir de la desaparició de la Unió Soviètica? 

Sobretot, després del final de la II Guerra Mundial, Ucraïna ha estat per a Occident (fonamentalment els EUA i Alemanya) la baula feble de l’URSS aleshores i de la Rússia actual, precisament com a conseqüència dels estrets llaços que uneixen tots dos països. Occident ha estat assetjant Rússia des d’Ucraïna. Com diu Chomsky, ja als anys 40 els EUA llançaven propaganda antisoviètica sobre Ucraïna i donaven suport a un exèrcit residual que combatia als Carpats contra l’Exèrcit Roig. També durant la guerra hi va haver unitats ucraïneses que lluitaven contra l’URSS. Ucraïna ha format part durant segles de la mancomunitat polonesolituana. No la Ucraïna actual, que és producte, en bona part, de territoris originalment txecs, hongaresos, polonesos…, que la Unió Soviètica li va anar sumant després del 1945. Després, Nikita Khrusxov li va regalar Crimea, un territori disputat amb l’imperi otomà, que li va costar quatre guerres a Rússia.

El nacionalisme ucraïnès va ser un aliat significat del nazisme?

Al llibre faig al·lusió als moviments que van actuar al Donbass, en la seva majoria nazis, amb símbols nazis i estil nazi. Pel que fa a Stepan Bandera, polític nacionalista ucraïnès d’extrema dreta, els nazis se’n reien d’ell, però van acabar utilitzant-lo com a capatàs de la repressió contra els jueus. Durant la I Guerra Mundial, els ucraïnesos van aprofitar per crear la seva primera república, la segona va ser la de Bandera, i la tercera la del Donbass, el 1991.

Darrere de l’OTAN, l’hegemonia militar global d’EUA (les canoneres a les quals al·ludia Lenin) no hi ha el dòlar pur i dur, l’imperialisme financer de Wall Street? 

Amb el nou ordre del 1945 també es planteja una reorganització del món econòmic, sota el lideratge i els interessos dels EUA i amb institucions com el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial i les organitzacions de comerç. La moneda franca, diguem-ne, d’aquest model va ser el dòlar, que ha anat guanyant terreny amb el temps. La seva imposició a escala global comporta el control últim sobre les reserves, els intercanvis, la fabricació de diners… Se sap certament que el dòlar està en decadència, però segueix marcant la pauta, encara que ja hi ha signes que apunten a una independència de diferents divises respecte al dòlar. I, per descomptat, tot el fil conductor de la política exterior dels EUA ha estat, purament i simplement, la butxaca.

(Visited 257 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

avui destaquem

Feu un comentari