L’evolució del cas Jenni Hermoso, la jugadora campiona del món protagonista del petó de Luis Rubiales que ha fet la volta al món, ha convertit la destitució/dimissió del president de la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) en una qüestió d’Estat amb el segell governamental de màxima urgència. Una situació forçada també per la pressió social que, a més, ha posat al descobert la veritable naturalesa de les fràgils actituds individuals, col·lectives i institucionals contra les accions masclistes, sexistes i de manca d’igualtat i no discriminació per raó de gènere en el món del futbol.
El límit o les conseqüències del cas han desembocat en la renúncia al càrrec de Rubiales que, de forma paradoxal, s’escenificarà a l’assemblea extraordinària de la RFEF convocada per ell mateix en principi amb el propòsit estratègic d’obtenir una ratificació unànime de les federacions territorials, així com la protecció i el blindatge de la seva figura contra l’ampli i imbatible front polític, social i mediàtic obert que l’anava arraconant des de diumenge passat, després de la victòria de la selecció espanyola al Mundial femení.
Joan Laporta, en nom propi i en representació del FC Barcelona, ha mantingut, lamentablement, una actitud tèbia i més que dubtosa des d’aquell mateix instant, un silenci inquietant, encara que inequívoc, a favor d’intentar, si més no, no llastar el seu amic Rubiales amb un posicionament de tanta transcendència com el del club blaugrana. Els dies següents a l’esclat d’aquest escàndol, Laporta ha intentat sistemàticament eludir el compromís d’enfrontar-se a una situació que indubtablement forma part essencial del catàleg de les seves funcions i competències com a president del FC Barcelona i també, de manera obligada, com a representant d’un club membre de la RFEF amb veu i vot a l’assemblea. La covarda estratègia de Laporta va ser, des del primer moment, la de no assistir a l’assemblea extraordinària d’aquest divendres al·legant motius d’agenda.
Un gest pusil·lànime que confirma la voluntat de Laporta de no tacar-se les mans amb la sang de Luis Rubiales i fer-se el sord a la indignació i clam populars encesos, entre altres, per les fortíssimes pressions i la contundent postura del govern central manifestada pel ministre de Cultura, Miquel Iceta, per les ministres més sensibilitzades per aquests fets com Irene Montero i Yolanda Díaz, pel ministre de la Presidència, Félix Bolaños, que ahir li va donar un ultimàtum (“Si el CSD no actua, ho farà el govern”, va dir) i el mateix president de l’executiu central, Pedro Sánchez, majoritàriament i decididament partidari que el Tribunal Administratiu de l’Esport (TAD) adoptés la inhabilitació de Rubiales en resposta a les demandes formals que s’han anat acumulant contra el president de la Federació. Iceta, en concret, havia exigit al Consell Superior d’Esports que actués amb tots els seus recursos en contra del que considerava, per part del president de la Federació, una actuació inacceptable.
Tot i que hauria estat propi i exigible d’un club com el Barça mostrar prèviament un criteri i una postura definits, l’ambigüitat de Laporta, que respon a la seva empatia i una excel·lent relació personal amb Rubiales, ha deixat els socis barcelonistes en un altre ridícul i incòmode gest de la seva institució davant la mirada del món. Els mitjans van intentar obtenir una reacció oficial del club blaugrana les hores següents i més tempestuoses del succés sense cap altre resultat que aquesta inhibició pertorbadora i la confirmació que Laporta es desmarcava de la seva responsabilitat i de les seves obligacions com a president del FC Barcelona, assumint una complicitat manifesta a favor del seu amiguet Rubiales.
Un cop més, s’ha amagat. Aquesta és l’única conclusió que revelen els seus moviments, o més ben dit la seva inacció absoluta. I és que Laporta tampoc no té, com Rubiales, un tarannà ni un passat alineat amb la defensa dels drets de la dona. Com a candidat, si es recorda, se’n va fotre de l’equip femení del Barça que al cap de pocs mesos li regalaria la primera Champions com a president. Aleshores, ni sabia els noms de les jugadores ni va tenir una altra reacció que la de frivolitzar amb les seves identitats. No el va preocupar, ans al contrari, evidenciar que el futbol femení no li importava gens ni mica.
Va ser també el candidat amb menys dones a la seva directiva, només una, la vicepresidenta institucional Elena Fort -una altra que també s’ha amagat i ha aparcat el seu presumpte activisme per no perdre la seva cadira directiva i els seus privilegis- i el protagonista, durant la mateixa jornada electoral, d’un incident de caràcter clarament masclista i censurable. Un vídeo va revelar que Laporta s’havia acostat massa a una sòcia a la qual, després de fer-se una foto, li va dir: “Quan tinguis 18 anys, truca’m!”.
La polèmica sobre aquest episodi la va avivar la mateixa Fort, justificant davant els mitjans aquest excés de proximitat perquè la “nena”, com la va anomenar Laporta, li havia demanat un lloc de treball, extrem que la mateixa aficionada va desmentir davant dels mitjans al cap de pocs minuts, ja que a més de no ser menor disposava d’un lloc laboral estable. Va ser igual de vergonyosa la patètica defensa de la vicepresidenta com el mateix gest de Laporta, evitable i demostratiu d’una actitud certament sexista d’acord amb els cànons actuals. Els mitjans no van abundar gaire en l’incident a diferència del cas més cridaner i internacionalment famós de Rubiales, a qui la FIFA també ha obert expedient amb la finalitat d’inhabilitar-lo.
Tot i la insistència de la premsa, tampoc no s’ha verbalitzat un posicionament de la junta blaugrana més enllà d’una frase oficial atribuïda -presumptament- a un portaveu autoritzat encara que anònim en el sentit que l’entitat barcelonista “espera i desitja” que Rubiales “doni les explicacions oportunes divendres” sobre unes actuacions que considera “impròpies del seu càrrec”. Una maniobra trista de distracció i una manera barroera de guanyar temps en espera que, amb el pas de les hores, potser amainava la tempesta i la polèmica.
No ha estat així, deixant una altra esquila d’aquesta covardia laportista derivada de la seva obligada lleialtat a Rubiales pels vells temps en què, per estratègia i interessos conjunturals, anava millor jugar a favor seu i en contra de Javier Tebas. Tot i això, Laporta ha preferit nedar i guardar la roba en un assumpte que igualment ha fet naufragar Rubiales i l’haurà esquitxat perillosament.
Aquest mateix i destacat mutisme l’ha exhibit un altre membre destacat del clan dels ‘Rubiales’, Gerard Piqué, que tampoc no ha sortit a donar la cara mediàticament ni a favor ni en contra, segurament pel respecte i l’agraïment a causa de la figura amb la qual l’exdefensa del Barça s’ha fet milionari com en un d’aquests contes de les mil i una nits de l’Aràbia més somiadora i plena de tresors. Pot ser un conte semblant al de la cova d’Alí Babà?
Tot apunta, si no hi ha un gir ràpid per part de la cúpula de presidència, que li tocarà una altra vegada a Xavi Hernández sortir a donar la cara demà abans del partit contra el Vila-real i condemnar uns fets que la totalitat del món del futbol ha desaprovat enèrgicament. El Barça serà dels últims, si al final aixeca el dit, malgrat que a l’article 4 dels seus estatuts sobre la funcionalitat del club sosté que “el Club, en les seves actuacions, tant de caràcter públic com a privat, vetllarà per la igualtat de drets i la dignitat de totes les persones”, i que en el compliment d’aquest objectiu “promourà els valors democràtics de la igualtat i la no discriminació i lluitarà per l’erradicació de totes les actituds masclistes, homòfobes i racistes en l’àmbit social i esportiu”.
Aquesta vegada, però, malament, vergonyosament i amb retard.
