Des de la directiva de Joan Laporta es transmet ara la ferma convicció que una mitjana d’entre 35.000 i 40.000 espectadors als partits de Montjuïc respon a les expectatives d’un trasllat que per ara ha provocat malestar, disgust i recel social i que, com també era d’esperar, no convenç el públic turista i visitant. La realitat és que el departament de Ticketing blaugrana se les veu i se les desitja per col·locar les entrades disponibles a causa dels enormes problemes de mobilitat i de la fama d’estadi ben poc ‘futboler’ per la seva identitat arquitectònica i funcionalitat multiús, especialment per allotjar concerts i pel que va ser inicialment concebut, com un estadi d’atletisme.
Les agències oficials i els revenedors estan intentant fer promocions de tota mena aplicant descomptes de fins al 40% amb la finalitat d’augmentar els registres d’assistència a la vista que, ara com ara, ni els socis ni el gran públic estan responent.
L’esperança dipositada en què Montjuïc funcionés com a estadi alternatiu a les obres de l’Spotify Camp Nou estava fonamentada en els registres del curs anterior, realment positius. Segons les dades del mateix aparell de comunicació laportista, l’estadi blaugrana va tancar “signant la millor mitjana d’assistència a la Lliga del segle XXI(…) amb les seves graderies gairebé plenes a tots els duels, aconseguint una mitjana de 83.497 persones per partit. En aquest segle no hi ha cap precedent amb una xifra similar. Des que l’aforament del camp es va quedar a 99.354 localitats després de l’eliminació de la grada dreta, l’Spotify Camp Nou no ha establert xifres tan altes com les d’aquest any. A més, el rècord és encara més meritori si tenim en compte que al desembre es va produir l’enderrocament parcial del Gol Sud de la tercera graderia, fet que va reduir l’aforament fins als 95.877 assistents”, va especificar en una nota oficial de balanç destacant els partits de més afluència coincidint amb els Clàssics de Lliga (95.745) i de Copa (94.902), el partit de comiat de Gerard Piqué (92.605) i el Barça – València (89.644).
“Per primera vegada -afegia l’estudi- a tot el segle XXI, la mitjana d’assistència a l’Spotify Camp Nou ha superat la barrera de les 80.000 persones. Fins ara cap temporada no registrava una xifra superior. La que més s’acostava era la 2010/11 amb 79.192 assistents. De prop el segueixen la temporada 2015/16 i 2016/17, que amb quantitats gairebé idèntiques van acumular 78.342 i 78.678 espectadors respectivament. La mitjana global d’assistència a l’estadi, si tenim en compte totes les competicions (Copa del Rei, Champions League i Europe League), gairebé no varia de la mitjana a la Lliga, situant-se en 83.396 espectadors”.
Sens dubte, també conseqüència de l’efecte positiu i d’atracció generat per la conquesta del títol de Lliga per part de l’equip de Xavi i de l’estrena d’una nova generació de fitxatges liderada per la figura de Robert Lewandowski, el golejador procedent del Bayern que havia conquerit les dues darreres Bota d’Or europees.
En cap cas, si cal interpretar aquestes estadístiques inalterables i positives al llarg de la temporada, cal considerar que les eliminacions a Europa no van produir desànim o deserció entre les files barcelonistes com tampoc l’absència de Messi, des de l’estiu del 2021, no hi ha influït negativament a les mètriques d’assistència malgrat que des de la junta es va difondre com a pretext davant la premsa que recuperar Messi era clau per a l’alça dels ingressos, no almenys en l’àmbit del Tiketing.
El fenomen Montjuïc, aquesta recessió evident, no respon a cap aspecte esportiu, sinó al fet que la identificació social i de la resta dels aficionats del Barça amb el seu estadi, des del 1957, resulta tan poderosa i indivisible que l’aïllament o haver arrencat l’equip del seu espai i nínxol natural provoca, per dir-ho així, una mena de trauma o de rebuig a la ruptura d’aquesta identitat tan arrelada.
La desnaturalització i el rebuig eren, per altra banda, previsibles. Ho sabien la junta de Sandro Rosell i de Josep Maria Bartomeu, que en cap moment no es van plantejar la possibilitat de l’exili, i també la de Laporta d’acord amb una enquesta interna que avisava seriosament d’aquesta situació social, radicalitzada a més a més per la seva insensible actitud de plantejar inicialment aquests preus prohibitius i dissuasius i ara, a l’hora de la veritat, per la complicació de l’assignació d’entrades, a cegues o amb errors informàtics que es produeixen tan regularment amb perjudici directe als socis abonats.
Ningú comprèn el motiu pel qual els socis i el públic que han adquirit una localitat d’abonament o una entrada hagin d’esperar que dos dies abans del partit se’ls assigni i informe per correu del seient precís del seu emplaçament, tret que davant la demanda i en atenció a les agències oficials o compromisos de la junta es prioritzin determinades peticions de qualitat o de grups en perjudici dels qui no coneixen ningú que, des de dins, els pugui garantir entrades ‘millors’ que les de la resta.
Pel que fa a les assistències, és clar i està prou provat que si no fos per aquesta al·lèrgia a Montjuïc, de prou coneguda, els més de 80.000 espectadors de mitjana del curs anterior haurien d’assegurar un ple fins a la bandera d’un aforament establert com el del Lluís Companys, també dins l’espai urbà de la ciutat de Barcelona, en 54.357 seients, 6.000 dels quals afectats per un ventall d’entre el 80% i el 100% de visibilitat completa.
La resta dels aspectes que han complicat i reduït les ganes de tastar l’experiència de Montjuïc passa per les restriccions viàries decretades per l’Ajuntament, que també està en contra que els aficionats puguin arribar al Lluís Companys, i per genis com els de l’equip de Laporta que van obligar els que van consumir un got d’aigua l’últim diumenge a fer una cua de mitja hora per recuperar el cost del got (2,5 euros) utilitzat obligatòriament en nom de la sostenibilitat. Tot massa exagerat.
