El pausat i fins a cert punt accidentat aterratge de Deco a l’eix de la direcció esportiva, de futbol bàsicament, canvia completament l’escenari en què estava acostumat a actuar Xavi Hernández, fins ara recolzat des de la presidència i amb certes garanties que el seu treball, les seves peticions i el seu criteri eren tinguts en compte.
Avui, ni tan sols la seva continuïtat i la del seu staff està assegurada. Sense Mateu Alemany, l’últim referent de certa coherència i serietat del laportisme més salvatge, i sense rastre d’aquella equanimitat i sensibilitat de Jordi Cruyff, l’entrenador de Víctor Font torna a la casella de sortida, encara que no a la seva, com quan va ser posat al comandament del vestidor, l’hivern del 2021, sinó a la de Ronald Koeman a l’estiu d’aquell mateix any quan va acabar sent la millor opció per al president perquè, sobretot, l’entrenador holandès no li muntaria un número mediàtic en reacció a les baixes de Leo Messi i d’Antoine Griezmann.
Koeman només va demanar a Luuk de Jong i va intentar forjar un Barça amb els de casa, fidel al seu perfil d’entrenador valent, honrat i amb un elevat sentit institucional. Xavi, en canvi, s’ha passat des de la seva arribada -fa més d’un any- plorant i queixós malgrat l’esforç del club per fitxar-li 14 futbolistes, amb una mitjana d’edat superior als 28 anys, que només li han servit per guanyar una Lliga amb prou feines disputada pel Reial Madrid i amb més partits mediocres que bon joc, acumulant en tan poc temps quatre sonades eliminacions a les dues competicions internacionals: la Champions League, on no ha estat capaç de superar la primera fase de lligueta, i de l’Europa League, sense acostar-se ni tan sols a les eliminatòries finals.
A diferència de Koeman, quan Xavi va perdre Sergi Busquets va demanar un clon o similar, i s’ha passat la pretemporada, malgrat els reforços d’Íñigo Martínez, Oriol Romeu i d’Ilkay Gundogan, demanant almenys tres reforços: un davanter contra la fuga d’Ousmane Dembélé – això sí, que no siguin ni Neymar ni Joao Félix-, un altre centrecampista no se sap exactament per a què i un lateral dret pur que no sigui diferent que el portuguès Joao Cancelo, del Manchester City.
El president Joan Laporta, la veritat, ha arribat a afartar-se de Xavi que, a més, va posar sobre la taula una petició per renovar de 30 milions, una proposta que contemplava triplicar les condicions personals i duplicar les del seu staff. Adonant-se que la seva gosadia l’allunyava més de la banqueta que el contrari, va plegar veles de moment a l’espera de temps millors. Mentrestant, ha fitxat un periodista de cambra per defensar-se d’aquest entorn mediàtic laportista que es pot girar en contra seva en el moment que Laporta doni instruccions concretes de posar-lo al peu dels cavalls de l’afició barcelonista.
La recent i lenta ascensió als altars de Deco, unida a la decapitació d’Alemany, que espera cobrar la liquidació a primers de setembre, suposa per a Xavi l’inici d’un període en què, per dir-ho de manera resumida, se sotmetrà a un examen tant o més inflexible que el de Koeman, ja que a Laporta l’ha deixat de preocupar, entre moltes altres coses, si acaba la seva presidència amb dos, tres o sis entrenadors sempre que li serveixin d’escut i li guanyin els títols que li permetin continuar ostentant un immens i indiscutit poder en tots els ordres del club. L’encert a trobar un entrenador immaculat ja no és un fi, sinó un mitjà per als seus veritables plans de negoci d’aquesta multinacional (familiar) en què s’ha convertit el Barça, on les grans sumes de diners es mouen en la rebotiga dels fitxatges, la contractació dels proveïdors i l’Espai Barça.
Deco té mans lliures i ordres molt precises de servir el president abans que tornar-se sensibler amb les llàgrimes de Xavi, un entrenador que ara mateix no té contracte més enllà del 30 de juny del 2024. La lògica del futbol suggereix que si el Barça no li posa aviat sobre la taula una proposta per ampliar-lo, almenys fins al juny del 2025, és perquè no ha dipositat en el seu projecte prou confiança de futur.
La coartada per demorar aquesta decisió per part de Deco -nouvingut, en teoria, ja que va ser anunciat com a nou cap el dimecres- radica en el fet que ara ha de centrar-se prioritàriament en els reforços i sortides abans del 31 d’agost i deixar per més endavant la negociació amb Xavi.
Igualment, és significativa aquesta tendència a deixar passar els dies i, si és possible, esperar els primers resultats a LaLiga i la Champions com una dissimulada fórmula d’avaluació d’un tècnic que, indubtablement, no és a la primera posició, ni tampoc a la segona, del rànquing de poder i de control de la seva pròpia parcel·la. Per aquest ordre, manen més, molt més, el president, els seus assessors Alejandro Echevarría i Enric Masip, Deco i fins i tot Rafael Yuste, si és que té alguna cosa a dir, o li permeten, com a vicepresident esportiu.
Xavi ha anat rebaixant el to de les seves exigències i de les seves opinions en les últimes declaracions, després de rebre una amonestació des d’amunt en el sentit que alguns dels seus comentaris havien condicionat i encarit les negociacions dels fitxatges en cartera. No se sent fort ni amb tant de suport com mesos enrere i, per força, s’ha de mostrar caut i intel·ligent en la seva posada en escena davant dels mitjans com a infal·lible, efectiu i guanyador en la seva feina com a entrenador.
Els dies vinents, els primers de Deco al seu nou pont de comandament, encara que se suposa que no estava treballant de gratis des del maig passat, seran claus per al futur de Xavi i per saber per on volen anar Deco i aquesta cúpula del poder que l’ha posat al seu lloc precisament per executar amb disciplina espartana els seus desitjos i ordres.
