La gran sentència que l’independentisme esperava amb candeletes no és gaire gran. Són només un grapat de pàgines emeses pel Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) per dir que el Parlament europeu la va encertar en retirar la immunitat parlamentària a Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí el març del 2021. El text va ser, en realitat, una galleda d’aigua freda per a les pretensions dels europarlamentaris fugits de la justícia espanyola. Puigdemont, el Govern de Catalunya i l’independentisme en ple va fingir sorpresa davant la resolució.
“De sorpresa, poca. Es temia que pogués anar per aquí. De fet, el posicionament dels lletrats de l’Europarlament ja apuntava que la sentència seria negativa per a l’independentisme. Per això, ja estava previst el pla B, que és acudir al Tribunal de Justícia (TJUE), en el qual es confia més per a una resolució favorable”, explica una font independentista que coneix els secrets del litigi. Era tan clar que el dia 4 a la nit, hores abans que es fes pública la sentència, ja corrien rumors que s’estava redactant el recurs contra la decisió del TGUE.
Davant del revés, Puigdemont i els seus estan disposats a anar fins a les últimes conseqüències per frenar en la mesura que sigui possible l’aixecament de la immunitat. La sentència evidencia que els delictes dels quals s’acusa els tres europarlamentaris catalans es remunten al 2017, i que ells van ser processats el 21 de març del 2018, molt abans que el 13 de juny de 2019 adquirissin la condició de membres del Parlament. “És a dir, en un moment en què l’adquisició de la condició de diputat europeu era hipotètica i, per una altra part, aquest processament afectava també altres persones que no eren membres del Parlament. Per tant, s’ha de considerar que l’afirmació general que figura a la lletra S de les decisions impugnades no es va portar a efecte en el sentit que procedeix concedir el suplicatori de suspensió de la immunitat d’un membre del Parlament si té com a finalitat continuar un procediment judicial per fets sense relació amb l’exercici de les funcions parlamentàries”. Puigdemont, Comín i Ponsatí havien intentat burlar al tribunal amb un al·legat polític. Van al·legar que les acusacions contra ells estaven mancades de fonament, que s’havia acreditat una intenció clara de penalitzar-los per les seves activitats polítiques, que les ordres de detenció s’havien dictat “en funció dels càlculs polítics de les autoritats espanyoles”, que les diligències havien estat incoades per un adversari polític, que les diligències només s’havien incoat contra membres del Parlament, que hi havia “seriosos dubtes quant al respecte dels seus drets fonamentals en el procés penal” o que el Ministeri Fiscal havia fet “certes declaracions públiques als mitjans de comunicació”. Es tracta d’al·legacions, en molts casos, trucades (s’arriben a realitzar al·legacions aportant dades que la sentència rebutja per tendencioses o perquè no es corresponen amb la realitat) o meres acusacions de caràcter polític. Van aportar també un llistat d’ocasions en què el Parlament va denegar suspendre la immunitat a membres, encara que la majoria d’aquestes decisions van ser preses “entre el 1982 i el 2003”, en virtut de normes que estan ja obsoletes. Només aportaven una dotzena de casos de rebuig a la retirada de la immunitat en dates posteriors al 2004 i, d’aquestes, només set entre el 2014 i el 2019.
També van intentar anul·lar el procediment acusant el ponent de ser de Vox, cosa a la qual el TGUE respon que l’elecció del ponent va ser l’adequada i va ser la que regeix per a qualsevol procediment (fins i tot subratlla que la comissió corresponent “designa, en el seu si, el ponent d’acord amb un sistema de rotació en condicions d’igualtat entre els grups polítics”) i que la pretesa animadversió cap als independentistes, “fins i tot suposant que aquests valors i idees poguessin revelar sensibilitats a priori desfavorables per a la situació del diputat objecte del suplicatori, és en principi irrellevant per a l’apreciació de la imparcialitat del ponent”. El desastre es va consumar amb l’obligació que Puigdemont, Comín i Ponsatí han de pagar les costes seves i les del Parlament Europeu.
Un tribunal gairebé fiable
Puigdemont ja va anunciar el camí a seguir: “Res no s’acaba, ben al contrari. Tot continua. Presentarem recurs al TJUE i defensarem fins al final els nostres drets fonamentals, que són també els drets fonamentals dels catalans o dels europeus. Amb el mateix esperit del primer dia, treballant per guanyar la llibertat”. L’expresident confessava que esperava una altra sentència, “però també estàvem preparant el camí a seguir en el cas que el resultat fos el que s’ha comunicat. Tenim dos mesos per presentar el recurs a la màxima instància judicial europea, que disposarà de sis mesos per prendre una decisió”.
Fonts sobiranistes afirmen que no tot està perdut, perquè “el TJUE és un tribunal de segona instància que normalment dicta sentències en sentit contrari al TGUE”. A favor seu expliquen que “va ser el tribunal que va declarar l’existència del Grup Objectivament Identificable (GOI)”. Aquesta circumstància fa concebre esperances a l’independentisme. Aleix Sarri, assistent de Puigdemont a Brussel·les i la veu oficial de l’expresident quan no es pronuncia personalment, abunda en aquesta tesi, però es mostra més discret: “És cert que al TGUE sempre havíem perdut en tots els casos presentats anteriorment, i que ha estat posteriorment al TJUE quan hem rebut notícies més positives. Això no vol dir que passi aquesta vegada, però cal tenir-ho en compte”. Tot i així, hi ha espai per a l’optimisme: l’apel·lació a una tercera instància, que Puigdemont es guarda com un as en la màniga, i que és un recurs al Tribunal de Justícia Internacional, en el qual aportarà el dictamen del TJUE on parla del GOI per acusar Espanya de massacrar una suposada minoria ètnica catalana.
“Operació contra els catalans”
En aquests mesos, doncs, hi haurà una cruenta lluita en la política espanyola, que s’intentarà traslladar a Europa per intentar influir en la resolució final del TJUE. L’objectiu és que els jutges europeus sucumbeixin davant la tesi independentista que el procés obert contra els tres europarlamentaris és un procés polític. Si el TJUE també els dona l’esquena, la situació es complicarà molt per als dirigents indepes, però mentrestant engegaran totes les eines perquè altres instàncies internacionals minimitzin el cop dels tribunals europeus. En alguns sectors, no es descarta tampoc una gran campanya sobre la manipulació que fa Espanya de les instàncies europees, i es presentarà la decisió negativa del TJUE com una altra “operació d’Estat d’Espanya contra els catalans”. Clara Ponsatí, en la intervenció al costat de Puigdemont, ja va insinuar per on aniran les queixes de l’independentisme: “Si la sentència es manté en segona instància al TJUE, els drets polítics de tothom estaran molt menys protegits a Europa davant dels abusos dels Estats autoritaris”.
Els eixos de la campanya ja estan plantejats pels cercles més actius propers a Puigdemont: “És una sentència que afecta els més elementals drets humans, civils i polítics. És una sentència que atempta contra la democràcia”, diuen els missatges creuats entre activistes propers a Puigdemont. Afirmen en aquests cercles que el TGUE ha dinamitat el principi d’inviolabilitat parlamentària, “que va ser pensat per evitar que un diputat pugui ser perseguit per la seva activitat política o per les seves idees”. Però ja va quedar clar en la resolució del TGUE que els fets dels quals se’ls acusa no van ser executats per raó dels seus càrrecs d’europarlamentaris, sinó per altres activitats que, a més, havien tingut lloc dos anys abans d’adquirir la condició d’aforats del Parlament Europeu. En aquests cercles ja ha començat una campanya en contra dels cinc jutges del TGUE, als quals se’ls assigna tota mena d’epítets i se’ls acusa de falta d’imparcialitat. Alguns dels epítets no difereixen gaire dels que s’aplicaven en el seu moment a Pablo Llarena, el jutge que va dictar les ordres de detenció contra Puigdemont. L’únic canvi és que ara l’independentisme té a cinc Llarenas en el punt de mira.
El temor del cercle més proper a Puigdemont és que qualsevol dels tres diputats pugui ser detingut i entregat a Espanya si no estan coberts per la immunitat parlamentària. Però a Waterloo s’ha posat sobre la taula la possibilitat que tots tres se situïn provisionalment a Suïssa, on creuen que estaran fora de perill. I hi ha una cosa molt clara que també admet el seu cercle més íntim: “Puigdemont no tornarà a Catalunya. No se’n refia. Ni amb pacte ni sense pacte. Sap que si torna haurà d’ingressar a la presó”, admet una font independentista. Des de cercles del PSOE sí que s’admet que si torna “ha d’anar a la presó. No s’entendria que els seus companys de govern fossin condemnats a més de 13 anys i ell en surti impune. Després, evidentment, podria donar-se-li l’indult, però tot al seu temps. Que torni i ingressi a la presó. De la resta en parlarem més endavant”.
