Lluís Carrasco ha esdevingut, per mèrits propis, una de les veus de l’entorn laportista més ignorant, impresentable i manipuladora. És la conseqüència directa de representar el seu paper de guardaespatlles mediàtic del president Joan Laporta que li toca fer, com a altres del mateix estatus, tot exhibint una lleialtat cega i combativa del projecte a canvi d’assegurar-se un protagonisme a la premsa i a la llotja absolutament claus per als seus interessos professionals i ambició personal, il·limitada. Carrasco serveix l’aparell laportista i la causa sent un instrument repetitiu -i avorrit-, imposat per Laporta en determinats mitjans i tertúlies estratègiques, i, com els bombers, obligat a apagar els incendis que sorgeixin en qualsevol moment i a l’hora que sigui, també amb l’esperança d’entrar en alguns viatges amb l’equip i certs privilegis per a ell o per als seus amics o cercle professional.
Segons algunes fonts pròximes a la candidatura de Laporta del 2021, la fórmula per pagar els serveis prestats a alguns proveïdors depenia de prometre’ls entrar en aquest circ mediàtic que per a la sustentació social de la directiva esdevé cada vegada més necessari.
A Lluís Carrasco, publicista, li va força bé fantasiejar contínuament amb la realitat del club i inventar-se un relat en què els dots i l’enginy del seu president Laporta resulten infal·libles, coherents i quirúrgicament precisos per a la resurrecció d’un club que, més que ningú, considera que va heretar en les pitjors condicions possibles exclusivament per culpa de la junta anterior.
Certament, és un soldat eficaç i vehement davant dels micròfons, per sort per a ell apareixent en programes i espais on ningú no li pugui replicar ni en opinions ni amb dades que, inequívocament, destrossarien la seva reputació i credibilitat. Això suposant que se l’hagi guanyat més enllà d’haver estat designat i imposat a les tertúlies i entrevistes barcelonistes per un ordre superior a ell, al qual li deu submissió, obediència i un munt de favors.
La seva col·lecció de tuits i declaracions, compendi de la propaganda laportista més totalitarista, intolerant i antisocial no suporta, amb la perspectiva del temps, la menor anàlisi de contingut ni de certesa ni de pronòstics. Per posar un exemple, es va passar setmanes celebrant el retorn de Messi aquesta temporada, donant per fet i defensant el fitxatge perquè a l’inframon de la seva relació Laporta li ho havia afirmat i ell, és clar, s’ho havia cregut.
Fa tot just uns dies, en saber que els abonats del Barça només havien adquirit 16.864 localitats, va afirmar que “si Montjuïc no arrenca serà culpa dels socis, som els que hem de fer aquest esforç, ja que estem en un moment en què cal complicitat i solidaritat amb el club. Cal anar a Montjuïc”.
No sembla gaire intel·ligent ni educat, acusar els socis als quals han fet fora del seu estadi, ja que es va votar en el seu dia una reforma possible i amb el mateix temps sense trasllat a Montjuïc, de falta de barcelonisme i de responsabilitat, sobretot quan, a més, fa dos mesos Laporta va intentar donar-los un sablazo amb una pujada de preus perversa i traïdora que, per cert, no ha acabat colant.
Un altre insult a la intel·ligència dels socis el va abocar en una entrevista dins l’entorn de TV3, la televisió de Laporta, on va acudir expressament per insultar i atacar, mentint per descomptat, Ronald Koeman, per unes declaracions sobre els fitxatges de l’era Laporta: “No es pot discutir Gündogan o Lewandowski -va dir-, però no pots fitxar cada temporada dos o tres jugadors d’aquestes edats. Un fitxatge d’un jugador de 22 anys és millor que un de 32 o 33, pensant en el futur”.
Desproporcionada, la rèplica de Carrasco, sens dubte per encàrrec, va contenir afirmacions singulars, a més de dures: “Koeman és part del problema. Va ser un error que al Barça li va costar desenes de milions. Laporta li va donar l’oportunitat de seguir segurament perquè no tenia diners per pagar-li la indemnització i fer-lo fora. Va seguir i va ser una temporada desastrosa. Sortia dels entrenaments a la carrera per millorar aquest swing que veig que no ha millorat gaire… no passava gaires hores a la Ciutat Esportiva. Em molesta aquest ressentiment, el revengisme i el sarcasme”.
Si més no és discutible, per no dir que maliciós i pervers de veritat, imputar-li al club un perjudici de “desenes de milions” tenint en compte, d’una banda, que va fitxar en temps de pandèmia, amb una fitxa reconegudament baixa i que va diferir el seu cobrament quantes vegades li ho va demanar el club, sent el primer al vestidor a acceptar les rebaixes unilaterals imposades per Bartomeu. D’altra banda, a Koeman se li ha d’atribuir el mèrit de ser atrevit i posar a defensar la seva banqueta jugadors com Pedri, Gavi, Araujo, Abde, Balde, Nico, Ilaix Moriba i alguns més, que s’han consolidat al primer equip (Pedri i Gavi han estat Pilota d’Or en la seva categoria) o han rendibilitzat extraordinàriament els seus traspassos i cessions. En tot cas, fruit d’aquesta filosofia l’equip va iniciar una regeneració necessària, a més d’assumir com a home de club, sense dir ni piu ni queixar-se, les successives baixes de Luis Suárez, Messi i Griezmann.
A diferència de Xavi, que ha plorat des del primer dia per tot, però sobretot per manca de reforços de nivell, Koeman va encaixar les decisions de la institució a cada moment. Lluís Carrasco oblida que la primera temporada va guanyar una Copa del Rei i que només circumstàncies internes molt estranyes li van impedir posar-se líder poques jornades abans del final de la Lliga. Tampoc no analitza degudament que la segona temporada, “desastrosa” segons la seva opinió, Xavi no la va millorar -al contrari-, eliminat de totes les competicions malgrat els quatre reforços que li van portar el mercat d’hivern.
Tampoc no seria com per aplaudir Laporta, sent ell el seu primer fan, el reconeixement que després d’anys d’oposició a Josep Maria Bartomeu, de llargs mesos de campanya i d’assumir la presidència el 17 de març de 2021, a més de fer fora a Messi en lloc de renovar-lo, no sabés a qui posar d’entrenador el juliol d’aquell mateix any després de passar-se l’estiu fent unes bones migdiades, circumstància que el va portar a mantenir a la banqueta Koeman finalment. Si va ser un gran error, com assegura l’oportunista Lluís Carrasco, Laporta va ser l’únic responsable de la seva continuïtat, sens dubte per aprofitar-se del tarannà de Koeman a l’hora de no provocar un incendi en quedar-se de cop sense Messi pocs dies després de començar la Lliga i després a Griezmann. El tècnic holandès es va conformar amb el reforç de Luuk De Jong com a recanvi golejador.
Res a veure amb els recurrents i més que mediàtics laments de Xavi, a qui Laporta ja li ha fitxat 14 jugadors de primer nivell en un any i mig, i continua queixós perquè li falta el substitut de Busquets i un lateral dret.
“És un fracàs que no hi hagi un mig centre del planter per substituir Busquets”, ha rematat Carrasco amb la seva última verborrea sobre l’actualitat. Ignora, és clar, que el Barça ha venut futbolistes de la casa d’aquest mateix estil, un darrere l’altre, al llarg dels 15 anys que Busquets ha estat el mig centre titular indiscutible, entre ells Oriol Romeu. El desconeixement, la ignorància i l’estultícia rivalitzen dins el discurs de Carrasco a l’hora de l’anàlisi futbolística, un altre terreny on certament descarrila per culpa del seu fanatisme, ja que aquesta qualificació de fracàs seria extensible al fet de no haver-ne format un o diversos Messi, un altre Xavi, un altre Iniesta o un altre Piqué. No entén, per tan illetrat en la matèria, que els jugadors irrepetibles com la generació d’or de la Masia són això mateix: irrepetibles.
Una altra cosa és que, com va fer Guardiola quan va apostar per Busquets -a qui ningú coneixia ni havia estat internacional juvenil abans de ser titular-, o també Koeman jugant-se la banqueta amb els joves, Xavi sigui tan valent com ells i s’arrisqui a mirar al planter.
En canvi, personatges com Carrasco, intolerants, pusil·lànimes i palmers que parlen massa del que no saben i que a més pontifiquen, n’hi ha tants que fins i tot sobren a l’entorn blaugrana.
