«Les persones que busquen l’èxit són morts en vida»

Empresari de la comunicació, escriptor, formador i periodista. El 2019 va publicar Tras la intensidad, la seva primera novel·la. Ara, surt a les llibreries Exitus (editorial Círculo Rojo), en què reflexiona sobre les seves experiències professionals en el món de la comunicació, i la doble moral en els organismes internacionals, els assumptes públics de la Unió Europea, i els lobbies globals.

Exitus, referit a l’aparent significat del terme, o potser a alguna cosa més?

Exitus és un terme llatí que significa “sortida” i s’utilitza en medicina com a simplificació de l’expressió, més correcta, exitus letalis, que literalment significa “sortida mortal” o “procés cap a la mort”. El seu ús en medicina, sobretot forense i legal, és per significar que la malaltia ha progressat cap a la mort o ha desembocat en la mort. El títol és un joc de paraules, perquè, es pot llegir com a “èxit”. Però el sentit que li dono és que les persones que busquen l’èxit són morts en vida.

Planteges, doncs, el dilema entre interès i moral, cosa que ens toca molt personalment?

Sí, la intenció d’Exitus és reflexionar sobre les renúncies morals que es fan per assolir l’èxit professional, l’ascens social. En resum, el llibre interpel·la sobre quant estem disposats a baixar moralment per pujar socialment.

Una cosa potser tan antiga com la mateixa condició humana?

Sí, és clar. Un altre dels motius perquè li vaig posar el títol en llatí és perquè ja tenim referències de l’assumpte des de l’antiga Grècia, Mesopotàmia, Egipte, Roma… Un tema que sempre ha estat aquí, i que segurament continuarà estant-hi per força temps. El relat l’he ambientat a Brussel·les, a l’entorn de la capital de la Unió Europea, les Nacions Unides…, més que res perquè és una cosa que conec molt bé, perquè és on treballo, i també perquè això dona molt de joc. Tracta de posar de manifest els dilemes morals d’un protagonista que es fica en temes de corrupció, pràctiques immorals…, a l’entorn de la gent que està liderant la presa de decisions. També es refereix, és clar, a aquesta part, als que prenen les decisions, manegen els pressupostos…, perquè el que he volgut expressar és que, si les persones que estan pilotant la societat no es distingeixen precisament pels seus valors ètics, què podem esperar del conjunt social.

Un sentit de les coses, unes pràctiques, una corrupció només privatives de l’àmbit públic o que comparteix àmpliament el privat, fins al punt de ser més o menys del mateix? 

De fet, el protagonista de la novel·la és un empresari que en la seva feina es dedica a gestionar campanyes, aparentment, en la superfície, molt boniques: feminisme, ecologia, acollida de refugiats i immigrants… Tot aparentment impecable, però després veus els tripijocs, la falta d’ètica, de moralitat, a la rebotiga, en la gestió d’aquests temes. Malbaratament, corrupció… La meva intenció és que, en veure una mica tot això, el lector també se senti culpable. Hi ha gent que fa callar la seva consciència ajudant causes justes, però no s’atura a pensar que es vesteix amb roba cosida a Bangladesh per un nen que cobra un euro al dia; que porta un mòbil fet amb coltan, que extreuen les màfies al Congo; no vol renunciar a tenir fruita tropical al supermercat durant tot l’any, amb el que això implica de contaminació afegida… Cadascú de nosaltres, al nostre petit nivell, formem part d’aquest joc, d’aquest sensesentit, d’aquesta contradicció i manca de valors i d’ètica.

On és el motor i el combustible de tot això? A l’ànim de lucre, potser? 

És el resultat de tot un seguit de coses. A la novel·la, el protagonista és una bona persona, amb bon cor, que té una ambició sana de prosperar. Vol mantenir els seus empleats, tenir cura de la família. El seu germà està en rehabilitació després d’un accident laboral… Fa les coses, en fi, amb bones intencions, però al final opera en un món on, si vols prosperar, estàs obligat, d’alguna manera, a renunciar a la teva ètica, als teus valors. És a dir, la bondat i les bones intencions no són suficients per impedir la deshonestedat. Fins a quin punt és evitable o no, això?, és la pregunta que es fa al lector.

En el fons, això que anomenem el sistema, el marc, el capitalisme… ens domina, i acabem sent-ne les víctimes, però també còmplices? 

Sí. Al final, tots som víctimes i botxins. Amb la novel·la no pretenc plantejar cap solució moral. Simplement, es tracta de suggerir una reflexió sobre com som, com vivim… Sobre el monstre que, sense voler, hem creat, i que nia dins nostre i al voltant nostre. Un toc d’atenció personal i social sobre on som. El moment actual recorda molt la decadència de l’imperi romà. Vivim a Europa en una situació similar: tenim la panxa plena, no sabem ben bé per què lluitar, ens resistim a canviar… De paraula, molt feminisme, ecologisme…, molt guai tot, però ningú mou un dit de veritat, ni canvia gens ni mica l’estil de vida que tenim.

Ricky, el protagonista de la teva novel·la, pren consciència política, diguem-ne? S’hi endinsa, i intenta buscar resposta a les preguntes que es formula? 

No gaire. És una persona de classe mitjana, normaleta. A poc a poc, li van sortint oportunitats per anar tirant endavant, però són com un caramel enverinat… Una subvenció no justificada, ens la repartim… El tractament del seu germà costa molt… Les necessitats l’empenyen… Vaig entrevistar fa anys Serge Latouche, un dels teòrics del decreixement, i em va despertar molt d’interès, perquè crec que sí que cal abaixar una mica el pistó. Cosa que potser no serà tant perquè es posin d’acord els humans com per temes mediambientals, econòmics…

En la construcció europea, que a vegades idealitzem, no hi ha alguna cosa de la doble moral de la qual parles a la novel·la? 

L’interès inicial de la UE va ser comercial. Al final, d’alguna manera, la política és una projecció d’intencions i, en aquest sentit, ara es diu, per exemple, que tots som europeus, tots germans, però l’economia és la realitat: anem tots de copes i a veure qui paga… A Europa li passa alguna cosa. És una voluntat conjunta d’intencions, però al final hi ha dues velocitats, o quatre, o 27. Europa és un caos preciós, amb dificultats per tenir una veu única. Quan soc a Brussel·les, em sento molt llatí, però si soc a Àsia i em trobo amb un suec el veig com el meu germà.

El sector en què treballa Ricky, maneja especialment fons, poder, influències… a Brussel·les? 

Hi ha molts pressupostos i es fan esforços per lluitar contra la corrupció, però al final hi ha malbaratament, com en tots els àmbits. Que cal fer un programa de millora dels processos electorals a Timor Oriental? D’acord. Però, de passada, ens vam quedar tres dies de festa a Bali… Això també depèn molt de cadascú. Hi ha gent més sòbria, curosa…, i altra gent que no ho és tant. En general, hi ha bons sous, hi ha diners… Al final, en qualsevol punt on es concentra poder, es produeix més corrupció. Hi ha més corrupció a Madrid que a Conca. A Europa hi acudeixen lobbies de tot el món i, viceversa: els lobbies europeus van pel món buscant negoci. A Brussel·les és on es legisla. És on es juguen les coses i on actua la pressió per buscar el benefici propi. A Brussel·les, el que més es contracta són campanyes d’àmbit europeu. També del que s’anomena la regió euromediterrània: projectes de cooperació amb el Marroc, Algèria, Tunísia… I la UE té delegacions a tot el món on es duen a terme campanyes de tota mena. Els tentacles de la UE arriben a tot arreu.

L’anomenat filantrocapitalisme té un protagonisme rellevant a Brussel·les, o passa més aviat desapercebut? 

La filantropia està més desenvolupada als EUA que a Europa, entre altres coses perquè la càrrega fiscal és diferent. Es concep i opera com una iniciativa privada, en canvi a Europa la filantropia l’exerceix d’alguna manera el mateix Estat, amb programes de cooperació i desenvolupament, etc.

Com acaba Ricky Vidal?

Ricky Vidal prospera, amb aquesta doble moral, que al final li explota a la cara. I reacciona amb una pregunta de resposta difícil. En definitiva, és més fàcil veure els errors, les contradiccions dels altres, d’una gran institució… que les contradiccions, o la manca d’ètica pròpia. En qualsevol cas, també cal tenir en compte que les institucions estan fetes de persones, no tenen ànima. Al final, cal mirar-se una mica al mirall. Si som capaços d’aplicar-nos a nosaltres mateixos la crítica que fem als altres, encara que només sigui en un 10%, haurem fet un gran pas.