L’independentisme ha estat un moviment amb molt suport popular, d’això no hi ha dubte. Però també ha estat un fenomen amb un enorme recolzament mediàtic i governamental. En aquest marc propagandístic, hi ha dues expressions que van fer fortuna: «ni un paper a terra» i «la revolució dels somriures». No cal dir que foren dos eslògans molt repetits pels mitjans afins i pels polítics del gremi sobiranista, en contraposició a una Espanya, segons es deduïa, bruta, seriosa i trista.
Això succeïa en els primers anys del procés. Però ara, una dècada més tard, veiem que a la capital del Ripollès guanya les eleccions locals un partit que no sols és d’ultradreta sinó que a més és… independentista. On són els somriures ara?
És evident que els processistes miraven el bosc però no veien els arbres. Perquè tics feixistitzants els hem anat veient des de fa temps; el que succeïa era que ells, si els veien, no els admetien. Se’ns pintava un conglomerat de bona gent, que agafava ordenadament el seu autocar per manifestar-se a Barcelona, on hi havia entranyables àvies, simpàtics avis, canalla amb l’estelada a l’espatlla, matrimonis arrossegant cotxets amb bebès, pagesos amb tractors, homes amb accent andalús, heroics bombers, etcètera.
Però Ripoll ha esdevingut un dur mirall. Molts de nosaltres ja havíem llegit piulades contra els immigrants: per no parlar català, per no integrar-se –segons ells– a les nostres viles o per no pagar els seus lloguers. També havíem escoltat frases de l’estil «no conec un puto equatorià que parli la nostra llengua», «els meus fills parlen castellà al pati per culpa dels sud-americans de merda», «al pis de baix s’hi han instal·lat uns sudaques» o «he anat al CAP i m’ha atès una mora».
Tot i el fenomen Orriols, no posem la lupa només a sobre de Ripoll. Moguem-nos per territori i veurem que la xenofòbia està molt escampada. Mireu sinó el bon resultat que ha tret Vox arreu del país, amb un discurs idèntic al de l’alcaldessa, tot i que ells agiten la rojigualda. L’odi al diferent, culpabilitzar el de fora dels nostres mals, nul·la autocrítica, zero exigència als corresponents gestors.
Davant d’això, podríem estar temptats de fer miques el mirall. Ara bé, la solució no és trencar el mirall sinó mirar-s’hi i veure com podem millorar la nostra imatge col·lectiva, quins consensos compartits podem cercar i sobretot quines polítiques s’han d’aplicar davant unes migracions que han vingut per quedar-se i que han anat –i aniran– a més.
