L’única imatge de celebració, simbòlica i personalitzada, d’una fita tan extraordinària com la conquesta de les sis Lligues professionals de l’esport espanyol (Lliga, Lliga Femenina ACB, Asobal, OKLiga i Futbol Sala) per part dels equips del FC Barcelona és la del president Joan Laporta envoltat solitàriament per aquest sextet de trofeus. La seva destacada soledat en aquest quadre, que hauria de ser més que mai la representació de l’èxit i de l’esforç col·lectiu, revela la contradictòria i amarga realitat de sis títols que ni l’afició ni els herois de la gesta han celebrat com cal.
Només Laporta apareix en aquesta fotografia on, en circumstàncies normals, hauria de sortir acompanyat dels respectius entrenadors i capitans de les seccions. Cap apareix, això no obstant, per la senzilla raó que ningú estava per festes després la dràstica decisió de la junta de Joan Laporta d’haver aplicat la retallada més gran de la història en el seu pressupost, d’un 30% de mitjana, de cara a la temporada que ja hi som.
Amb arguments indiscutibles per la seva banda, Laporta no ha tingut cap altra opció que seguir rigorosament els criteris de LaLiga, indubtablement proteccionista amb el futbol, però en aquest cas amb el seny implacable de la realitat econòmica blaugrana que ha vist com des de l’arribada de la nova junta els ingressos han caigut en aproximadament aquesta mateixa proporció d’un terç.
El conflicte produït per aquesta retallada ha sorgit quan aquesta imperativa ha coincidit amb la segona vegada a la història que el Barça acapara la totalitat dels títols (l’únic precedent es va donar coincidint amb el Centenari del Barça el 1999 quan encara no hi havia equips professionals blaugrana a Futbol Sala ni Femení).
Lògic, doncs, que per als capitans i entrenadors, desapareguts en aquesta foto per motius obvis hi hagués poc a celebrar, molt menys a l’univers blaugrana del bàsquet on a més es va donar la tempesta perfecta quan va transcendir el tall del contracte de Nikola Mirotic, el jugador franquícia de la secció, abans de la final dels playoff, i pocs dies més tard la no continuïtat del tècnic Sarunas Jasikevicius.
La tensió, tan palpable a l’atmosfera interna del club com a l’entorn mediàtic, ha provocat també que els socis més radicalment poliesportius s’hagin mostrat queixosos i crítics amb un president que mai no ha estat estimat al Palau ni n’ha mostrat una especial sensibilitat per les seccions ni per la despesa que representa. Mai no hi ha hagut feeling, tampoc a la primera presidència, ni n’hi haurà a partir d’ara, una sensació tant estesa com agreujada per les evidències, digui el que digui compulsivament i mentiderament Laporta, que no hi ha ni pressupost ni ganes ni pla per a la construcció d’un Palau nou.
El sacrifici lent, encara que inevitable, de les seccions és la història d’una mort anunciada, potser evitable si Laporta, en lloc de regirar-se incomprensiblement en el fang econòmic de la pandèmia, hagués adoptat al seu dia les decisions necessàries, oportunes i exigents per regular la despesa i, a diferència de la resta dels clubs grans d’Europa, s’hagués posat les piles per recuperar els ingressos.
Curiosament, la secció de bàsquet havia aconseguit incrementar els seus ingressos propis, igual que el Femení, en principi la secció menys afectada per l’estalvi exigit per LaLiga en tant que com a equip de futbol, referència al món com ho havia estat el masculí fins a la puntada de peu a Messi, forma part de la naturalesa i l’ADN del FC Barcelona. Tot i això no han deixat de circular rumors de guerra que haurien apuntat la possibilitat de la dimissió del cap de la secció, Markel Zubizarreta, i fins i tot la possible desvinculació d’Alexia Putellas, la figura de l’equip, a l’estil de la de Messi o Mirotic degut al seu salari i condicions.
El Femení ha estat, per part seva, l’única secció que aquesta temporada ha obtingut una Champions per al Museu mentre que la resta ha representat, en aquest àmbit, com el primer equip, un paper decebedor i potser clau a l’hora d’aplicar el bisturí financer.
L’històric domini, lideratge i competitivitat de les seccions blaugrana en l’àmbit nacional ha estat una conseqüència de la seva voluntat d’aspirar a tots els títols i, conseqüentment, d’invertir en talent i qualitat per rivalitzar internacionalment a còpia d’insuflar diners del futbol, una mitjana no inferior als 50 milions per temporada en els darrers anys.
L’efecte assolit, a causa del context de les diferents disciplines, és d’una bipolaritat cada cop més insostenible pel fet que la competència amb els grans clubs europeus de bàsquet, handbol, futbol sala i hoquei és cada vegada més costós i complicat mentre que, en l’àmbit nacional, la caiguda generalitzada de patrocinadors en aquests mateixos esports ha obert una bretxa abismal i fins i tot abusiva en universos com el de l’handbol, on el Barça multiplica per deu el millor pressupost dels seus rivals, i el del futbol sala, que ha perdut els seus grans competidors, El Pozo i Movistar, per raons també econòmiques. A l’Hoquei Patines passa el mateix i al bàsquet el seu gran rival a l’ACB, el Reial Madrid, també s’estira amb els diners del futbol per estar a l’altura a l’Eurolliga. El Barça i el Madrid tripliquen la resta en pressupost y en capacitat per mantenir la seva condició de favorits.
Hi ha una certa analogia entre la crítica que el futbol internacional en general eleva contra els clubs beneficiats pel dopatge financer, gràcies els diners de xeics i corporacions àrabs o de propietaris milionaris, i el debat sobre aquesta posició de superioritat econòmica entre el FC Barcelona i la resta dels clubs poliesportius en el context espanyol que, indubtablement, prové del benefici del futbol.
Una altra cosa molt diferent, però, és la naturalesa indiscutible i legítima d’aquesta aportació d’ingressos, en el cas blaugrana, gràcies a l’esforç econòmic d’un club esportiu que és propietat dels seus socis i que, fins ara, no n’han donat mostres, al contrari, de la seva aprovació a una cultura multiesportiva que s’ha considerat també un tret identitari d’aquesta projecció al món com a ‘Més que un club’.
Tots dos debats, sobre si la competència nacional es veu adulterada per la fortalesa de les seccions blaugrana i la seva filosofia de club punter poliesportiu i si el Barça d’avui les ha de mantenir al màxim nivell competitiu costi el que costi, desapareixen quan Laporta, atrapat per la seva imprevisió e improvisació li ha assestat el primer cop, i potser letal, a les seccions amb una tisorada no consensuada amb els socis i el descart del nou Palau.
Tirar pel camí del mig, és a dir, continuar sent un colós a la competició local i baixar un esglaó o dos en l’àmbit internacional, probablement és una mala solució. Si més no, la reacció dels mateixos professionals, absents a la foto per raons òbvies i comprensibles -alguns perquè ja ni tan sols hi són-, i dels socis enganxats al Palau, decebuts i dolguts, han deixat Laporta absolutament sol en aquesta única imatge de la celebració com si en realitat no hi hagués tant, o res, que celebrar.
Per desgràcia, mai sis títols, un fet excepcional i únic, havien provocat tant desarrelament, tristesa i aïllament. Això, per no parlar de conflictes contractuals no resolts i de ferides que continuaran sagnant durant força temps.
