Fa més o menys un any, Joan Laporta tancava la temporada 2021-22 amb un escenari tètric i opressiu per les faltes d’expectatives i de recursos. L’equip de Xavi havia enllestit el curs despenjat del Reial Madrid i amb cap títol a celebrar, pèrdues considerables a l’exercici econòmic, i el missatge inequívoc de Javier Tebas sobre la situació, més que escurada del marge salarial, en el sentit que “avui dia el Barça no pot fitxar Lewandowski”.
Aquell va ser el detonant del model palanques, o el desesperat i vell truc de vendre el cotxe per comprar gasolina, que va donar com a resultat uns ingressos nets de 840 milions a còpia de posar a la venda descontroladament actius i patrimoni del club per solucionar els problemes més urgents, com ampliar el marge salarial per tancar un total de set operacions, les més importants de les quals van ser les de Lewandowski, Raphinha i Koundé, i amagar la causa i l’origen de la dramàtica situació a què ha conduït la pèssima gestió de Laporta, derivada de la manca d’ingressos.
El club arrossega des del final de la pandèmia, que va coincidir amb l’ocurrència de fer fora Messi i l’aterratge de la nova junta directiva, un desequilibri pressupostari superior als 200 milions, un mal endèmic i amenaçador al qual Laporta ha reaccionat de la pitjor manera possible: fitxant compulsivament i consolidant la precarietat augmentant els riscos i la possibilitat que el club sigui insolvent aviat.
De fet, ja ho és, ja que la seva economia es troba completament sota el control de LaLiga, que li ha prohibit continuar arruïnant-se i recórrer a més i més palanques, subjecta a l’estricte compliment d’un pla de viabilitat que només ha trigat un dia a incomplir.
Laporta, un president malbaratador que només sap viure de l’excés, l’agitació, la despesa capritxosa i la convulsió mediàtica, sí que és incorregible, com ho va demostrar el fet que, en el mercat d’estiu anterior, va haver de prestar un aval, juntament amb el tresorer, Ferran Olivé, i el director de futbol, Mateu Alemany, per formalitzar la inscripció de Koundé quan la Lliga ja havia començat.
Qualsevol altre president que no tingués un aparell mediàtic tan poderós i manipulador com el seu, i un entorn del tot anestesiat i amnèsic, fa tres anys que hagués aplicat un pla de retallades i de control de la despesa per pal·liar aquesta caiguda dels ingressos que, cal recordar-ho, només ha afectat el Barça de Laporta i no la resta dels clubs grans d’Europa. Tots ells, amb l’excepció blaugrana, han recuperat el pols econòmic i, fins i tot, l’han superat, el mateix que ha passat amb els nivells d’explotació anteriors al xoc de la covid.
Només Laporta, que ha vist com s’omplia el Camp Nou, el museu i les megastore d’un turisme massiu i desbordant, continua perdent diners. L’explicació és que en fer fora Messi li van anar caient els patrocinadors, no van arribar de nous, i, lluny d’administrar correctament el terrible impacte de la seva absència, la solució Laporta va ser gastar més, no només en jugadors, també en àpats, fitxatges, comissions, desplaçaments de cinc estrelles i contractacions d’amiguets i familiars sense mesura i a preus per sobre del mercat.
Els balanços, com el de l’any passat i presumptament el d’aquest exercici, donen beneficis, de 98 milions el del 30 de juny passat, i el previst de 274 milions, segons el pressupost aprovat a l’assemblea última. La realitat és que probablement no passarà de 250 milions el superàvit d’aquesta temporada, cosa que significarà que gairebé 500 milions dels guanys nets de les palanques hauran servit exclusivament per compensar el pou de les pèrdues ordinàries més grans de la història el club i en cap cas a rectificar aquest dèficit estructural al qual només LaLiga intenta posar fre amb unes exigències que, evidentment, Laporta no ha pogut complir.
Tan dramàtica és la situació, encara que l’entorn mediàtic i la mateixa afició segueixen dissimulant i mirant cap a una altra banda, que Laporta ja no va poder inscriure les renovacions i ampliacions de contracte el passat hivern ni tampoc ara, si no és mitjançant la presentació d’un aval personal de 6,6 milions de la mateixa junta, aprovat ahir a la reunió ordinària. Una mesura desesperada i extrema que representa l’admissió i la projecció d’un fracàs, un altre més, sense precedents.
La premsa laportista intenta normalitzar aquesta aberració administrativa, reincident i evitable que, a més, arriba acompanyada d’una altra encara més gran com és seguir comprant jugadors com Íñigo Martínez i Gundogan, i sembla que també es gestionen els del croat Brozovic i el brasiler Vitor Roque, als quals el Barça no pot pensar a inscriure si abans no es venen futbolistes que, per ara, no tenen cap intenció de ser empleats com a moneda de canvi. Són fitxatges fantasma.
El mateix menyspreu de la junta del Barça per futbolistes com Lenglet, Umtiti i Dest provoca que el seu valor baixi al mercat i no ajuda -al contrari- que el mateix Laporta es posi la soga al coll anteposant l’enorme obstacle de lligar fitxatges a tancar els traspassos i, així, disposar de recursos per inscriure’ls.
Sempre és igual: primer és fitxar sense regatejar, ja que així les comissions s’engreixen soles, i després el victimisme, els laments i els trucs comptables per anar superant els exàmens de la Lliga. El ridícul d’amagar-se el dia que Messi va haver de renunciar, perquè ningú no li havia fet una oferta, no ha estat prou escarment. Al contrari. Com que l’any passat va reaccionar a l’ultimàtum de Javier Tebas fitxant Lewandowski, estirant el braç infinitament més que la màniga a força de vendre les joies de l’àvia, la vergonya de perdre Messi per 25 milions li ha provocat aquesta mateixa ansietat i somnis de grandesa, amb la diferència que ara no hi ha palanques ni joies, només un possible negoci amb Qatar i l’estranya sensació que a Laporta tampoc no li motiva tant aconseguir diners per al club o per als seus fitxatges. De moment, el panorama encara és pitjor que l’any passat, de rècord de pèrdues ordinàries i d’incapacitat per sobreposar-s’hi. El dia de la marmota.
