Gerard Piqué ja ha demostrat que amb el Barça els negocis sempre surten rodons. Ha estat comprensiblement i completament merescut que, al llarg de la seva extraordinària carrera, la negociació de les seves condicions, fitxa, primes i bonus, mai no hagi estat un problema, sigui quin sigui el president amb qui li ha tocat negociar, Joan Laporta en dues etapes, Sandro Rosell o Josep Maria Bartomeu. I si n’hi ha hagut, al final sempre s’ha resolt a favor seu, ja que aquesta és la fortalesa i el poder exclusiu dels futbolistes com ell, carismàtics i idolatrats per l’afició. Amb matisos molt superficials, es pot assegurar categòricament que Piqué s’ha fet irreprotxablement milionari gràcies a l’esforç econòmic del club de la seva vida, el FC Barcelona, del qual és soci des del dia que va néixer i al que ha pogut oferir l’etapa de més glòria, títols i projecció mundial de la història del club i del futbol gràcies al seu estatus com un dels futbolistes amb un talent únic per a intèrpret del joc desplegat pel Barça de Messi, sota la batuta de Guardiola, on el tancament de la defensa i la sortida de la pilota eren una de les claus del seu insuperable èxit i regularitat.
Una altra cosa molt diferent és el món dels negocis, més pragmàtic i zero emocional, on ser més o menys popular, guanyador o famós no compta per res, i on Piqué acaba de demandar la Federació Internacional de Tennis (ITF) per un import de 50 milions com a indemnització per la ruptura unilateral del contracte amb Kosmos, la societat impulsada juntament amb Hiroshi Mikitani, propietari del gegant tecnològic Rakuten, creada el 2018 per invertir en projectes vinculats a l’esport i l’entreteniment, el principal enfocat a revolucionar el calendari, el format i la rendibilitat de la Copa Davis.
La companyia de Gerard ha emprès aquesta exigència sota l’argument d’un incompliment de l’acord, ara unilateralment rescindit, signat al seu moment per a vint-i-cinc anys de promoció, organització, desenvolupament i explotació de la Davis. Tres anys després, però, Kosmos no ha pogut fer front als seus compromisos, un pagament de 40 milions pendent com a part de la concessió, motiu pel qual la Federació va aplicar la clàusula de rescissió i el reclam automàtic de la indemnització corresponent. Ambdues parts han creuat les seves demandes i seran els tribunals competents els que jutgin i acabin donant la raó a una o altra.
L’interessant és la justificació i la base de la petició de Piqué en nom de Kosmos, verbalment expressada a través del diari Marca, al seu moment patrocinador de l’aventura Davis de Piqué: “La quantitat que exigeix la ITF està fora de mercat durant la pandèmia de la Covid-19”. El seu argument de reforç és que durant els tres anys de gestió de la Copa Davis la competició “va multiplicar per quatre els ingressos, va incrementar els patrocinadors i se la va capgirar a nivell esportiu, econòmic i d’audiències”, amb una inversió per part seva de 100 milions en quatre anys i l’expectativa de continuar-ho fent.
Piqué es queixa que “li vam donar la volta a la competició i ens vam trobar amb la Covid, que era una cosa impossible de preveure, i llavors la ITF va decidir no voler renegociar aquests termes; d’un dia a l’altre s’acaba l’acord i ens hem hagut d’adaptar com a empresa”.
La lectura sorprèn, ja que Gerard Piqué va ser, com la resta dels futbolistes del vestidor blaugrana, insensible a la petició de la junta directiva de Josep Maria Bartomeu d’acceptar una rebaixa del 20% de la fitxa mentre el Camp Nou, la Megastore del Camp Nou i la resta de les botigues de BLM i el Museu, inclòs el Tour del Camp Nou, romanguessin tancats a causa de les obligacions sanitàries de la COVID.
Piqué va ser, com alguns dels seus companys, dels pocs que, hàbilment, va aprofitar l’oportunitat per acceptar un diferiment dels pagaments a còpia de passar a llarg els diners que havia de cobrar de fitxa a curt, això sí amb una ampliació de contracte en temps, en salari i en bonus. La resta, liderada per Messsi i Suárez, es va oposar a aquesta rebaixa frontalment, els jugadors ho volien cobrar tot i en hora, i només va acabar acceptant un ajornament amb certs arranjaments negociant amb la Comissió Gestora després que el vot de censura fes fora Bartomeu. En cap cas ningú del primer equip no va acceptar un sol euro inferior al seu contracte.
Sí que havien patit, això sí, la rebaixa del 12% de les seves fitxes aplicada anteriorment per Bartomeu el març del 2020 quan va esclatar la pandèmia i van caure estrepitosament els ingressos del match day, capitals en l’equilibri pressupostari.
A aquest pessic en els salaris, casualitat o no, l’equip va reaccionar amb una caiguda lliure a la Lliga, una derrota contundent a la Lliga de Campions per 8-2 contra el Bayern Munic i el burofax de Messi plantejant la seva sortida del Barça apel·lant a la presumpta promesa del president de deixar-lo marxar un any abans d’expirar el seu últim contracte.
La versió de la directiva, que el va obligar a complir-lo, sostenia que Leo no havia complert la seva part del tracte, que era renunciar expressament a signar per cap club europeu. En les condicions que plantejava en aquell moment la seva sortida Leo podia fitxar pel Reial Madrid, el City o el Bayern Munic sense traspàs. La sensació va ser que tant l’entorn del vestidor controlat per les forces opositores, o sigui laportistes, com els poders sobiranistes es van confabular per generar una atmosfera irrespirable de pressió contra la junta de Bartomeu que va acabar prenent forma en un vot de censura a executat a finals octubre.
Piqué no va ocultar la seva postura obertament crítica amb la gestió de la junta de Bartomeu tot i haver portat a l’entrenador que va demanar el vestidor, Quique Setien, i els jugadors també suggerits pels capitans com Coutinho, Dembélé o Griezmann. La veritat és que el vestidor mai va digerir la rebaixa imposada per Bartomeu i per descomptat es va deixar arrossegar, utilitzar i manipular per qui els hi van prometre que amb un altre president no només no hi hauria retallades sinó una nova abundància. Piqué va ser un més d’aquests folloners que, a més de posar els socis en contra de Bartomeu, van aprofitar la Covid per treure’n profit a títol personal.
En canvi, amb l’altra gorra posada, la d’empresari, Gerard no ha dubtat a recórrer a la carta de la pandèmia per acusar la ITF d’aquesta mateixa manca d’incomprensió davant d’un fet que, evidentment, va perjudicar els interessos dels organitzadors de la Copa Davis.
L’aparent bipolaritat del personatge no és causada, però, per cap brot psicòtic sinó pel seu egoisme i per aquesta ambició econòmica, desbordant i insaciable, de pesseter, pròpia de qualsevol futbolista, en aquest cas agreujada pel desastre econòmic que ha suposat per a Kosmos patir l’imprevisible i demolidor impacte de la Covid. Les pèrdues són incalculables.
A més, a Piqué se li van anar torçant les coses a partir que, per fer-se el simpàtic a ulls de Laporta quan va tornar a la presidència, li va suggerir que es carregués a Messi “perquè així s’arreglen els problemes econòmics del Barça”. El consell i el vaticini no van poder ser més catastròfics i no li va servir de res acceptar un altre diferiment, aquesta vegada acordat amb Laporta, per deixar espai salarial als fitxatges de l’estiu del 2021. Quan es va reproduir aquesta mateixa situació l’estiu següent, el del 2022, i Piqué es va negar a prestar-se una altra vegada al mateix joc, la reacció de Laporta va ser ordenar a Xavi la seva suplència indefinida, una represàlia que, com se sap, el va privar de jugar el percentatge de partits de la 2022-23 que, a més d’assegurar-li unes atractives variables, el premiava amb una temporada més de contracte i un bonus de fidelitat de més de 10 milions per acabar la seva carrera al Barça.
A més, l’aparell laportista va tenir cura de fer-lo culpable de la derrota contra l’Inter al Camp Nou, que va eliminar una altra vegada el Barça de la Champions, i d’assenyalar-lo com un pesseter i un mal barcelonista. Aquesta va ser l’amarga recompensa del president pels serveis prestats. Piqué, vist que tenia les de perdre, va preferir anar-se’n per la porta gran en un partit amb l’estadi ple i la promesa de tornar, anunci que tothom va interpretar correctament com el de la seva intenció de ser algun dia president del Barça. Una mena de desafiament al mateix Laporta.
Ni Laporta ni Piqué semblen, per les poques habilitats demostrades per administrar els diners, propis o del club, dos genis de les finances.
