Xavi Hernández està cridat a ser un dels grans protagonistes d’aquest estiu blaugrana marcat per la precarietat salarial a què ha conduït la gestió de Joan Laporta, les enormes dificultats per tancar aquestes vendes urgents per quadrar números abans del 30 de juny i l’imparable compte enrere d’una pretemporada que arrenca amb la necessitat de reforços.
Almenys això és el que transmet l’entrenador del FC Barcelona, que s’havia imaginat per a la temporada que ve un equip amb Gundogan, Kimmich, Messi i algun altre crac per frenar, si més no, l’evident fragilitat de l’equip a Europa i en alguns partits de més exigència de la Lliga, on ja espera un Reial Madrid molt reforçat i ambiciós, potser fins i tot amb la novetat de Mbappé o un altre gran golejador per substituir Benzema.
Xavi insisteix a reclamar a Laporta els millors jugadors, considerant insuficients els onze fitxatges de l’any passat (Ferran Torres, Alves, Adama Traoré i Aubameyang al gener, i Marcos Alonso, Christiansen, Bellerin, Lewandowski, Raphinha, Koundé i Kessie a l’estiu), uns perquè no han acabat d’encaixar i d’altres perquè, ocupant posicions clau, no arriben a aquest nivell de Champions consensuat entre Laporta, el cos tècnic i els executius, com ara Jordi Cruyff i Mateu Alemany.
El mateix entrenador ha plantejat també una pujada de les seves condicions per renovar més enllà de la temporada 2023-24, que és a punt de començar, fent valdre el fet d’haver guanyat la Lliga aquesta temporada després de quatre anys en blanc. Les xifres que s’estudien -milió a dalt, milió a baix- situen avui el cost del cos tècnic de Xavi en uns 8 milions, dels quals 4 milions serien per al primer entrenador. Potser una mica més amb variables. Laporta ha impulsat un acostament inicial per ampliar el contracte i han començat unes negociacions que, en qualsevol cas, s’han paralitzat ràpidament. Fonts pròximes estimen en 30 milions la proposta de Xavi per a tot el seu staff, una exigència que ha deixat força sorprès el president i els responsables de la direcció de futbol, que tenien al cap la idea d’un augment que no superés els 11 o 12 milions.
Les filtracions van provocar certes crítiques i alarma per un motiu més que justificat, per la raó de coincidir en el temps l’esfondrament del retorn de Messi i la precarietat imposada per LaLiga al Barça en el pla de tresoreria, limitant-li el marge salarial estretament, amb aquesta proposta de multiplicar per tres el cost del cos tècnic del primer equip. Xavi va haver de sortir ràpidament a aclarir que en cap cas no tenia pressa ni pretenia passar per davant de ningú. No va negar, en canvi, ni la dimensió del seu plantejament ni la seva determinació a l’hora d’exigir que li sigui reconegut el mèrit del seu treball pel que fa a la millora del joc de l’equip i la contundència i la superioritat indiscutible a la Lliga. Sobretot, insisteix en els seus arguments, “en relació amb l’equip que es va trobar”.
Hi haurà qui discrepi, per descomptat, sobre si les diferencies entre la plantilla que es va trobar en arribar el novembre del 2022 amb l’actual (onze jugadors fitxats) no ha estat també un factor decisiu a l’hora de posar en una balança si l’aportació de l’entrenador s’ha de recompensar amb aquest 300% d’augment de retribució.
Una altra cosa, de cara a la confecció de l’equip de la temporada que ve, és que la legítima ambició de Xavi i les ganes boges de fitxar de Laporta i del seu equip d’amics/agents selecte provoquin aquests dies que, a una mitjana de tres jugadors al dia, els mitjans de comunicació trobin base per conjecturar el seu possible aterratge al Barça. Notícies que inevitablement acaben en una sèrie d’oracions condicionades al fet que es donin les circumstàncies prèvies de vendes, percentatges nets de benefici i d’ampliació del marge salarial.
Un cas representatiu és el de Vitor Roque, davanter brasiler de 18 anys, amb qui se n’ha negociat el traspàs i la previsió d’incorporar-se el pròxim 1 de juliol. “El Barça pagarà de traspàs 35 milions d’euros, més 10 milions en variables per objectius de rendiment, fraccionat en tres exercicis fiscals. Amb Vitor Roque ja hi ha un primer acord salarial pels cinc anys que signarà, fins al 30 de juny del 2028. Només falten petits detalls a ser solucionats. Un simple tràmit”, diu la notícia del diari Sport, contundent, afegint que “Joan Laporta està disposat a donar el vistiplau a l’acord aconseguit amb l’Ath. Paranaense per incorporar-lo”. Ara bé, a l’últim paràgraf aclareix realment les coses: “Per això, és d’imperiosa necessitat que l’operació sortida no només s’activi sinó que acabi llançant resultats positius i que el Barça pugui donar sortida, via venda o fins i tot cessió, a aquells futbolistes que no compten per al cos tècnic”. O sigui, que no es podrà tancar el seu fitxatge a no ser que Laporta demostri a LaLiga que amb el 40% net de les vendes de jugadors hi hagi prou marge per inscriure nous jugadors.
A Vitor Roque li tocarà, per tant, posar-se a la mateixa cua on esperen Gavi, Araujo, Marcos Alonso, Iñaki Peña, Balde i, per ara, Íñigo Martínez, fitxatge que, tot i arribar lliure, encara no té lloc per ser inscrit ni presentat. El mateix que passa amb Gundogan, emparaulat sobre una clàusula de llibertat, amb una sagnant penalització si no està inscrit per al primer partit de Lliga que ve. Costa creure que, a més, Laporta pugui generar ràpidament per la regla de l’¼ espai per a tant fitxatge i tanta expectativa generada per dos personatges, president i entrenador, que semblen viure en una realitat paral·lela i completament aliena a les possibilitats reals del limitat fons de maniobra del club.
Els precedents d’aquesta irresponsabilitat i incoherència per part del president són de sobres coneguts, ja que fa dos anys que se salta les línies vermelles de la seva pròpia economia, generant plusvàlues per 840 milions per fitxar per sobre de les seves possibilitats i per cobrir el desequilibri provocat per la seva incapacitat a l’hora de recuperar el nivell d’ingressos prepandèmia.
De Xavi, en canvi, són menys coneguts els seus tics de cobdícia i ambició monetària, enormes, com ja va patir Laporta en les seves renovacions de contracte en format creixent, que després van heretar i van ampliar Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu. Quan li va tocar retirar-se, decisió que va tenir clara quan Luis Enrique li va confirmar que ja no comptava amb ell per a la temporada següent després del segon triplet, Xavi va exigir cobrar fins a l’últim euro del contracte, a més d’anar-se’n lliure per poder fitxar per un club de Qatar. A l’últim moment, a més, va posar com a condició per no anar-se’n fent soroll mediàtic que se li abonés l’import en net; és a dir, amb una recàrrega important per al club. No només no va perdonar el contracte, sinó que va exercir una pressió brutal sobre la junta per cobrar més del que li corresponia. Xavi sabia com podia activar el lobby de premsa per provocar una reacció popular a favor dels seus interessos. Una actitud semblant a la mostrada, de nul·la predisposició a compensar o col·laborar, a l’hora de pagar la clàusula de rescissió que el podia alliberar de l’Al-Sadd per entrenar el Barça. Xavi és capaç de gairebé tot per diners, però sobretot, encara més greu, de no entendre ni ser sensible a les dificultats econòmiques del club.
