Periodista. Interessada per la gent, va estudiar Antropologia. Escriu en diferents mitjans i participa en projectes socials, cosa que li permet “trepitjar el carrer i parlar amb les persones”. Autora d’Asalto al Banco Central (Libros del K.O.), el seu primer llibre.
Has escrit un llibre sobre l’assalt al Banc Central, 42 anys després. Continua sent un misteri?
Una mica sí. Hi ha coses que he arribat a saber de prop, però el misteri no està resolt. S’han aclarit dubtes, i hi ha moltíssima més llum, després de parlar amb gent que estava ficada en el moll de l’os de l’assumpte. No amb els polítics, portaveus… He buscat persones que hi van ser, físicament, amb perfils molt diferents, per buscar una aproximació que, altrament, no és real.
Supervivents ja longeus?
Hi ha una mica de tot. La Teresa, una de les ostatges, és una dona de gairebé 80 anys, però el número 1, José Juan Martínez Gómez, el cap de l’assalt, tenia llavors 25 anys, i ara en té 67. Altres ostatges estan al voltant dels 70. A malgrat el temps que ha passat, persones implicades que encara ho poden explicar de viva veu.
Dius que el llibre, més enllà de la crònica del succés, és una reflexió sobre la naturalesa de la veritat…
Si, comences, com a periodista, a indagar en el fet i, al final, et fa pensar en la veritat amb majúscula, minúscula, les veritats… Hi ha una cosa a molt postmoderna que diu que la veritat és de cadascú, però hi ha veritats que sí que existeixen. Més enllà del rotllo filosòfic, en l’assalt al Banc Central, els ostatges, des del primer moment es van adonar que els assaltants eren uns xoriços, i que el que volien eren els diners. La Teresa coincideix en això, però afegeix que va tenir la sensació que n’hi havia algun d’extrema dreta. No és descartable, com diu el número 1, que l’assumpte va ser un encàrrec per aconseguir uns papers sobre el 23-F, que estaven dipositats al banc. Cadascú té la seva veritat, però sí que hi ha coses compartides i reals. I hi ha algú segur que sap si això va ser una estafa (una estafa del tocomotxo, al país), com diu un dels assaltants, un encàrrec o un muntatge.
En qualsevol cas, en això de la veritat cal anar amb compte…
Sí, però no es pot reduir la veritat a una cosa relativa. Hi ha coses que són de debò i passen de debò. Si algú està malament i així ho sent, és que està malament. Això de les veritats de cadascú, com un prêt-à-porter, és enganyós. Cal entendre la veritat com una aproximació. Ens han fet molt de mal coses com la “veritat absoluta”. A l’assalt al Banc Central hi ha una zona d’ombra que té molt a veure amb el paper, o paperot del Govern en el moment. Cosa que també cal relativitzar-la a hores d’ara perquè, és clar, les coses llavors eren força diferents. Una de les tesis que han aparegut és que l’episodi va ser una mena de frau, conseqüència d’una certa picaresca de la transició. El Govern hi queda retratat de manera gens agradable. Hi havia una psicosi colpista real. L’intent de Tejero s’havia produït tres mesos abans i, amb dos anys d’anterioritat, Tejero va estar implicat en un altre intent de cop, pel qual va ser condemnat a tres mesos de presó. Hi devia haver molta gent intentant assetjar realment la democràcia, que era una cosa tan jove, tan ineficient i toveta… Si algú que intenta carregar-se-la, i se’l condemna només a tres mesos, que passen volant… En aquell moment hi ha molts moviments estranys: Suárez dimiteix, atacs terroristes dels uns i dels altres, ETA, desordre, militars encoratjats…
Dius al teu llibre que, sigui com sigui, el que sí que sembla segur és que els diners van ser el mòbil del robatori…
Això segur. A l’assalt el van anomenar Operació Galaxia, que va ser el nom que es va donar a la reunió de Tejero amb Ricardo Sáez de Ynestrillas, a la cafeteria madrilenya Galaxia. Aquesta qüestió dels diners és important perquè, començant pel número 1, a l’assalt es percep molta llum de gas. Cal partir del fet que un lladre de bancs el primer que vol són els diners. És obvi. Una de les coses que vaig trobar en un arxiu de la Delegació del Govern aquí, a Barcelona, i em va ajudar molt, van ser papers en què s’explicava que la policia havia trobat diners a l’hotel del costat del Banc Central. A la sortida, els atracadors havien tret, efectivament, diners. Hi ha un moment, quan els GEO entren a l’edifici, en què un petit grup aconsegueix saltar pel terrat, a l’hotel del costat. De fet, dos assaltants aconsegueixen amagar-s’hi, amb un sac de diners. Un va aconseguir escapar-se i un altre va ser detingut. La segona tesi, de la qual no tinc cap prova, però que em sembla plausible, fa referència al fet que, en un moment tan tèrbol, no es podia descartar alguna connexió entre els delinqüents i policies. José Juan diu que la policia francesa li havia rebaixat alguna pena, a canvi de favors.
O sigui, com a confident…?
José Juan havia estat detingut en diverses ocasions. Em va explicar que, quan vivia a Sant Feliu de Guíxols, a finals dels 70 (amb la seva dona en aquell moment, i el fill d’un altre, que era un policia francès), va ser detingut. Tot fa pensar que hauria pogut fer de confident per a la policia, encara que ell diu que no.
També diu que havia estat anarquista?
He parlat amb persones anarquistes, molt destacades en aquell moment, de la Barceloneta…, que Juan diu va estar amb elles. Per exemple, diu que la filla de Durruti va passar per casa seva. Frederica Montseny, pel que sembla, també. Al 77, quan hi va haver l’amnistia, ell va fer coses: va participar en atracaments per a caixes de resistència… Juan va estar a les files anarquistes molt de temps, on es patia molta repressió i, segurament, eren objecte de força penetració policial. Era un moviment molt important en aquells anys i van fer tot el possible per desmantellar-lo. Potser, en aquest context, va col·laborar amb la policia o, simplement, va abandonar l’anarquisme. També pot ser que gent d’extrema dreta hi estigués connectada. José Juan manté la tesi que li van fer un encàrrec, per treure uns papers comprometedors del banc. Ningú ha trobat aquests papers, però no es pot descartar que hi hagués documents sobre el 23-F… Un col·lega periodista basc em deia que el seu pare, a Madrid, els dies previs a l’intent va sentir rumors sobre un cop d’Estat. Era un tema recurrent.
En algun moment, també es va parlar d’alguna connexió estrangera en l’assalt al banc. Una cosa real o una simple cortina de fum, molt a l’ús en aquests casos?
A finals dels 70, sí que hi va haver grupuscles d’extrema dreta que circulaven amb força tranquil·litat per Barcelona i Madrid, i tenien connexions amb grups d’aquí. Els historiadors que s’han interessat per l’assalt no hi han vist cap relació, però a la primera declaració, José Juan no parla del CESID, de Manglano…, sinó que era un encàrrec de l’extrema dreta. No sembla descartable la vinculació de l’extrema dreta amb persones d’altres països.
Seguint amb la veritat, la pel·lícula Asalto al Banco Central, amb José Sacristán, ha estat interpretada com una narració creïble dels fets?
La pel·lícula és molt curiosa, perquè es fa poc després de l’assalt, cosa que reflecteix la seva importància. En aquell moment va tenir el seu impacte, però després ha passat sense pena ni glòria. No va ser com El caso Almería, de Pilar Miró. Però a partir d’una enquesta que es va fer poc després de l’assalt, la lectura de la ciutadania era molt fatalista. S’interpretava que l’assalt tenia una relació directa amb l’extrema dreta, i s’opinava majoritàriament que hi podria haver un altre cop d’Estat.
Van tenir algun paper rellevant en l’assalt, diguem-ne, autòctons?
Dels integrants de la banda, gairebé cap era català, encara que vivien aquí. José Juan va venir a Barcelona a entregar una cosa important a un grup anarquista de la Barceloneta, que li va demanar un veí d’Almeria. Després, quan feia quatre anys que complia condemna, aprofitant un permís carcerari, es va fugar. Va viure a Perpinyà, i va continuar fent atracaments.
Els ostatges, protagonistes de primer ordre, com rememoren els fets?
El llibre també és un homenatge de recordatori per a les 243 persones que es trobaven dins del banc en el moment de l’assalt. Un dia van anar a treballar i es van trobar, ells i les seves famílies, que potser no en sortirien vius. Fa uns dies, la directora general de la Guàrdia Civil ha demanat perdó a les famílies del cas Almeria, que ho han agraït, però també han demanat que volen saber què va passar realment. Això també passa amb els ostatges. Entre ells hi va haver un ferit, d’un tret al genoll, com a avís dels atracadors.
