En només quinze dies, Joan Laporta ha de complir amb el primer dels requisits del pla de viabilitat aprovat per LaLiga, que consisteix a generar un superàvit de 250 milions d’euros. Seria un resultat extraordinari i plausible, si no fos perquè aquesta temporada el Barça de Laporta ha ingressat un import net en palanques de 640 milions. Això significa que gairebé 400 milions hauran anat a parar a evitar que les pèrdues ordinàries arribin a una xifra estratosfèrica que converteixen en xavalla el naufragi econòmic combinat de l’excessiva despesa dels temps de Josep Maria Bartomeu, quan els ingressos vorejaven els 1.000 milions, i de l’impacte de la pandèmia.
Les xifres que es manegen són dramàtiques es miri per on es miri, ja que, fins i tot en el cas d’assolir i signar guanys per 250 milions, els fons propis del FC Barcelona continuaran sent negatius pel fet que, dels 451 milions en vermell del saldo rècord a 30 de juny del 2021, del resultat de l’exercici passat (2021-22) només es van poder retallar 98 milions en beneficis malgrat l’ingrés net de 200 milions en palanques extraordinàries. La previsió és que, dels 353 milions negatius resultants, en el millor dels casos, si es confirmen els 250 milions exigits per les condicions d’aquest pla de tresoreria de LaLiga, el club passarà a continuar oferint un saldo negatiu de 103 milions.
La conclusió és que la venda salvatge i descontrolada d’actius, que minaran substancialment els ingressos en el futur i retallaran els recursos del club els 24 anys següents, només haurà servit per gastar compulsivament per sobre de les possibilitats reals del club amb la finalitat de cobrir l’emergència esportiva plantejada l’estiu passat.
Un any després, tenint en compte el mateix balanç del president Joan Laporta i de Xavi Hernández, aquesta revolució no només és insuficient, encara que l’equip hagi guanyat la Lliga, sinó que es planteja la necessitat imperiosa d’afegir reforços de primer nivell que garanteixin la competitivitat de l’equip a Europa la temporada que ve.
A la pregunta si les estructures del Barça de Laporta poden sostenir aquest altre esforç afegit a les circumstàncies actuals, la resposta d’algú que, com Marc Ciria, ha defensat fins fa poc la capacitat de Laporta per liderar la recuperació econòmica, és rotundament negativa.
La seva pròpia anàlisi, la d’algú que no ha regatejat elogis, aplaudiments i complicitat a l’actual junta, no deixa cap dubte sobre el pou en què ha caigut el club, saquejat, a mans de Laporta. Segons la seva opinió, que deixa de manera recurrent en els seus fils de Twitter i en tots els espais mediàtics que se li obren perquè ha estat l’especialista de moda i més emprat per l’entorn per reforçar el conte laportista de l’herència, “el Barça -diu- ha perdut en el negoci ordinari 482 milions en dos exercicis. No ha complert cap dels seus pressupostos presentats amb una desviació superior a 400 milions. Les despeses no salarials s’han incrementat de 164 a 231 milions. L’increment més gros de la història del club. Els salaris no esportius s’han incrementat de 39 a 48 milions i les despeses no salaris esportius, a 76 milions”.
Aquesta radiografia precipitada i contundent es complementa amb la seva pròpia previsió sobre el tancament dels propers exercicis: “Perdrem diners les temporades 22/23, 23/24 i 24/25. Al negoci ordinari, haurem de continuar venent actius. Tenim el pressupost de despesa més alt del món de l’esport. Els ingressos no acompanyen la despesa i la diferència s’ha ampliat en comptes de reduir-se”.
També puntualitza i destaca que “l’Espai Barça s’executa en el pitjor moment de caixa i econòmic del Club en relació ingressos vs despesa. Al pla d’execució no es preveu el nou Palau Blaugrana. Contempla interessos financers + contingències, aquesta és l’única destinació. Invertirem la resta en un producte financer… Quin? Amb quin risc? Amb quin rendiment? És prudent fer servir un préstec al 5,5% per invertir i especular? I si hi ha fallides o caigudes de mercat? Com ho garantim? Com cobrim possibles pèrdues? En tot cas, demanarem més diners a l’assemblea… després d’un endeutament global de 2.800 milions?”.
I es fa preguntes que justifiquen de sobres el pànic que encara senten els pocs socis barcelonistes que, al marge de la propaganda oficial i el discurs mediàtic dominant, alimenten una enorme i justificada preocupació per les incerteses de la gestió de Laporta: “Si no completem l’Espai Barça amb l’actual finançament, no hi ha responsabilitats? Com pagarem els interessos dels primers anys quan encara no generem ingressos de l’Espai Barça en construcció? Rebem la totalitat del principal, però hem de pagar interessos des del primer moment. Com ho farem? El pla de viabilitat és urgent des de fa dos anys per garantir-ne el model de propietat”.
També s’ha lamentat del frustrat intent de recuperar Messi (“La millor decisió del mandat seria la tornada de Messi”), cosa que no es produirà i sí, en canvi, “l’obligació de tornar 180 milions per l’avançament de les obres de l’Espai Barça, que ens obliga a signar un finançament en el pitjor moment. Les palanques han servit per cobrir pèrdues, el 80% del que s’ha obtingut són per evitar que el balanç ho reflecteixi”.
Marc Ciria adverteix que “l’any vinent les obligacions de tornar diners són superiors a 250 milions: 180 milions de l’Espai Barça / 70 milions del préstec de Goldman Sachs i 20 milions d’obligacions financeres. El deute s’ha incrementat, les obligacions financeres tant en capital com a interessos són molt superiors al pressupost. L’Espai Barca s’afronta sense estalvi i sense capacitat de generar beneficis”. Per això era partidari d’esperar perquè “en dos anys es redueixen els costos salarials de manera significativa i tindríem un escenari més favorable de manera evident; per això, esperar era guanyar força financera i fer uns deures urgents. El Barça no es pot permetre renunciar a 100 milions d’ingressos i estar amb una desviació de 300 milions al balanç ordinari”.
Per la seva permanent exposició, i per haver elevat el to i la intenció pedagògica d’aquesta visió catastrofista -això sí, sense adjectius desqualificants i amb una fredor infreqüent-, a Marc Ciria no se li escapa que el laportisme té data de caducitat a conseqüència de la seva pròpia ruta d’autodestrucció i que convé posicionar-se per si, de sobte, es produeix un moviment tel·lúric que canviï les coses. No és l’únic que, tenint en compte un col·lapse imminent, es mou a la ciutat buscant la seva pròpia oportunitat per sortir d’un paper secundari, d’assessor de segona o de senzill tertulià i anar a totes.
