Joan Laporta, com ja havia deixat entreveure en les declaracions sobre el cas Negreira, ha fet un gir en la seva estratègia de defensa, plantejant a la Fiscalia el seu desig i determinació de participar en el procés, també com a part perjudicada, per si finalment els expresidents Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu fossin condemnats.
A la seva querella, la Fiscalia acusa el club i diversos exdirectius i executius de les dues juntes anteriors dels delictes de corrupció a l’esport, administració deslleial i falsedat de document mercantil, a més d’intentar influir en la competició a través dels pagaments a l’exvicepresident del Comitè Tècnic d’Àrbitres (CTA) José María Enríquez Negreira.
Encara que va ser Laporta qui els va iniciar i va regularitzar a partir del 2005, augmentant substancialment les retribucions que Joan Gaspart havia decidit quatre anys abans, l’actual president no només se sent fora de perill a causa de la prescripció de les seves actuacions. També vol promoure i consolidar un relat segons el qual, si Rosell i Bartomeu fossin declarats culpables, haurien estat ells els responsables davant de la llei d’incomplir-la penalment. Amb aquest propòsit, Laporta ha decidit fa uns dies canviar l’advocat inicialment posat al capdavant, Cristóbal Martell, i substituir-lo per Marc Molins, a qui va donar instruccions d’anar contra expresidents, especialment contra Bartomeu.
A l’escrit, presentat en nom del FC Barcelona, se sosté que l’entitat té “la condició d’ofesa i perjudicada per la presumpta comissió d’un delicte d’administració deslleial”, ja que el patrimoni del club ha patit un “perjudici” amb els pagaments efectuats durant 17 anys a José María Enríquez Negreira i el seu fill Javier Enríquez Romero.
En el súmmum del cinisme, la petició un pel caníbal i en certa manera caïnita de Laporta fa seus els arguments de la mateixa Fiscalia quan es refereix als pagaments a les societats Dasnil i Nilsad, d’Enríquez Negreira, que entre el 2001 i el 2018 van superar els 7,3 milions d’euros, reconeixent que van suposar “una autèntica remuneració no prevista als estatuts del club ni aprovada per l’Assemblea General pel la qual no tenia títol que ho justifiqués. En definitiva, aquestes percepcions no van tenir cap suport legal ni estatutari”. Per això, els lletrats del Barça s’emparen a defensar que “el patrimoni del club presumptament s’hauria estat administrant indegudament, causant en conseqüència, un perjudici”. Es concentra, a més, que “amb independència de l’existència d’una prestació real i efectiva d’un servei d’assessorament tècnic arbitral, aquest servei s’hauria facturat doblement, formalitzant-se, a més, un d’aquests canals de facturació a través de mercantils interposades que rebien una comissió per això”, en referència als pagaments del club al fill de Negreira mitjançant la societat d’un membre de la comissió esportiva del Barça B, Josep Contreras.
En aquest episodi concret, la doble moral de Laporta és on millor es reflecteix, doncs, efectivament, incideix en el fet que Bartomeu, mentre va heretar els pagaments a Negreira, va contractar en paral·lel el seu fill, Javier Negreira, segons el seu testimoni davant Hisenda, des del convenciment que era una manera d’aclarir i normalitzar aquests informes arbitrals que, certament, el seu pare cobrava, encara que no els feia. Va resultar que no eren substitutius sinó complementaris i, com s’ha acabat sabent, igualment cars i inútils als efectes del primer equip i del filial.
La participació cada cop més sospitosa i sinistra de Josep Contreras, mort el desembre passat, resulta també incomprensible, ja que va aconseguir convèncer qui fos per pagar aquests informes facturant des d’una societat seva al club per altres conceptes i ell alhora satisfer els serveis de Javier Negreira. El rastre d’aquesta doble comptabilitat s’ha tornat desconcertant i també sospitós, perquè Contreras cobrava molt més del que pagava a Javier Negreira. La versió d’algunes fonts fidedignes apunta que Contreras destinava aquest marge a les despeses ocasionades per les visites a Barcelona del president Ángel Maria Villar amb la finalitat de mantenir aquestes bones relacions amb la RFEF.
L’entramat serà complicat de defensar com una sèrie d’operacions justificades i transparents davant un jutge, per això Laporta vol que si aquesta derivada del cas esquitxa algú sigui un expresident com Bartomeu que, paradoxalment, va ser qui va tallar de soca-rel les dues vies de finançament del clan Negreira.
Així i tot, disposant de tota aquesta informació, Laporta va tenir el valor i el desvergonyiment d’empaquetar aquests informes de Javier Enríquez en caixes, mostrar-les a la roda de premsa monogràfica sobre el cas i afirmar que “aquí estan els informes”, donant a entendre que es tractava del material històric documental del pare, Enríquez Negreira, des que ell mateix va negociar a favor seu un salari encobert de gairebé 50.000 euros mensuals per catorze pagues anuals. És a dir, que els mateixos informes els ha fet servir per cobrir-se falsament les esquenes fa un mes, com ara per carregar-li el mort, si pot ser sencer, a un president posterior. La Fiscalia ha d’admetre o no aquesta pretensió de Laporta a la qual Bartomeu s’oposarà, lògicament, amb un escrit de rèplica.
Laporta no està sol en aquest altre front mediàtic per aparèixer com el bo de la pel·lícula del cas Negreira. El seu aparell de club i el del seu entorn s’han posat ràpidament mans a l’obra, inclòs l’exdirectiu Albert Perrin, que ja ha realitzat dues intervencions davant dels mitjans, especialment preparades amb la finalitat de poder oferir una estranya versió sobre la seva experiència al cas Negreira. Segons ell, el 2003, quan la nova junta va prendre possessió del càrrec i el tresorer va descobrir els pagaments, es va celebrar una cimera entre els vicepresidents Ferran Soriano i Sandro Rosell, amb Joan Laporta, on Rosell va apostar per mantenir-los en benefici del Barça. La seva narrativa, això no obstant, no se sosté, ja que segons el sumari i les dades d’Hisenda, ja contrastats, el primer pagament a Negreira va ser efectuat per Gaspart el 2001 i després no hi va haver un segon pagament fins al 2005, quan Rosell ja havia dimitit com a vicepresident.
Difícilment algú va poder seguir una trama de factures continuades a favor de Negreira el 2003, ja que només n’hi va haver dos anys abans i cap els anys 2003 i 2004. És clar que Albert Perrín no és algú amb una reputació fiable en assumptes del Barça, perquè quan Joan Oliver li va demanar justificar els enormes càrrecs de la seva targeta amb motiu del Mundial de Clubs disputat a Abu Dhabi el 2009, Perrín va atribuir despeses realitzades a hotels que, els dies del viatge de Barça, encara no havien estat inaugurats.
