L’espanyolisme és un contrapoder amb molt més pes a l’entorn polític i administratiu català del que es pugui desprendre d’aquesta inevitable i permanent comparació amb el barcelonisme, que resulta aclaparadorament guanyador en gairebé tots els aspectes. El Barça, en efecte, supera l’Espanyol en títols, seguidors, popularitat, dimensió social i pressupost amb uns índexs i valors que li atorguen un avantatge i una distància no només indiscutibles, també són reconeguts per les dues parts i formen part d’una convivència i rivalitat molt especial des de l’origen dels temps, quan el futbol era gairebé desconegut a finals del segle XIX i un suís, Hans Gamper, va fundar el FC Barcelona. Al cap de poc temps li va donar rèplica un equip anomenat el Català, integrat per jugadors de casa que, amb el temps, es va acabar anomenant Espanyol de Barcelona. Més de 100 anys després, cadascú encarna precisament una identitat antagònica: íntegrament catalanista el Barça i menys aguda i significada en el context social del rival ciutadà blanc-i-blau.
El problema detectat els últims anys, a partir que els ingressos de televisió van obrir una bretxa econòmica substancial i l’Espanyol es va veure obligat a convertir-se en Societat Anònima Esportiva, aquesta difícil convivència amb la grandesa de l’equip blaugrana ha tendit, més que a empetitir-ho, a acomplexar-ho, ja que l’Espanyol no és un club de menor calibre i mesures que un club gran de la Premier i supera en suport social la majoria dels clubs italians, alemanys i francesos.
En canvi, no sent ni l’equip del règim ni simpàtic ni adoptat, com el Barça, pel sobiranisme i el govern de Catalunya -un club que, a més, ha de carregar amb una certa etiqueta fil-madridista-, quan intenta eludir el càstig per les reiterades infraccions dels seus radicals acaba tenint més butlla i marge que cap altre col·lectiu. Aquest és un àmbit on l’Espanyol sempre surt victoriós i per golejada. L’exemple més recent data de quan la grada d’animació espanyolista va exhibir pancartes intolerables i va proferir insults contra Gerard Piqué i la seva família, el Barça i diversos jugadors amb la complicitat, connivència i absentisme per part dels mateixos responsables de seguretat dels Mossos d’Esquadra que ara han de processar els fets del final de l’últim derbi amb invasió de públic, intent d’agressió massiu, danys materials i una evident actitud violenta que segueix sent l’identificador d’aquest grup de radicals. En aquella ocasió, malgrat les infraccions flagrants comeses respecte a la normativa sobre la grada d’animació, no hi va haver més multes que la promoguda des de LaLiga d’uns centenars d’euros. La Direcció General d’Administració de Seguretat (DGAS), organisme que a Catalunya posseeix les competències en la matèria, va passar de puntetes i va obrir un expedient que va quedar oblidat en un calaix per sempre. Ni sancions als aficionats autors d’aquella violació normativa ni càstig tampoc a l’Espanyol.
La DGAS ha d’exercir per llei “les funcions que li encomani la normativa vigent en matèria de violència esportiva i lluita contra la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància a l’esport, així com adoptar les mesures de prevenció i seguretat en aquest àmbit”. És a dir, actuar com la Comissió Antiviolència nacional.
Abans d’aquests fets, la famosa Curva espanyolista ja havia protagonitzat incidents d’especial gravetat, violents, tant a l’exterior de l’estadi, on els radicals tenen barra lliure, com dins de Cornellà-El Prat amb pals i puntades de peu registrades contra els mateixos seguidors blanc-i-blaus disposats només a animar el seu equip, segons les condicions i limitacions de fair play, respecte i rebuig a tota mena de violència obligades per LaLiga. La topada i els incidents es van saldar amb un acord intern amb Mossos i la Conselleria d’Interior segons el qual la Curva va desaparèixer formalment integrant diversos dels seus líders, teòricament sota control, a la grada d’animació.
En els incidents del famós derbi que va tenir Piqué com a gran protagonista, les càmeres de la sala UCO van gravar i van identificar amb absoluta nitidesa tots els que van desplegar les pancartes i van participar en un operatiu que van poder consumar, amb absoluta tolerància per part del responsable de seguretat del club, el mateix que va haver de permetre el dia del partit la introducció d’aquestes pancartes, nombroses i enormes, així com el seu contingut per ser exposades.
Aquesta immunitat prové de la tradició d’alts càrrecs de l’estructura de seguretat simpatitzants de l’Espanyol com al seu moment el conseller d’Interior, Ramon Espadaler, i algú tan influent en aquest àmbit com Albert Batlle, actual regidor de Barcelona en matèria de seguretat, també reconegut i actiu periquito quan es tracta de mirar cap a una altra banda.
Ara la història es repeteix com demostra el discurs desconcertant de l’Intendent de Seguretat de Mossos d’Esquadra, Josep Antoni Saumell, a qui ha tocat fer un tour mediàtic després dels incidents per justificar fets difícilment comprensibles.
El primer que ha advertit Saumell és que l’operatiu de seguretat va ser impecable, igual que les actuacions pròpies i de les unitats privades de l’Espanyol. No pot ser cap altra manera, ja que són els Mossos els qui, a través del cap de seguretat nomenat pel cos, dissenyen i es responsabilitzen de l’operatiu, la seva dimensió i aplicació, a més de recomanar, com en aquest cas, que el partit fos classificat d’alt risc.
També va deixar clar que el procés d’identificar i de demostrar la participació i culpabilitat dels qui van saltar a la gespa serà molt llarg i complex, per no dir gairebé impossible, entre altres raons perquè el cos no dedicarà ni temps ni esforç a una comesa que, es miri per on es miri, es va produir amb el partit acabat per part del col·legiat. L’edulcorada versió de Saumell, a estones còmica, també suggereix que els aficionats pretenien protestar a la llotja i no enviar al vestidor els jugadors del Barça que celebraven el títol de Lliga i no pas el triomf sobre l’Espanyol. Saumell es contradiu quan admet que, sobre el temps de descans, detecten un creixent i perillós malestar a la grada contra els seus propis jugadors i el consell d’administració.
El que no explica és que ningú del club ni de Mossos es veu capaç de mantenir a ratlla i a la grada els membres més radicals de l’afició, si aquests aparquen la seva actitud pacífica i es posen nerviosos. No hi havia ningú controlant quan va acabar el partit ni van ser efectius els stewards disposats davant de la grada, que van ser els primers a sortir corrents. Amb prou feines, el cos especialitzat antiavalots va poder defensar l’entrada del túnel mentre alguns descontrolats ocasionaven destrosses materials, a més de llançar cadires a qui intentaven sufocar l’incident.
Els Mossos tampoc ha demanat a LaLiga les imatges de les càmeres de Mediapro, productora del senyal del partit, que a més de les de l’UCO, van registrar el salt dels radicals al terreny de joc i que sí que permetrien identificar qui va destrossar una de les càmeres amb un valor superior als 40.000 euros.
Ara toca esperar durant mesos. LaLiga imposarà la seva multeta sobre la base de l’informe del seu delegat i poca cosa més, ja que en l’àmbit nacional no és possible cap altre tipus d’actuació tret del Comitè de Competició de la RFEF, igualment sense massa atribucions un cop acabat el partit. És la DGAS, amb una llarga tradició de menfotisme i condescendència amb els ultres espanyolistes, la que ha de prendre cartes en l’assumpte sempre que, és clar, els Mossos admetin en el seu informe que es va produir aquesta invasió de camp, cosa que hauria de donar peu també a una reprovació oficial de la seva actuació i dels seus errors. El final de la pel·lícula serà el sospitat amb les menors sancions, multes o tancament de l’estadi, el càstig que, amb la llei a la mà, ja es va haver d’aplicar després dels incidents del derbi de les pancartes.
