Certament, no estan definits els límits d’un personatge com Joan Laporta, un president capaç d’utilitzar el règim franquista i la podridura de l’autoritarisme en el seu benefici mediàtic i aconseguir-ho, a més, des del tron absolutista, repressor i antidemocràtic amb què presideix el FC Barcelona.
Laporta ja comptava amb què el Reial Madrid respondria a aquestes greus declaracions llançades des de Barcelona, assenyalat com l’equip protegit per tots els règims, ja que Laporta va ampliar aquest període inicial de 70 anys fins a “l’actualitat”. Segurament, ho havia acordat amb Florentino Pérez amb la mateixa complicitat de la pancarta del Bernabéu durant les eleccions del Barça.
La resposta blanca va arribar des de Reial Madrid TV, com ja s’ha explicat i resulta evident, gairebé com una fake news amb imatges en blanc i negre i narració del NODO per intentar demostrar que l’equip veritablement recolzat pel dictador Francisco Franco va ser el FC Barcelona, mentre el Reial Madrid, segons s’hi sosté, va haver de sobreposar-se a la repressió de la dictadura com va poder. Còmic i impropi d’una institució que presumeix de senyoriu i que ha pretès donar-se un bany de modernitat i transformació tecnològica i social amb el nou Bernabéu.
Una altra cosa és que el president del Barça, atrapat entre la necessitat de donar explicacions sobre el cas Negreira, dos mesos després, i davant la impossibilitat d’oferir un discurs veritablement documentat i capaç d’exculpar el club d’aquests pagaments tan injustificables, es veiés a la cruïlla de recórrer al més bàsic dels populismes. Per aquest motiu va armar un discurs que acusava el Reial Madrid d’haver-se beneficiat la conjuntura política des de la Guerra Civil, especialment en els arbitratges dominats pel franquisme, primer, i pel centralisme, després.
La qüestió és si Laporta és el president del Barça més indicat per jugar amb el franquisme a l’hora d’etiquetar els privilegis històrics que ha gaudit el Reial Madrid, començant pel cas de Di Stéfano i l’escandalós penal de Guruceta al Camp Nou per escurçar un relat amb innombrables evidències d’un comportament arbitral indubtablement merengón.
Laporta, convé recordar-ho, va mentir a l’assemblea de socis compromissaris del Barça el 2004 quan va nomenar directiu el seu cunyat, Alejandro Echevarría, des del primer moment sota la sospita de militar al franquisme més caspós i supervivent sota el pal·li de la Fundació Francisco Franco. El president va negar aquesta vinculació que al cap d’uns mesos va ser acreditada per un soci, Lluís de Val, anteposant la documentació que refutava l’embolcall amb què va aconseguir que el seu cunyat formés part de la directiva del FC Barcelona.
A conseqüència d’aquesta situació, Alejandro Echevarria va haver de dimitir com a directiu, tot i que va passar a funcions d’assistència al primer equip amb un càrrec remunerat. La família política de Laporta, fins al seu divorci anys més tard d’accedir a la presidència, va créixer i va fer fortuna sota el patriarcat de Juan Echevarria i no era dubtosa sobre el seu passat col·laboracionista amb el règim anterior a la democràcia.
El pare va ser destacat personatge del conservadorisme i beneficiari de la seva pertinença al cercle empresarial de l’època. El seu fill Alejandro, cunyat de Laporta, no només en feia ostentació de la seva vinculació a la dreta espanyola més al límit de la legalitat, sinó que es va donar d’alta com a membre actiu de la Fundación Francisco Franco, cosa que no va ser obstacle perquè els cunyats deixessin de banda les qüestions familiars i polítiques, seguint amb els seus negocis i tripijocs (el cunyat mana a l’àrea de seguretat del FC Barcelona, mà a mà amb Mossos) abans, després i actualment, completament al marge dels seus respectius idearis.
En el seu primer mandat, Laporta va rebre les pressions mediàtiques i socials perquè, per fi, un president del Barça de tarannà independentista com ell prengués oficialment la decisió de retirar les medalles i distincions del FC Barcelona atorgades al Generalísimo durant la dictadura. Per imperatiu de la família política, que l’havia ajudat a avalar i arribar a la presidència, de la mateixa manera que el cunyat li va ser imposat pel sogre per controlar-lo, Laporta va buscar la manera d’eludir aquesta petició de no pocs socis veterans i dolguts per les vexacions del franquisme al barcelonisme. Ho va fer a còpia de nomenar una comissió d’experts, a dit i condicionats pel mateix president, en principi independents, la conclusió de la qual, completament forçada per Laporta, va ser que no calia retirar-les perquè no constava als arxius la concessió d’aquestes medalles.
Un argument del tot infundat i manipulat per a una història a la que finalment va baixar el teló Josep Maria Bartomeu anys més tard amb la decisió unànime de la junta de retirar les medalles de Franco formalment.
Laporta, per altra banda, no és que s’hagi distingit, ni ara ni abans, pel seu tarannà democràtic, sinó més aviat al contrari, per haver anul·lat minuciosament i sistemàticament els drets fonamentals dels socis quant a informació, participació i capacitat de decisió mitjançant successives maniobres i propostes als socis apel·lant a la greu situació del club en arribar fa dos anys.
Encoratjat i sense oposició, el president ja no explica cap de les seves decisions, no importa la transcendència, com signar amb Spotify, amagar les condicions de les palanques o pactar un finançament de l’Espai Barça saltant-se el mandat assembleari que incloïa la construcció del Palau Blaugrana. S’ha atrevit a suprimir les assemblees presencials, malgrat el vot contrari de l’assemblea al vot telemàtic, i tallar de soca-rel tot contacte o consulta amb els socis. El que encara no s’ha atrevit és afegir el jou i les fletxes a l’escut del club.
