El ministeri de Defensa i l’Ajuntament de Sant Andreu de Llavaneres (Maresme) han signat aquest divendres l’acord de cessió de la Torre Martí al municipi. En l’acte, celebrat a la seu del ministeri, a Madrid, també s’ha fet el lliurament oficial de les claus de l’edifici per part de la ministra de Defensa, la socialista Margarita Robles, a l’alcalde de Llavaneres, Joan Mora Buch (ERC). L’immoble, una edificació que compta amb jardins amb piscina, és la residència d’estiu de l’Inspector General de l’Exèrcit, però també s’utilitza per a reunions de comandaments i cada estiu s’hi fan concerts oberts a la ciutadania. L’ajuntament ha reivindicat des de fa anys que en documents trobats per l’arxiver municipal quedava palès que la propietat de la torre per part de l’Exèrcit no és legal i que el titular legal era el consistori.
El 17 d’agost de 1936 davant notari i en presència de Joan Radó Musachs, un dels líders de l’esquerra a la comarca i nomenat alcalde en iniciar-se la guerra, el doctor Ricard Martí va cedir la propietat a l’Ajuntament per a construir una escola. Es dona la circumstància que la cessió no es va arribar a inscriure en el Registre de la Propietat, però ara l’Ajuntament aporta documents com a factures per obres per a demostrar que, des de llavors, és el propietari legal.
En finalitzar la Guerra Civil, el 19 d’octubre de 1940, el doctor Martí va cedir de nou la finca, també davant notari, però a favor de la Prefectura de Propietats Militars, és a dir, de l’Exèrcit, en una acta en el qual s’afirmava que va ser “víctima de les persecucions i atropellaments dels rojos separatistes”. El 10 de desembre del mateix any es va inscriure aquesta cessió en el Registre de la Propietat. En aquest context, l’Ajuntament defensa que no es pot cedir el que ja es va cedir una vegada.
Informacions a les quals ha tingut accés EL TRIANGLE apuntarien en la direcció que quan el doctor Martí va fer la primera cessió del seu immoble a l’Ajuntament de Llavaneres el 1936, ho va fer estant detingut per les autoritats republicanes. En aquestes circumstàncies, hi hauria el dubte raonable que la cessió no hauria estat voluntària. Alguns juristes consultats apunten, en aquest sentit, que una cessió feta “a punta de pistola” perdria tota validesa, malgrat que també defensen que pels anys que han passat dels fets en qüestió seria difícil demostrar qualsevol cosa en aquest sentit.
