El Barça d’avui, sota la presidència de Joan Laporta, no està precisament d’enhorabona, ni a les millors mans, per respondre i desafiar l’estret cercle i la irrespirable pressió a què estarà sotmès quan la maquinària judicial, mediàtica i política centralista acceleri, tan aviat com sigui possible, perquè el club rebi l’escarment per haver consolidat durant 18 anys pagaments de quatre presidents a un membre del Comitè Tècnic d’Àrbitres. Ni a la directiva del Barça, ni al president ni ningú no els preocupa gaire les conseqüències d’aquesta OPA hostil que se’ls hi ve a sobre.
Ni que sigui, com està per demostrar, que José María Enríquez Negreira era només una figura irrellevant a l’estructura arbitral o només un mangui que es va aprofitar de la por atàvica blaugrana als fills i nets de José Plaza, els fets provats per la Fiscalia, l’enorme soroll mediàtic, la càrrega de la cavalleria enviada per la Moncloa i els informes remesos a la UEFA per la Federació Espanyola de Futbol i LaLiga són suficients perquè al Barça se li apliqui, benèvolament fins i tot, un any d’expulsió de les competicions europees.
El dany reputacional i econòmic causat per una sanció d’aquesta índole, exactament en el moment de més fragilitat financera del club -i a punt de signar un finançament de l’Espai Barça tan impossible que entre Goldman i Morgan es quedaran amb la propietat en menys d’un any-, ja seria irreversible per més que després del llarg procés judicial a punt d’iniciar-se el Barça acabés declarat no culpable de manipular la competició a força d’influir els àrbitres.
Malauradament, ni Laporta ni el seu aparell mediàtic, i molt menys els socis, són capaços de percebre, més enllà de la monstruositat de la dimensió i el terror que pugui projectar la bèstia madridista i centralista alimentada per les factures de Negreira, que l’enemic no hi és a la causa judicial, lenta i parsimoniosa, sinó en l’efecte que pugui provocar a la UEFA.
Com totes les batalles de Laporta, que només planteja i gestiona des del punt de vista de la comunicació, el missatge i l’aparença mediàtica, està afegint a la seva demostrada incapacitat, silenci, passivitat i desconcert el temerari i el convenciment imprudent que la inacció i l’estratègia de seguir amagat li està jugant a favor.
En resposta al cop baix de Florentino Pérez, que definitivament ha aïllat i deixat el Barça a la corda fluixa, Laporta s’ha limitat a replicar amb un tuit: “Culés, estigueu tranquils. El Barça és innocent del que sé l’acusa i víctima d’una campanya contra la seva honorabilitat en què ara ja hi són tots. Cap sorpresa, defensarem el Barça i demostrarem la innocència del Club. Molts hauran de rectificar. #totsUnitsFemForça“.
És exactament el que pretenia en el seu enfocament de convertir tota la moguda del cas en un atac a la institució i el resultat d’una gran conspiració per desestabilitzar l’equip. En aquest escenari és on Laporta se sent còmode, destacant que ara ja, amb el Madrid sumat a la causa, estan tots en contra de l’entitat i, sobretot, en contra de l’equip de Xavi, darrere del qual ell segueix covardament amagat.
Amb aquest inconsistent escut és amb l’única eina que pensa combatre l’enorme exèrcit aliat, alineat després de la denúncia de la Fiscalia. Poc i delicat arsenal perquè, en definitiva, a Laporta tampoc no li interessa cremar-se en una guerra que no va amb ell, ja que per l’efecte de la prescripció, encara que hi ha plena constància de retribucions a Negreira des del 2001, aïllades amb Gaspart, i regularment des de 2005, quan ja ell havia pres les regnes i el control absolut del club, els fiscals han trobat la manera de disparar només contra Bartomeu i Rosell; aquest últim, no se sap tampoc segons quins arguments. Sona, perillosament, a una altra maniobra de les clavegueres pestilents de l’Estat que, després de dues setmanes d’haver obert una bretxa en la investigació de l’operació Catalunya i la maledicència de José Manuel Villarejo, s’instrueixi una nova causa contra Sandro Rosell, l’expresident blaugrana que ja va complir la pena de presó preventiva més llarga i injustificada ordenada mai des de l’Audiència Nacional.
El director de Mundo Deportivo, Santi Nolla, observava aquesta fissura en l’actuació de la Fiscalia: “Fa la sensació que falta cert rigor. Per exemple, Òscar Grau va començar com a director general el setembre del 2016, no el 2010 com s’indica. Per què no s’investiga els directors generals anteriors? Hi ha els executius de Bartomeu, però no els de Rosell. Hi haurà Albert Soler, responsable d’esports professionals des del 2015 al 2021, però no estan investigats els anteriors”, destacava, donant a entendre que el reclutament de Rosell com a investigat s’ha diligenciat aprofitant que el Pisuerga passava per Valladolid. “La sensació és que l’informe té un to més mediàtic que realment profunditat jurídica”, ha afegit.
La línia de defensa del periodisme català, en diferents gradacions, ha evolucionat també cap al clientelisme i a favor de la línia argumental de Laporta, que busca engreixar la teoria de la campanya desencadenada contra l’equip, desviant la pressió sobre la seva pròpia figura com a president, que segueix sense donar la cara, i sobre els expresidents en causats.
Ho secunda, com era previsible, el director del diari Sport, Lluís Mascaró: “Si el Madrid vol guerra, tindrà guerra… (…) I aquesta maniobra inesperada pot desencadenar una batalla de conseqüències imprevisibles. Perquè el Madrid no és, precisament, un club que pugui presumir de tenir les mans netes als temes arbitrals. La història està plena d’exemples de com el Madrid ha rebut ajudes de tota mena (fins i tot polítiques) per guanyar títols. A Espanya i Europa. Només cal recordar com va conquistar els primers triomfs continentals. O com va aconseguir que Di Stéfano no fitxés pel Barça… Sembla que ara ningú s’acorda (o es vol recordar) dels tenebrosos temps del NO-DO (…) Si el Madrid comet el greu error de destapar la caixa dels trons, la guerra serà sense treva. I hi pot haver moltes víctimes. La veritat ha de veure la llum. La veritat d’ara i la veritat del passat”.
El Barça, com ja es va veure, va sortir viu de San Mamés pels pèls, sotmès a un ambient i una pressió que no hauria de seguir suportant l’equip, en aquest cas usat deliberadament per Laporta com a escut i únic blanc possible de tota la ira del futbol nacional desfermada pel cas contra la simbologia blaugrana. A l’agitada i tempestuosa grada de Bilbao hi va haver llançament de bitllets amb la cara de Laporta i crits de “A Segona, a Segona!” contra els jugadors, una càrrega afegida i evitable al pes de defensar la primera posició i salvar la temporada a Laporta, ja que mentre aquesta situació de victòries al camp i de perjudici processal contra Rosell i Bartomeu es prolongui el president podrà concentrar-se en la seva més urgent i prioritària missió de tancar el pla pagaments de Limak abans del 31 de març.
Fonts properes a la junta ja apunten que Laporta no té previst oferir explicacions almenys fins d’aquí a dues setmanes, probablement amb la intenció que l’anunci de l’acord amb Goldman i Morgan tapi el que pugui dir sobre el seu paper a l’origen de les juntes retribucions a Negreira.
