La licitació de les obres del Camp Nou ve aixecant un fosc vel de sospita i de suspicàcies des que va ser anunciada, amb polèmica, sorpresa i dimissions, la identitat de la constructora guanyadora, Limak, amb seu a Turquia, imposant-se a dos potents Unions Temporals d’Empreses (UTE) encapçalades per Ferrovial i FCC. Poques setmanes després, el recel no ha fet més que augmentar a conseqüència d’un episodi paradoxalment mediàtic que, com a reacció a la denúncia d’un mitjà digital nacional sobre irregularitats en aquesta adjudicació, ha establert sense cap mena de dubte que Limak va complir d’una manera impecable i legal amb les exigències i les condicions del concurs.
Curiosament, ha resultat que, en corroborar-se l’absència de cap infracció ni anomalia en el procés d’elecció de Limak, també ha quedat demostrat que Joan Laporta va modificar substancialment les bases de participació quan només faltaven dos mesos per a la presentació de les ofertes.
Alteracions de tant de pes i tan específiques amb relació a les bases originals del projecte anterior, iniciat sota la directiva de Josep Maria Bartomeu, que altrament la constructora turca mai no hauria pogut passar ni tan sols la fase de prequalificació. Amb els matisos i les excepcions imposades pel mateix president, en canvi, Limak va poder colar-se entre les finalistes i, a més, endur-se el premi gros. La primera conclusió, àmpliament admesa i consensuada per la majoria dels comentaristes, encara que dita amb la boca petita, a penes un murmuri a l’uniforme espectre tertulià i d’opinió del laportisme, és que les regles es van fer a la carta a favor de Limak, a la seva mida, sobretot si es compara amb les estipulades a la versió original de 2017, quan es va iniciar el procés.
El mitjà digital que, aliè a aquesta reforma d’última hora, va prendre com a referència aquestes bases anteriors va afirmar que la constructora Limak no complia els paràmetres que va marcar el club blaugrana, ja que havien de quedar fora aquelles empreses (UTE) que no poguessin acreditar haver construït un estadi de més de 40.000 espectadors durant els últims 10 anys, i les que no haguessin acreditat referències d’edificis construïts a Espanya, el PEM (pressupost en execució material) del qual fos superior a 150 milions d’euros durant els últims 10 anys.
A la junta blaugrana li ha estat fàcil, així doncs, desmentir i qualificar de falsa aquesta informació en un comunicat aclarint que “la prequalificació a què fa referència es basa en documents de l’any 2017 que formaven part d’una licitació de la construcció del camp amb el projecte antic, de la Junta Directiva anterior. En relació amb aquesta anterior licitació, es va enviar a través del Portal de Proveïdors en data 17 de desembre de 2020 un comunicat a totes les empreses participants en què s’establia que el procés quedava posposat fins després de les eleccions (…) La licitació es va reactivar el setembre del 2022, moment en què es va enviar el plec de condicions a totes les empreses participants convidant-les a presentar les seves ofertes”. Així, finalment només van ser tres empreses les que van formalitzar el seu interès, l’esmentada Limak i dues més liderades per Ferrovial i FCC, una vegada retirades aquestes dues exigències, la d’haver construït un estadi d’almenys 40.000 espectadors i un mínim de dos edificis de cert volum financer sobre sòl espanyol.
Desvelat el misteri que envoltava l’elecció de Limak, costa determinar si els aclariments provocats pel desmentiment d’aquesta informació han fet un favor a la imatge i la reputació de la junta de Laporta o més aviat el contrari. A la directiva ja li havia esquitxat la forma precipitada i improvisada en què es va informar de la decisió a favor de Limak, sense el president donant la cara, amb un representant secundari del compliance officer i el soroll de fons de la negativa del directiu responsable de l’Espai Barça, Jordi Llauradó, a votar ni participar en la farsa d’una reunió de la junta en la qual, per unanimitat, els seus membres no van tenir cap altra opció que acceptar i encaixar la decisió del president.
Informacions posteriors han confirmat que al voltant de l’àrea de l’Espai Barça fa mesos que el nom de Limak havia començat a sonar, un fet també sorprenent tenint en compte que Limak no complia els requisits de la prequalificació. Més ombres i desconfiança sobre un final de procés que només ha estat feliç per a Limak i que, a més d’haver provocat una altra crisi a l’Espai Barça, com és la dimissió del primer directiu, ha deixat al descobert l’ajuda i les facilitats des de la presidència per fer possible que Limak entrés legalment el concurs.
Ara, oportunament, la junta de Laporta està filtrant que Limak s’ha endut la licitació per mèrits propis perquè pot fer la reforma per menys diners que els altres (gairebé un terç menys) i també en un temps rècord de tot just un any i mig, escurçant al mínim la migració del primer equip a Montjuïc. Si al final totes aquestes promeses es fan realitat, no hi haurà cap altre conte de fades millor que el de Limak, el geni de la llàntia que se li va aparèixer a Laporta quan va prendre la inspirada decisió de polir les bases de la licitació. Potser, amb el pas del temps, l’experiència li haurà servit a Laporta per evitar escàndols com el provocat al seu dia quan, unilateralment, va llançar a la paperera el sobre del guanyador del concurs arquitectònic promogut al seu dia (2007) per al primer projecte de reforma del Camp Nou. Tot i que l’escollit pel jurat, amb la supervisió i garantia del Col·legi d’Arquitectes, va ser el dissenyat pel català Carlos Ferrater, el president va invalidar el veredicte i el va substituir per Norman Foster, que havia proposat tot just un esbós i una maqueta sense massa especificacions.
En el cas de Limak, la denúncia d’irregularitats en el procés s’ha revelat infundada, però ha confirmat, indirectament, que només eliminant, suprimint i retallant les exigències i les credencials lògiques i habituals en un concurs d’obres d’aquestes característiques li ha estat possible arribar tan lluny.
El debat entre el fet legal, l’ètica i la transparència confirma que entre el Laporta del 2007 i el Laporta del 2023 tampoc han canviat gaires coses, ni que la subtilesa o la discreció siguin les seves millors virtuts a l’hora de governar com li dona la gana.
