«Cal fer les coses bé, demanar perdó pels errors i parlar clar»

Entrevista a Anna Grau

Periodista, escriptora, diputada del Parlament de Catalunya per Ciutadans i precandidata a l’Ajuntament de Barcelona. Acaba de publicar Carta a mi padre independentista (Editorial Almuzara). Ha participat també en Los catalanes sí tenemos Rey.

 

Arribats a aquest moment, què recomanaria Maquiavel per fer front, desactivar o esquivar l’artefacte nacionalista català?

Lamento dir que això ja no té solució fàcil. Durant molt de temps, es va ignorar que hi havia un greu problema a Catalunya. Quan es va deixar d’ignorar, es va pretendre que era un problema únicament català. Ara s’ha vist que és un problema que amenaça l’estabilitat democràtica. Aquesta polarització que estem vivint és el nostre pa de cada dia, des de fa 15 anys, com a mínim, a Catalunya. Arribats a aquest punt, no hi ha solucions fàcils. Igual que, per exemple, la victòria de Ciutadans, el 21 de desembre del 2017. Va semblar que amb allò ja estava; però va ser que no. Va ser un pas i cal seguir treballant, construint… És un error prendre’s això a la lleugera, canviar cromos polítics amb això, no adonar-se d’on podem anar a parar. Perquè els errors es paguen, no només a nivell jurídic o polític –que també–, sinó en la convivència humana.

Què és el que fa tan difícil agafar el toro independentista català per les banyes?

Tècnicament, estem en democràcia, però crec que la democràcia catalana i espanyola en els últims anys ha patit bastant. Li toca passar la ITV. Els enemics del règim del 78 parlen amb gran desimboltura, dient coses com “jo no he votat la Constitució”, “jo no he votat el Rei”. Jo tampoc he votat Pablo Iglesias i me l’he de menjar. Cal enfortir, rearmar la democràcia, començant per canviar la llei electoral. Tenim una llei electoral perversa, que afavoreix un bipartidisme coix, eternament dependent. No vull un PSOE en mans de Bildu o Esquerra, ni un PP en les de Vox. I no és perquè vulgui desqualificar cap partit. Em va entristir quan PP i PSOE van pactar la legalització de Bildu. Una vegada legal, està a les institucions i cal acceptar-lo. Però la llei electoral afavoreix representacions parlamentàries injustes, perjudicials per a la majoria de ciutadans que volen viure en pau i democràcia. Veig cada dia a Catalunya els del procés reclamar democràcia, que ells no apliquen amb el seus conveïns. Perquè si ets català i no processista et cau el pèl. També demanaria a la ciutadania que penalitzi certes coses. Em sorprèn la impunitat amb què s’incompleixen compromisos electorals.

En qualsevol cas, tampoc sembla que per l’ample món brilli el sol de la democràcia amb una força especial.

Les democràcies liberals són minoria al món. Els règims antidemocràtics ens aclaparen numèricament. Vaig signar una petició per demanar que no executin el futbolista iranià que ha defensat les dones del seu país. Aquestes coses són el nostre pa de cada dia. Això significa que la democràcia s’acovardeix al món, i allà on encara impera, tècnicament, és cada dia més feble. Això ha de preocupar les persones interessades per la política i també per la seva supervivència. Perquè l’estat del benestar del qual encara gaudim, encara que està lluny de ser perfecte i que s’està deteriorant, sense democràcia se’n va en orris. Si cau l’últim bastió democràtic, tornarem a l’edat mitjana en termes socials: molt rics i molt pobres.

La dicotomia monarquia-república del nacionalisme català, no constitueix un altre encantament, especialment nociu?

És un debat fals, perquè no està en la gent si prefereix una forma o una altra d’estat. Dels republicans que conec, un 2%, diguem, són sincers; realment, preferirien la república a Espanya. La resta, com que estan en contra de l’Estat i el que hi ha és una monarquia parlamentària, doncs són republicans. Si fos una república, probablement serien monàrquics. Quan era jove, sense prendre-m’ho molt a la valenta, jo era més aviat republicana. Aquella visió ha canviat radicalment, almenys a Espanya. Les fórmules polítiques no són dolentes o bones, s’han de valorar en l’entorn en què es produeixen. Per exemple, les llistes obertes. Poden ser una idea molt bona, potser a Finlàndia, però a Espanya podrien generar enfrontaments caïnites a l’interior dels mateixos partits. El rei d’Espanya, Felip VI, és una figura que dona estabilitat constitucional a un sistema que tendeix a la inestabilitat, la disgregació i l’aclaparament de les minories per part les majories. Molts dels que a Catalunya es proclamen republicans és perquè el que busquen és la destrucció d’Espanya.

El procés no ha caigut com la rosada a la primavera. Té un abans, empedrat d’oportunismes, interessos, desenfocaments…, que costa molt d’assumir.

A Catalunya es va sortir del franquisme en una situació anòmala. En un moment en què tothom votava l’esquerra, que tenia el predomini a les universitats, als mitjans de comunicació, a l’Ajuntament de Barcelona…, va aparèixer l’anomalia del pujolisme. Una cosa que no estava al guió, i que va fer que durant molts anys visquéssim en una espècie de Catalunya dual, en la qual la meitat era socialista (a les generals, les grans victòries de Felipe González), i l’altra meitat nacionalista, catalanista (autonòmiques), i el PP, simplement, no existia. Durant anys, això va ser suportable. Podia agradar més o menys, però el problema més gran amb Pujol és que era un carca, ranci, avorrit i amb un punt carlí. Amb el temps, això degenera. D’una banda, el nacionalisme sense Pujol s’adona que per mantenir la seva hegemonia s’ha de radicalitzar i, tràgicament, el PSOE i el PP, cadascun a la seva manera, decideixen que és més fàcil pactar amb això que fer-hi front. Això origina el procés, que és una cosa separada de la ideologia original. El procés és una màquina de picar carn política, d’hegemonies, una obra d’enginyeria social, pensada per destruir qualsevol cosa que se’ls posi al davant. I en aquest punt ens trobem.

I que es pot dir del vessant crematístic del procés? Constitueix un fet determinant per intentar entendre’l?

La idea canònica que tenim de la burgesia catalana, tal com apareix a les novelles d’Agustí o Marsé, a dia d’avui no existeix. El nacionalisme ha estat un moviment de classes mitjanes, escaladors i consumidors, que tracta d’enriquir-se amb el procés. Encara que també és veritat que hi ha algunes grans famílies catalanes que van créixer amb el franquisme i s’han apuntat a aquest carro. La desigualtat social ni es crea ni es destrueix, es transforma. Però al voltant del procés s’ha creat un exèrcit de vividors, aconseguidors, aprofitats, que han fet amb ell la seva fortuna. El mateix Pujol no era ric, no formava part de la crosteta catalana. Aquesta és la gent que fa més por, perquè mai en tenen prou. Ara, hi ha a Catalunya negocis i professions en què, si no estàs amb el procés, és millor que no et signifiquis, perquè t’enfonsen. D’aquí la gravetat del canvi en el delicte de malversació, més greu que el de la sedició. Separar la malversació sense afany de lucre de l’altra és una cosa que no hi ha per on agafar-la. Robar per muntar una xarxa clientelar corrupta, que garanteixi el manteniment del poder, més enllà de guanyar o perdre les eleccions, és un atemptat contra la democràcia.

L’antic “Espanya ens roba” sembla estar aggiornant-se amb “Madrid ens roba”?

He viscut 14 anys a Madrid, i he de reconèixer que l’economia madrilenya funciona millor que la catalana. Això del greuge comparatiu ve d’un complex d’inferioritat molt rabiós. Si fa temps Catalunya va ser la locomotora econòmica d’Espanya, ara ja no ho és. Està a la cua d’altres territoris, no niomés de Madrid. Mirar Madrid i dir que és una economia dopada em sembla una estupidesa. Madrid està governat per una dona a qui el govern de la nació oblida, i que no crec que vulgui concedir-li privilegis. Madrid bonifica impostos i això també ho podria fer Catalunya. Per descomptat que les polítiques de Díaz Ayuso tenen llums i ombres. Segueix havent-hi molta corrupció, privatitzacions no explicades… Només Catalunya s’hi pot comparar pel que fa a la despesa en publicitat i a comprar voluntats als mitjans de comunicació, per exemple.

No és interessant el, diguem-ne, dèficit de representació política a Catalunya?

Sí, i per fer-hi front cal una reforma del sistema electoral, com deia. I crec que d’això se’n surt. A les últimes autonòmiques va haver-hi a Catalunya una gran abstenció. Cal recuperar-la, fer les coses bé, demanar perdó pels errors i parlar clar.

Facebook
Twitter
WhatsApp

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.