L’ensopegada europea a la lligueta de Champions suposa al Barça de Joan Laporta fer front a un daltabaix econòmic que LaLiga avalua en 26 milions d’euros. Aquesta fissura inesperada és la que aparta el club del marge salarial i la causa per la qual els nous contractes de Gavi, Araujo, Iñaki Peña i Balde no han estat acceptats per LaLiga. Com Pedri o Ansu Fati, tots quatre jugadors són herència de la gestió del planter de l’anterior directiva, als quals Laporta ha volgut adoptar a còpia d’ampliar-los els contractes i reforçar les seves condicions econòmiques, en bona part per justificar successius actes de presentació al llarg d’aquests últims mesos en què, d’alguna manera, s’ha pretès atribuir la ‘paternitat’ quan, en realitat, venen de les èpoques d’Ernesto Valverde i Ronald Koeman principalment.
En qualsevol cas, cap dels fitxatges d’aquest estiu, els finançats per les palanques, Lewandowski, Kessié, Koundé, Christensen, Raphiña, Marcos Alonso i Bellerin, tots adquirits a equips estrangers, ha hagut de patir les conseqüències d’aquesta situació, que és el resultat d’estirar més el braç que la màniga, gastar per sobre de les possibilitats reals del Barça i, per sobre de tot, de no assumir ni reparar aquest dèficit estructural de 200 milions que, també aquesta temporada, es menjarà ben inútilment bona part del botí obtingut per la venda de patrimoni i actius en molts casos irrecuperables.
Així i tot, l’obsessió principal de Laporta continua sent gastar i fitxar. Una atracció compartida amb el seu fill Guillem i altres fills de directius, que també s’han aficionat al món de la negociació i la intermediació, en un mercat de futbolistes on el president del Barça, no ho amaga, al contrari, compta cada vegada amb més i millors amics de tota confiança.
Mentre el club es dessagna i continua desatesa la seva correcta administració, els socis han perdut tota capacitat estatutària de control per impedir, frenar o controlar aquesta deriva de la junta contra la qual només Javier Tebas, a través de mesures normatives cada cop més serioses i tan eficaces com necessàries, pot fer front.
Aquesta és la causa de les queixes de Laporta quan lamenta en públic que a LaLiga “ens han imputat 26 milions d’euros negatius per l’eliminació de la Champions. Hauríem de fer una operació de 26 milions per tornar a la norma 1/1. Si arribem a final de l’Europa League, en traiem 21 milions. I si fem una minigira abans del 30 de juny, queda completament compensat”.
O sigui, no el preocupa que el Barça d’aquesta temporada camini directe a patir noves i importants pèrdues ordinàries de gairebé 200 milions. Aquest és un forat cobert per les palanques i també el pitjor remei contra una política econòmica i financera que ja ha arruïnat el club a falta de què, quan es tanqui l’exercici el 30 de juny d’aquest any, el curs següent arrenqui amb les pitjors perspectives mai conegudes.
L’argument del president també és delirant, fia aquesta correcció al fet de guanyar l’Europe League i a la realització d’una gira de final de temporada, aquesta seria l’única la manera de poder continuar fitxant. El que està explicant, en definitiva, és que només guanyant l’Europe League es pot compensar una part dels ingressos pressupostats i perduts per assolir els quarts de final de la Champions League aquesta temporada. La resta d’aquest diferencial potser es podria remuntar forçant amistosos a partir del 4 de juny quan s’acabi la Lliga encara que amb efectius supeditats a la convocatòria dels compromisos internacionals de les seleccions.
Sobre com temperar l’impacte del sorprenent revés patit a la Champions, del missatge de Laporta crida l’atenció dos aspectes. El primer, el seu pànic a no poder fitxar ni ara ni a l’estiu, una recaiguda d’aquesta síndrome d’ensopiment i de depressió patit quan Halland va escollir el City i ni tan sols va contemplar la possibilitat d’estudiar l’oferta del Barça. No va sortir d’aquell estadi de tristesa fins que Javier Tebas el va desafiar afirmant que el Barça no podia fitxar Lewandowski, almenys tal com es trobava econòmicament en aquell moment. El repte va acabar amb la revolució de les palanques.
La segona consideració prové de la seguretat i la confiança amb què Laporta assumeix que el Barça pot guanyar l’Europe League a les portes d’un play off classificatori que s’ha de disputar els propers 16 i 23 de febrer davant del Manchester United, un obstacle considerable abans d’afrontar una complicada sèrie d’eliminatòries a partir dels vuitens de final.
Sens dubte, al Barça de Xavi Hernández se li ha de reconèixer i atribuir la condició de favorit, segurament amb permís o en la mateixa proporció que el seu primer rival, el Manchester United. Més enllà d’aquesta pressió, suportable, no seria convenient augmentar un nivell d’exigència que ni el Barça ni cap altre equip no pot ni s’ha d’arrogar en competicions subjectes a eliminatòries curtes, ràpides i elements i circumstàncies imprevisibles. Els fets tempestuosos i impresentables que van envoltar l’eliminació blaugrana l’any passat a les mans de l’Eintracht Frankfurt són un bon exemple de com es poden complicar les coses.
La fixació de Laporta en l’art de fitxar, com demostren les onze operacions tancades el 2022, li pot passar factura a l’equip de Xavi per culpa d’aquesta càrrega d’obligatorietat afegida pel president a la competició europea.
