«És necessària la mirada col·lectiva al malestar, si el volem resoldre»

Entrevista a Marta Carmona

Marta Carmona

Psiquiatra. Presidenta de l’Asociación Madrileña de Salud Mental. Coordinadora dels llibres Transpsiquiatría, abordajes queer en salud mental i Mejorar los barrios para una mejor salud mental (publicats per l’AEN). Pertany al Colectivo Silesia. Ara publica, juntament amb Javier Padilla, Malestamos. Cuando estar mal es un problema colectivo (Capitán Swing Libros).

 

Malestamos: estem malament, molestem o les dues coses?

Una mica de les dues coses. D’una banda, aquesta molèstia, aquest sentir-se malament en l’aspecte individual, fa creure a moltes persones que només a elles els passa el que, en realitat, també els està passant a les del seu voltant. Això, naturalment, ens porta a deduir que això és una qüestió col· lectiva o, almenys, planteja una lectura col· lectiva. El marc individual, des del qual atenem el sofriment psíquic clínicament, tant psicoterapèutic com a escala mèdica, no explica bé perquè tanta gent té aquesta sensació indefinida de malestar, que en molts casos no és patològica, però si desagradable. Quan vam pensar en un títol per al llibre, vam optar per aquest de Malestamos perquè, d’una banda estem malament, i per una altra potser molesta que puguem fer una lectura col·lectiva d’aquest sofriment. Sobretot, als que treuen benefici que la gent accepti treballar estant en males condicions, acceptant un dia a dia que ens fa patir. En qualsevol cas, aquesta mirada col·lectiva al sofriment sembla necessària si volem resoldre’l.

Parlem de malaise, tan present en francès des de ja fa temps, i que expressa malestar, inquietud, neguit, intranquil·litat…? És, sobretot, físic, psicològic, social, polític…?

Té un impacte físic. Qualsevol persona que hagi experimentat ansietat ho sap. També psicològic, en la mesura en què condiciona el que es pugui pensar, desitjar, decidir… Però la qüestió està en el fet que si només ho mirem en l’individu ens perdem l’entorn, el que transcendeix de la nostra singularitat, i que en realitat és molt més rellevant. El que passa en les interaccions amb l’entorn és més decisiu que el que passa dins del subjecte. Aquesta malaise, que, en efecte és molt bon terme, té a veure molt més amb el col·lectiu que amb els individus. Quan intentem trobar en l’individu solucionis a aquesta malaise, ens trobem sense resposta. Percebem a escala personal els símptomes del malestar, però la solució moltes vegades no és aquí. Insistim en el llibre en contra de la idea que els psicofàrmacs i els tractaments ho resolguin tot. No perquè es dubti de la seva utilitat, que per descomptat que en tenen. Però no pot ser que aquest marc individual d’assistència sigui l’única resposta al malestar. Portem temps, sobretot en els últims anys, en què s’ha posat de moda la salut mental, parlant de qüestions tècniques que hi estan relacionades, sense tenir en compte que no pot ser l’única resposta al sofriment.

La malaise no és en certa manera atàvica, congènita, pròpia de la condició humana i, en aquest sentit, caldria assumir-la, integrar-la, administrar-la, de la millor manera possible?

Hi ha una part del sofriment que és inherent a l’ésser humà, inevitable, i és important disposar de capacitats per manejar-lo. Però quan es planteja que tot sofriment és inevitable, no veiem que potser una part d’aquest patiment sí que és evitable. Si, per exemple, els obrers de la Revolució Industrial haguessin pensat que el sofriment que els originava les exhaustives jornades laborals era inevitable, no haurien lluitat, no s’haurien sindicat i no haurien aconseguit reduir la jornada. Si que cal assumir que no podem acabar amb tot el sofriment, però vivim en un món en què la immensa majoria d’aquest sofriment és evitable. La distribució d’aquest patiment és tremendament desigual. És, sens dubte, perfectament evitable que el Mediterrani s’hagi convertit en una fossa comuna.

El neguit, el desassossec, que no arriba a sofriment, tan característic del nostre entorn, no té una part de rebequeria perfeccionista, de protesta per no ser els àngels dels quals sembla parlar-nos la publicitat de nosaltres mateixos?

Hi ha una part que té molt a veure amb un sentiment d’època. Al final, en aquestes sensacions que toquen la subjectivitat, tan inefables moltes vegades, s’hi barregen coses diferents. Hi ha un neguit derivat del mateix fet d’existir. Em deia una amiga filòsofa que el títol de Malestamos podria ser sinònim d’“existim”. Sí, hi ha una part d’això, però també del sentiment d’època. Els anys vint del segle passat han passat a la història com un sentiment d’eufòria. També un segle abans havia passat una cosa semblant, amb l’auge del romanticisme. En qualsevol cas, aquests sentiments deixen veure que la societat haurà de canviar. Procés en el qual, si desitgem avançar en sentit positiu, hem de corregir l’excés d’individualitat.

Quin paper hi ha jugat o hi juga la religió, en tot això?

Hi ha persones que aquest malestar el situen o el projecten en la religió, en l’àmbit espiritual. Una cosa que es podria englobar en la transcendència, i que també es fa des d’altres narratives. En la necessitat de transcendir, sí que ens hi podem trobar tots, i sí que està d’alguna manera connectada amb el malestar. Però el marc individualista en el qual vivim també condiciona aquest impuls de transcendència. Però l’individualisme, tan assumit, també condiciona el transcendir, en la mesura en què no ofereix respostes a la nostra condició humana, que també és col·lectiva, social. En aquest sentit, recórrer a la religió pot ser no només per una qüestió espiritual, sinó perquè també ofereix una xarxa de suport.

Diguem que la manera d’entendre la vida és una cosa que, en definitiva, acaba influint bastant en la sensació de benestar o malestar? No és exemple d’una cosa així el romanticisme?

Potser podríem situar en el romanticisme l’origen més recent d’aquest marc atroç d’individualisme que tenim avui. Però, en aquell moment, potser va ser necessari que les persones poguessin singularitzar-se més, adquirir consciència de la seva individualitat. Venien d’un marc històric en el qual allò individual comptava molt poc. El que és lamentable és que 200 anys després tot això continuï magnificat, a l’ombra del liberalisme i el capitalisme, que han anat configurant el pensament de les persones. Aquella subjectivitat individual del romanticisme, del qual ens hem quedat a vegades amb l’extrem i que va ser necessari recuperar, ara necessita reequilibrar-se amb allò col·lectiu.

Si hem descobert compostos farmacològics que diuen pal·liar el nostre malestar, per què no recórrer a ells i ja està?

No hi ha pastilles de la felicitat. Cap psiquiatre honest ho diu, això. La medicació serveix exclusivament per alleujar temporalment els símptomes. És veritat que hi ha gent amb símptomes que els poden acompanyar durant tota la seva vida i, en conseqüència, necessiten prendre sempre medicaments. El fàrmac pal·lia coses que tenen molt més a veure amb el que li passa a la persona per fora, en les seves relacions, que amb coses exclusivament personals. Això val des de les persones que pateixen perquè tenen molta pressió a la feina, com a les diagnosticades d’esquizofrènia. Una cosa que explica que es recorri tant a la medicació és perquè, durant bastant temps (posant la crisi del 2008 com el moment en què la cosa s’extralimita), el marc mèdic és un dels pocs que no ha tancat les portes a ningú. Això diu molt de l’època. Quan d’aquí dos segles algú estudiï aquest moment, una de les coses que diran és que la mirada biomèdica, ara més present, té molt a veure amb haver-nos desvinculat d’entendre la societat, el sofriment, com una cosa col·lectiva.

Què es pot dir de la psiquiatria clínica com a normalitzadora, domesticadora, policia social…?

La funció de control social de la psiquiatria ha existit sempre, més explícita i violenta, a vegades, més subtil en d’altres. És un encàrrec social que sempre se li ha fet. Però dins de la mateixa psiquiatria sempre hi ha hagut una voluntat de cura. El mateix moviment antipsiquiàtric dels anys 60 va tenir en aquest sentit una gran transcendència. Va ser capaç, fins i tot, de desmantellar els manicomis i convertir-los en institucions capaces d’assistir les persones boges que sofrien, de trencar les cadenes amb què se subjectaven els presos-pacients. La psiquiatria va posar les cadenes, però també les va trencar. La societat demana que es tinguin els bojos controlats, però una part important també vol que no pateixin, i entén la bogeria com una cosa humana. En definitiva, es tracta d’optar entre una societat policial, on el control s’exerceixi mitjançant la coerció, o una altra en el qual la preocupació principal sigui cuidar-nos.

Facebook
Twitter
WhatsApp

avui destaquem

1 comentari a “«És necessària la mirada col·lectiva al malestar, si el volem resoldre»”

  1. Estupenda entrevista y lucida psiquiatra.
    Salut mental:
    Si luchamos contra la mala salud mental, podemos ganar
    Pero. si no luchamos contra ella, perderemos
    Y no medicarse, solo en casos muy estremos

    Respon

Deixa un comentari

NOTES ESPECIALS

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.