Les ensopegades del primer equip blaugrana contra l’Inter i el Real Madrid han provocat una guerra interna al laportisme, latent des del primer dia que Xavi es va fer càrrec de la banqueta, que fins ara no s’havia manifestat ni projectat a l’entorn mediàtic blaugrana. El conflicte ha deixat de ser subtil i ha començat a ser visible, o si més no prou detectable entre els mitjans, els periodistes, els opinadors i els influencers de YouTube i de les xarxes que manifestament segueixen sent guardiolistes fins a la medul·la i, per definició, contraris o recelosos de qualsevol altre que entrenador que, sota el seu credo, està usurpant la banqueta del Camp Nou des que el fill del mestre Johan Cruyff va decidir anar-se’n, segons va dir, després d’haver-se buidat i abans de “fer-nos mal”, en clara al·lusió al poder i l’autonomia d’aquell vestidor liderat per Messi, ja prou fort per plantar-li cara.
El guardiolisme, com el cruyffisme, no només forma part de la manera de ser i actuar de Joan Laporta. Es diria que ha estat un tret identitari dels qui ho volen veure com una unitat del destí barcelonista i de l’èxit insuperable que va suposar la seva comunió el 2008, després de la pitjor crisi de Laporta l’estiu d’aquell mateix any, amb la conquesta posterior del sextet, el triplet i una reguera de títols i de domini del futbol mundial sense precedents a la història.
El relat, com sempre, és com un altre dels contes de fades del laportisme. La realitat és que ni Laporta el suportava ni Guardiola no es va sentir veritablement recolzat al principi pel president fins que les circumstàncies van promoure una excel·lent relació, clau per als seus interessos i l’enorme botí obtingut per tots dos gràcies a l’explosió de Messi i de la millor generació de la Masia mai vista. Tot al contrari de la filosofia i el mal anomenat cercle virtuós.
La veritat és que Guardiola va ser una aposta personal del directiu Evarist Murtra, contra el poc entusiasme de Laporta, que -com fa uns mesos, quan es va desfer de Koeman- va buscar en aquell moment i conjuntura el refugi d’un entrenador que ja tenia la premsa esportiva abduïda i embruixada.
És el que va pesar especialment en la decisió de Laporta quan finalment va fer el pas de contractar Xavi en lloc d’anar a buscar un entrenador alemany, tipus Nagelsmann, Tuchel o Klopp, com ell volia de debò. Amb Xavi s’assegurava que, si les coses seguien torçant-s,e com així va ser a totes les competicions la temporada passada, l’empatia mediàtica suportaria qualsevol revés com així va ser.
I no perquè Xavi sigui del tot del gust de la premsa guardiolista dominant, ni de bon tros, ja que Xavi se’n va anar del bracet precipitadament amb el primer candidat que li va allargar la mà, Víctor Font, i només al final va voler jugar a dues bandes per no tancar-se’n cap porta. En aquell moment, només Toni Freixa li va oferir ser entrenador del Barça Atlètic convençut que adquirir experiència com a tècnic a la casa era el millor per a ell.
Laporta tampoc es va llançar als seus braços compulsivament quan va arribar la tràgica hora de la veritat i va haver de reconèixer que, sense Messi, era impossible aspirar a guanyar cap títol. Es va resistir força i no es va decidir a portar-lo fins a consultar amb el mateix Guardiola l’opció de fitxar Xavi, a qui l’entrenador del City es va comprometre a donar cobertura i confiança a través dels seus periodistes de càmera, gurus del periodisme que controlen el corrent d’opinió majoritària als mitjans barcelonistes.
Tant hi dubtava que si la provisionalitat de Sergi Barjuan hagués sortit bé, segurament hauria suspès l’operació Xavi. Des d’aleshores, Guardiola i el seu potent lobby mediàtic han complert amb la seva part el tracte, en bona part perquè és la mateixa tropa periodística que dona cobertura a Laporta per excessos i desgavells que cometi.
Per la seva banda, Xavi, encara que en minoria, també se sent protegit per el seu propi escamot de la premsa, un sector que va saber complementar-se i va jugar en equip amb el de Pep quan des del mateix entorn de la presidència es va donar llum verda per carregar contra Koeman en el seu moment.
La història es repeteix ara quan el guardiolisme més pur i radical, laportista per derivació i enemic públic de l’anomenat bartorosellisme, se sent cada cop menys identificat amb el treball de Xavi i comença a inquietar-se per les conseqüències que els seus errors puguin produir a l’statu quo del poder.
Les subtils al·lusions a la incapacitat de Xavi per governar l’equip han anat pujant de to i s’han tornat força explícites sobretot després del partit horripilant contra l’Inter que ha deixat l’equip a les portes, una altra vegada, de l’Europa League i fora de la Champions, excepte miracle a San Siro.
Gairebé no queda condescendència ni marge perquè Xavi disposi d’un altre matalàs, d’un altre reset o d’una altra tanda de reforços després d’haver posat a zero el comptador de la il·lusió i posposat la recuperació del model, del bon joc i de la competitivitat a Europa diverses vegades en només onze mesos.
La realitat és que, deu fitxatges i 870 milions de les palanques invertits en reforços després, el primer equip sembla seguir atrapat en les coses són com són.
Després de la derrota al Bernabéu va córrer per les xarxes una estadística demolidora contra Xavi, el tècnic amb els pitjors resultats dels entrenadors que havien arribat a dirigir 50 partits a la banqueta blaugrana. El superaven Luis Enrique, Guardiola, Valverde, Tito Vilanova, Tata Martino i Koeman.
Segurament és a la Lliga on la nova versió de l’equip de Xavi, segon sense problemes després d’aquesta primera fase prèvia al Mundial, està responent, si més no, a les expectatives. Res no indica que no pugui arribar a la primavera en condicions d’assaltar el títol. Les adversitats, però, han estat insuperables a la Champions contra els dos rivals de pes del grup, Bayern i Inter, coincidint el pitjor moment amb la visita i derrota el Bernabéu en un altre mal partit.
Si Xavi no és capaç de corregir aquest mal rumb, el seu propi discurs i, sobretot, la imatge futbolística d’un equip decaigut en les últimes actuacions, serà víctima d’aquesta mena de canibalisme contra el qual Joan Laporta no sembla tenir antídot.
Tampoc no ajuda que hagi transcendit el seu interès a conèixer els plans de Luis Enrique a partir del gener, l’arribada del qual seria una bomba inesperada, ja que va ser l’entrenador més guanyador de Bartomeu. Una notícia que la premsa guardiolista ha procurat amagar a canvi de donar pàbul a un possible interès de Laporta per la situació de Thomas Tuchel, l’exentrenador alemany del PSG i del Chelsea que ha quedat lliure i estaria disponible per a una situació d’emergència.
És veritat que Luis Enrique seria la versió barcelonista més semblant a un entrenador alemany del perfil que hagués preferit Laporta des que va arribar a la presidència completament desorientat i sense guió ni pla sobre la banqueta del Camp Nou. Amb raó ha anat donant tants cops de banda.
