Es considera “una persona del metall”. La seva activitat, de la qual se sent molt orgullós, ha estat de sempre el sindicalisme. Ha exercit tasques diverses, des del comitè d’empresa de Pegaso, fins a càrrecs a nivell internacional. Milita a Esquerra Verda i Comuns Federalistes, i és membre de la permanent de Federalistes d’Esquerres (FED).
El 17 de setembre, organitzada per FED, se celebra a Badalona la III Jornada Federalisme i Municipi. A què respon aquesta iniciativa?
Des del seu naixement, Federalistes d’Esquerres va tenir molt clara la idea que el primer graó, on es practica quotidianament, de debò, el federalisme, encara que sense anomenar-lo així, és precisament al municipi. És aquí on resideixen els ciutadans, on tenen necessitats i problemes concrets. En aquesta ocasió, hem pretès donar a la jornada un biaix particular, incloent-hi persones que han estat al capdavant d’ajuntaments importants, perquè ens expliquin com han fet les coses, com han federalit-zat (que es diu mancomunar, cooperar…), compartint i repartint,responsabilitats i propostes.
El federalisme, també municipalista, tendeix a estar de moda, o més aviat emergeix durant les oportunitats electorals?
Sembla que fa vergonya dir les coses pel seu nom, o ser més valents des dels partits polítics, per parlar també clarament, a l’hora de dir el que hauria de ser una Europa, una Espanya i una Catalunya federals. N’hi ha que tenen molts condicionants electoralistes, la qual cosa és lamentable. Amb un govern de la nació de majoria bastant precària (com s’ha vist en la reforma laboral), determinades propostes potents, complantejar descaradament un desenvolupament federal (no només per afrontar el problema de Catalunya, sinó el de l’Estat de les autonomies), requereix, ens agradi o no, bastant coratge. Però, per no emprenyar els uns i els altres, sembla que aquesta paraula estigui proscrita. En aquest sentit, soc molt bel·ligerant amb tots els partits, i em sembla improcedent parlar, com ho fan els comuns, de confederació. Una cosa que la gent ni entén. Dic sovint als amics independentistes que són ximples, perquè si fessin una proposta de federalitzar Espanya, a nosaltres, els federalistes, ens posarien en un compromís, perquè no podríem dir que no.
Hi ha municipis ciutats i municipis llogarrets. Aquesta qüestió de la dimensió, que sembla determinant, serà abordada d’alguna manera durant la trobada?
És precisament una de les qüestions destacades en el document de la Jornada. Parlem de les dificultades amb què ensopeguen pobles petits a l’hora d’abordar temes com el transport, la sanitat, l’habitatge… No pot haver-hi una Vall d’Hebron a tot arreu, però sí que cal buscar solucions mancomunades, federals, als problemes comuns. A la reunió, dediquem una taula a la cooperació intermunicipal, que, com el seu nom indica, no és altra cosa que buscar solucions posant en valor recursos propis i aliens de manera concertada.
Aquesta qüestió ens porta a la qüestió de la federalització de Catalunya, a escala interna? Una cosa que per al nacionalisme sembla que encara és un tabú.
Va existir una Corporació Metropolitana de Barcelona que Jordi Pujol es va carregar. Per què? Perquè la dreta conservadora independentista, i fins i tot Esquerra Republicana, són conscients que la distribució d’escons al Parlament els afavoreix. Catalunya no té la seva pròpia llei electoral, i a aquest pas no la tindrà, perquè el nacionalisme no ho vol. Seria afrontar una distribució més raonable i ajustar-nos més a una representació equitativa. En aquesta qüestió, el PSC s’ha quedat curt a l’hora d’exigir una norma en què no es penalitzin els vots urbans. S’inventen coses com les vegueries, que no sap ni Déu el que són, per aparentar canvis i que tot quedi igual. Molts dels problemes territorials de Catalunya es resoldrien amb un repartiment més just dels escons.
Siscu Baiges animava des d’EL TRIANGLE a crear una Associació de Municipis pel Federalisme, enfront de l’AMI nacionalista. Això podria ser viable, avui en dia?
Personalment, hi estaria d’acord, però cal valorar el que és l’AMI, que sap molt bé el que representa, que té molts pobles, però si parlem d’habitants ja sabem el que representa. No sé fins a quin punt els incomodaria una proposta d’aquest estil a les forces polítiques que podrien recolza-la. Si s’afronta la qüestió, que per a mi seria important, segurament desencadenaria un debat molt intens. En qualsevol cas, hem de ser capaços de fer aflorar aquest terme ocult de “federalisme”…
En el conjunt d’Espanya el municipalisme federalista té algun referent especialment significatiu?
En aquest àmbit, Catalunya és pionera. Per fer alguna cosa, el primer que es necessita és disposar d’una estructura organitzativa. Hi ha federalistes organitzats a València, el País Basc, i comencen a desenvolupar-se nuclis a l’Aragó, Andalusia, Castella-la Manxa, Extremadura… En la mesura en què això es consolidi i l’Associació per una Espanya Federal ho amalgami, experiències com la nostra es podran dur a terme. Hem convidat a la Jornada a totes les associacions federalistes que existeixen o s’estan constituint a Espanya. En qualsevol cas, les jornades tenen la intenció clara d’incidir com sigui en les pròximes eleccions municipals. Estem en precampanya, s’estan elaborant les llistes i els programes… Pretenem que Federalistes d’Esquerres tingui una posició en aquest tema, i que la faci arribar als partits.
A escala europea, hi ha experiències municipalistes innovadores, que mereixen ser destacades?
En una situació de normalitat, aquest debat seria molt més fàcil i estaria més estès, però amb el que està passant; amb el tema d’Ucraïna, l’encariment de les matèries primeres, la inflació…, coses com ara la manera com els municipis poden assumir més responsabilitats, no prosperen. Alguna cosa que a nosaltres ens agradaria que calés és la del poder i les eleccions a les àrees metropolitanes, que, de facto, són un govern municipal. Com han de triar-se aquests càrrecs? Per què han de ser de segon grau? Per què a les àrees metropolitanes no hi ha unes eleccions en les quals es puguin triar directament els representants?
Els nacionalistes, és clar, toleren que una part, econòmicament la més potent, com l’àrea metropolitana de Barcelona, tingui un govern propi. És el finançament on més estreny la sabata del municipalisme?
Una de les grans dificultats dels ajuntaments és la del finançament. No hi ha cap dubte. I té unes causes molt concretes. L’efecte de l’emigració ha provocat uns canvis importants a les grans urbs, que necessiten més serveis, més habitatge protegit, millor sanitat, educació… En aquest tema estem malament. Fa anys es va parlar d’allò del 50, 25, 25, referint-se al repartiment pressupostari entre administracions. Això no es compleix. El finançament és també aconseguir acords polítics sobre competències, responsabilitats, demandes… La gent viu en un lloc concret, i és des d’aquí d’on cal partir a l’hora de parlar de pressupostos. El finançament és una qüestió molt prioritària. En aquests moments, els ajuntaments fan coses que no estan previstes en el seu finançament. I encara sort que els municipis, com els pensionistes, rebem diners directament de l’Estat.
El municipalisme, entès de manera endogàmica, no pot ser font d’una espècie de neoproteccionisme, clientelisme i corrupció?
Absolutament. Respon a interessos electoralistes i és anticonstitucional. Estàvem negociant a Puertollano un conveni de la petroquímica i recordo que una de les condicions que posaven era que només es pogués contractar gent d’allà. Però, efectivament, aquest perill existeix i es produeix. L’eslògan de la Jornada (“Fer federalisme des dels ajuntaments”) apunta en aquest sentit, perquè del que es tracta és d’obrirse, cooperar, generar sinergies…, i no del contrari: coure’s cadascun en la seva pròpia salsa. Com podem vetar una persona més capacitada, algú que ofereix serveis en condicions més avantatjoses?
I els emigrants, que viuen i treballen amb nosaltres, paguen impostos… segueixen sense la possibilitat de votar els seus representants en el municipi…
La Llei d’Estrangeria és la que és. Quan es parla d’estrangers no europeus se segueix insistint que han d’assimilar la nostra cultura. És una cosa amb la qual estic en contra. Hi ha unes normes de convivència, que cal respectar, i punt. Cadascú, en l’àmbit personal, és molt lliure d’adherir-se a qualsevol creença. Però el que és clar és que qui ha vingut aquí a viure i a treballar ha de tenir dret a votar.
