“Avui, el dia de lliurament de les medalles als socis amb 25 anys d’antiguitat, hem pogut viure un dia de barcelonisme extraordinari. Famílies. Amics. Amor incondicional al Club. 25 anys de lleialtat al Barça. Emoció pura. Gràcies a tothom”. Així comentava al compte seu de Twitter Elena Fort, la vicepresidenta de l’àrea institucional del FC Barcelona, com va viure i presidir l’última entrega d’insígnies i el diploma commemoratiu als socis del Barça amb 25 anys d’antiguitat. En cap cas es tracta de medalles, com afirma Elena Fort, poc familiaritzada amb les efemèrides de la vida social del club, usurpant un dia més les funcions del responsable de l’àrea social, un directiu sense cartera que no perd ni un minut en atendre les seves funcions, com és el desaparegut Antonio Escudero.
En aquest dia tan emotiu i entranyable de lliurament de medalles per a Elena Fort, però, la percepció del miler de socis convocats per a un lliurament massiu, que va tenir lloc el diumenge passat, dia 4 de setembre, després la victòria del primer equip al Sánchez Pizjuán de Sevilla, va resultar força diferent. “Ha estat un acte fred i decebedor. M’esperava una mica més”, va ser la reacció d’algun soci que així ho va fer saber a través de les xarxes socials al directiu Mike Camps, que no va tenir cap altra ocurrència que respondre-li amb l’excusa absurda que era una quantitat de socis molt elevada, sobre un miler, a més de subratllar que la directiva els havia preparat un refrigeri a l’Auditori 1899. Aquesta va ser la seva patètica reacció vers el sentiment expressat per una sòcia del club que va precisar, amb exactitud, què era exactament el que havia trobat a faltar: “Humanitat, empatia, calidesa, no ser tractat com un número, sinó com una persona“.
També li va replicar a aquella invitació al refrigeri que, per al directiu, representava un gest més que suficient d’afecte i atenció als homenatjats tan especial: “Doncs érem dos socis més quatre acompanyants i no ens en vam assabentar. Potser estàvem massa afectats per la fredor de l’acte. Agraeixo les explicacions, però en lloc de lliurar-ne tantes (insígnies) avui, s’hauria pogut fer en tres dies, un per cada any 22/21/2020. Crec que amuntegar socis no és una bona solució”.
En efecte, les queixes tan educadament i encertadament presentades per una de les sòcies apunten als greus defectes de fons i de forma d’un esdeveniment barcelonista despatxat per la junta amb una manca de sensibilitat extrema, i resolta de la manera més fàcil i còmoda per als directius que, gràcies a aquest format, es van treure de sobre l’obligació d’assistir-hi, si més no, a un acte de lliurament per any, doncs restaven pendents les insígnies dels dos anys de pandèmia (2020 i 2021) més l’any corrent. La junta va decidir fer-ne només una jornada maratoniana sense caps ni peus.
Fins a la pandèmia, l’anterior directiva celebrava aquestes entregues en funció del nombre de socis honrats amb aquesta insígnia de plata, sovint dividits en un mínim de dos grups, tres gairebé totes les temporades; o sigui, en dues o tres cerimònies a causa de l’augment creixent dels socis que arribaven a aconseguir aquesta primera majoria d’edat.
La parcel·lació en dos o tres lliuraments venia obligada precisament per aquesta voluntat i compromís de la directiva de Josep Maria Bartomeu i abans de Sandro Rosell d’atendre amb la deguda personalització i temps a cadascun dels socis. Tampoc no s’imposaven restriccions sobre el nombre d’acompanyants com sí que ho ha fet Joan Laporta de manera tan sectària i injustificada, limitant a dos el màxim de familiars o amics convidats. Una barbaritat, sens dubte, i una evidència més d’aquest clientelisme i manca de tacte amb què actua la directiva de Laporta, no només demostrada amb el desmantellament de tots els drets socials. La celebració d’assemblees i de votacions telemàtiques innecessàries, però sobretot l’absència d’explicacions i de les mentides amb què s’han aplicat les palanques i venut patrimoni del club -a més d’assumir nous préstecs ocults- ja són el pa el nostre de cada dia d’un club que han convertit el barcelonisme en una mena d’associació d’abonats, un cop suprimits tots els sistemes de control econòmic i financer i, per descomptat, de participació dels socis.
L’acte del dia 4 de setembre passat es va celebrar al Palau Blaugrana amb la finalitat d’acollir uns 4.000 barcelonistes i lliurar insígnies en dos torns, un de matí i un altre de tarda, com si fos una cadena d’embotellament. Aquesta sensació de manca d’humanitat, empatia i calidesa com reclamava la sòcia no és més que la culminació, també, d’un desarrelament social evident. Una realitat que, per exemple, s’ha projectat en la persecució sense miraments contra el moviment penyístic, intentant per part de la directiva i per tots els mitjans d’esborrar del mapa les Penyes del Barça, la seva total desaparició, així com la negligent i dramàtica gestió de la venda d’entrades del Barça-Eintracht, que va posar en risc físic -més enllà de la vergonya, vexacions i humiliació sofertes- als socis del club.
És el futur que li espera al barcelonisme, l’oblit i la distracció per part d’una junta que, des del seu punt de vista, no té més remei que patir la càrrega de suportar aquests milers dels socis i de les obligacions contretes, inclosos aquests drets que requereixen, a la pràctica, un esforç personal i dedicar al club un temps i una feina que no estan disposats a realitzar. Una altra cosa molt diferent és viatjar amb l’equip a les gires o als partits de Champions en classe preferent, que per això sí que hi són sempre disponibles.
Cal esperar que en el futur, almenys per a la pròxima vegada, la vicepresidenta institucional no torni a confondre medalles amb insígnies, això sempre que a partir d’ara no es decideixi el seu enviament per correu o paqueteria. Que tot podria ser.
A les dues tandes de lliurament d’insígnies de bronze, el president Joan Laporta ni hi va ser ni se l’esperava, és clar.
