No hi ha, a l’horitzó, cap repte impossible per a Joan Laporta que no es vegi capaç de desafiar amb aquest perillós i temerari exhibicionisme al qual s’ha enganxat amb símptomes alarmants d’hàbit i dependència, gairebé com una nova droga emocional. Si li donen un cop de puny a l’ull, l’obliguen a explicar que va relliscar en un embarcador d’un port francès festejant una dama. Però, per descomptat, ell, per la seva banda, ni s’amaga ni ho dissimula. Al contrari, pacta amb les càmeres de Movistar un pla curt i nítid d’aquell ull morat que, amb gust, ha afegit al seu palmarès de gestes presidencials.
I en necessita més, com arraconar l’equip arquitectònic guanyador del concurs de l’Espai Barça, Nikken Sekkei, reconegut internacionalment, per deixar la direcció d’obra del projecte en mans d’una enginyeria catalana, Torrella Consulting, que no és millor ni pitjor, sinó d’una dimensió, capacitat i experiència tan notablement allunyades de les exigències del projecte que el canvi ha provocat alarmisme, fins i tot, en el si del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC). Horroritzat per la decisió, el president del COAC ha sol·licitat una entrevista personal amb Joan Laporta per intentar evitar una catàstrofe, una altra més, sense precedent en la història del club i de l’arquitectura catalana.
El cas és que, a Laporta, el cos li demana forçar situacions extremes on poder acreditar aquest rei sol que porta a dins, el personatge en què s’ha convertit, tirà, insolent i terriblement mediocre, per a un càrrec tan exigent com el de president del FC Barcelona.
Les primeres revelacions apunten que Torrella Consulting, especialitzada en logística de naus industrials, amb prou feines compta amb deu empleats i una facturació d’1,7 milions. Aquesta quantitat representa deu vegades menys del que Laporta va pagar en el seu dia a Norman Foster per una maqueta -ni un sol plànol- i convidar-lo a dinar a Barcelona per fer-se una foto junts; o, per posar una altra comparació, el 0,0011% del crèdit mínim amb què es pretén finançar un projecte pendent i maleït com el de la renovació del Camp Nou.
Aquesta decisió controvertida de Laporta és una aposta personal del seu home fort i de confiança a l’Espai Barça, Joan Sentelles, que és qui mana per sobre dels responsables amb veritables coneixements de la matèria, tant de la dinàmica arquitectònica i la logística d’obres com de les lleis del mercat de la construcció en el sector de les grans infraestructures. Joan Sentelles va ser un estret col·laborador de Joan Oliver, clau en la liquidació i desaparició del Reus, que no era ni tan sols el segon de bord, una mena d’executiu especialitzat a obeir i callar per davant de qualsevol altra consideració. En l’anterior etapa presidencial de Laporta, va acabar sent la seva mà dreta en els assumptes de l’Uzbekistan.
Si a Joan Sentelles no li ha convençut el tracte i les necessitats de Nikkei Sekkei, guanyador del concurs arquitectònic -i, fins fa ben poc, responsable també de fer realitat l’Espai Barça-, compta amb el suport total i absolut del president per deixar-lo de banda i busca una alternativa que, per menys diners i menys problemes, se’n pugui fer càrrec.
Un canvi d’última hora molt semblant al relleu de l’auditor Ernst & Young, poques hores abans del tancament de l’exercici 2021-22, quan Laporta i el seu vicepresident econòmic, Eduard Romeu, van idear formes de finançament que, sense arribar a ser delictives del tot ni un model admirable de creativitat comptable, feien una olor tan desagradable que els executius de l’empresa auditora van optar per abandonar l’estada. Ràpidament, va ser contractat Grant Thornton, un auditor que no figura entre el big four del sector, un servei de segona divisió, submís i obedient al bon patró que és Laporta, per a un club de la Champions League.
La fugida imprevista de Ramon Ramírez com a màxim responsable de l’Espai Barça va coincidir amb el braçalet de capità que Laporta va donar-li a Sentelles com a responsable tècnic i de contractació, alhora que ressituava Àlex Barbany per dirigir l’àrea comercial del projecte després d’estavellar-se al capdavant de l’equip que havia de generar prou recursos per cobrir el pressupost fallit de la temporada 2021-22.
Joan Sentelles, reconegudament sense nivell ni la preparació necessaris per liderar l’Espai Barça, és, això no obstant, qui porta la veu cantant i qui no s’oposa, sinó al contrari, a la designació de Torrella per a la direcció de les obres més importants que mai ha afrontat el club.
La versió mediàtica segons la qual “ha estat una elecció legal realitzada mitjançant la presentació d’ofertes entre diferents empreses”, entre elles la de Nikken Sekkei, l’especialitat de la casa ara que aquest tipus de licitació descomptat, intern, secret i inescrutable les porta gent que és com de la família. No és demostrable si hi ha hagut prou rigor i transparència, però sí que és fàcil d’acreditar, precisament, la seva absoluta absència. Que guanyi qui presenta un preu més baix per un servei és tan fàcil com, un cop subhastat el projecte, admetre que han sorgit imprevistos i necessitats que fan augmentar el cost final.
La decisió de posar en mans d’una empresa aclaparadorament petita en comparació amb els requisits i l’envergadura de l’obra, una elecció que ha provocat un xoc al sector, són el resultat de la demostrada inconsciència de Joan Sentelles, un liquidador nat de societats i de negocis, i la supèrbia d’un Laporta prepotent i desafiador, cada cop més inclinat a cometre les seves gamberrades a plena llum del dia.
Si fos per ell, avui enviaria per les xarxes el vídeo del dia en què es va abaixar els pantalons en un control de seguretat de l’aeroport davant membres de la Guàrdia Civil. No es pot descartar del tot.
