Aleksandr Dmitrenko i Elsa Artadi, dos ‘soldats’ al servei de la causa

El jutge Aguirre els interroga per aclarir la seva participació en la trama russa que apareix connectada amb el procés secessionista

L’empresari rus Aleksandr Dmitrenko i la política Elsa Artadi, exconsellera de Presidència, exportaveu del Govern i exlíder de JxCat a l’Ajuntament de Barcelona, són dues cares de la mateixa moneda: dues joguines trencades pel procés independentista, dos soldats als quals van intentar utilitzar per encarrilar unes relacions internacionals que als dirigents independentistes sempre se’ls van ennuegar. La via russa per al reconeixement internacional de Catalunya va tenir en aquestes dues figures dos protagonistes que van tenir el seu minut de glòria dins del desastrós procés català.

A tots dos els va unir l’intent de connectar amb el Kremlin, i tots dos van estar units fa pocs dies, de nou, perquè van haver de declarar davant el jutge el mateix dia per aclarir el seu paper en la trama de les relacions entre foscos personatges russos i no menys esperpèntics polítics catalans. Segons admeten en cercles independentistes ben informats, tots dos podrien ser “caça major” si es demostra que conscientment es van prestar a una operació per buscar les vies amb què finançar la ruptura de Catalunya amb Espanya.

Les seves declaracions davant el jutge van ser molt diferents. Dmitrenko va tenir aplom i memòria. Artadi va sofrir una estranya amnèsia en parlar de la seva labor com a intermediària de Carles Puigdemont a l’hora de relacionar-se amb russos. De fet, crida l’atenció especialment que mai va saber ni el nom ni en nom de qui parlaven els seus interlocutors, com si una directora general de la Presidència de la Generalitat es reunís en xerrades de cafè amb el primer individu sospitós que truqués a la seva porta.

Tan inversemblant va ser la seva declaració que el jutge li va advertir al final del seu interrogatori que el que deia no tenia “sentit”, ni “lògica”. “Lamentablement, vostè no té credibilitat. Sàpiga que això pot tenir conseqüències processals”, li va dir. No és res de l’altre món, ja que Artadi havia negat en la seva declaració tenir un càrrec polític al Govern. “Jo tenia un càrrec molt tècnic, no tenia un càrrec polític. No era com el senyor Redondo, perquè jo venia de fer feina molt tècnica i molt poc política”, li va dir al jutge sense immutar-se. Va admetre, no obstant això, que participava en la redacció dels discursos de Puigdemont, que assistia al Consell Tècnic (que és l’òrgan dels secretaris generals, que decideixen quins temes porten després els consellers a la reunió del Govern) o que controlava tota la coordinació dels diferents departaments de la Generalitat.

Reunió a l’Hotel Colón
La declaració d’Elsa Artadi va deixar molt a desitjar i va començar gairebé de manera surrealista, quan el jutge li va preguntar si s’havia reunit amb uns russos fora de la Generalitat i amb qui havia estat. “Com que ho vaig llegir als mitjans, vaig intentar fer una mica de memòria el cap de setmana… El que jo recordo és que jo vaig anar a una primera reunió amb Víctor Terradellas, i crec que dues persones més que va portar, fora de Palau, a l’Hotel Colón, a la cafeteria pública que hi ha a la planta baixa de l’Hotel Colón, i és la primera vegada que jo parlo amb ells. El Víctor m’envia un missatge de WhatsApp, a mi m’havien avisat que m’escriuria, i li dic, doncs anem a fer un cafè a l’Hotel Colón. Aquesta és la primera reunió en què jo els veig, i que no hi ha el president Puigdemont. El dia exacte no l’hi puc dir, però devia ser entre el 21 i màxim el 24 d’octubre. Aleshores, fem aquesta reunió, que va durar uns 20 minuts, 30 màxim. I després els veig una segona vegada, però molt breument, durant pocs minuts, a la Casa dels Canonges, i aquí sí que hi era el president. Però no sé si arriba a reunió… És una cosa molt ràpida…, que el president els diu ‘vale, vale’, ja està”.

L’interrogatori sembla tret d’una pel·lícula d’humor:
Jutge: Recorda els noms de les persones que hi havia presents?
Artadi: No. El que jo recordo, perquè fa temps… Hi havia una persona que crec que parlava català i suposadament rus, i una altra persona que només parlava rus, a part de Víctor Terradellas, però no recordo els noms.
Jutge: De què van parlar?
Artadi: Ells em van contactar perquè tenien interès a saber quina era la política que tenia interès a seguir el Govern de Catalunya respecte a les criptomonedes. I em van estar explicant la importància de les criptomonedes, amb un relat que tampoc s’entenia molt… Jo sóc economista, però no soc experta en aquest tema… Però, igualment, no tenia molt d’endreça, diguem-ne, no estava tot molt endreçat, i va anar entorn d’això, de les criptomonedes, dels bitcoins, i quina intenció tenia la Generalitat de Catalunya en tot aquest tema… Els vaig escoltar… Tampoc van portar ni referències… Vull dir, molt diferent d’altres reunions que potser havíem tingut.
Jutge: I vostè per què va acceptar anar a aquesta reunió?
Artadi: El president Puigdemont em va dir que contactés amb Víctor Terradellas, que volia parlar amb mi i explicar-me una cosa d’un tema econòmic. I, per tant, vaig anar a la reunió, vaig quedar amb ell, vaig fer la reunió i vaig donar trasllat de la reunió.
Jutge: Li van explicar quina era la intenció…?
Artadi: Volien saber quina intenció tenia el Govern de la Generalitat respecte a la regulació de les criptomonedes. I jo els vaig traslladar que des de Presidència, que era el departament en el qual jo estava, que no havíem estat treballant mai en regulació de criptomonedes i, pel que a mi em constava, el Departament d’Economia tampoc havia estat treballant en això.
Jutge: Ells li van fer una proposta concreta?
Artadi: Ells traslladaven que era molt important saber a quins llocs hi hauria una regulació, però era tot molt confús… els bitcoins… Era tot com molt desendreçat. La persona que parlava només en rus, de tant en tant feia algun comentari que no s’entenia res. Víctor Terradellas, que en teoria era el meu interlocutor, no en tenia ni idea del tema, i era tot com molt confús, desendreçat i, fins a cert punt, amb poc rigor, diguem-ne.
Jutge: Així doncs, va durar 20 minuts i no van concretar res?
Artadi: No, no, en absolut. De fet, jo no anava a concretar res, anava a escoltar i veure què em deien i donar trasllat.
Jutge: I no se’n recorda dels noms de les persones?
Artadi: No. Em sap greu.
Jutge: No li van donar cap targeta?
Artadi: No. És que no van fer cap presentació, que és el normal en una reunió de feina.
Jutge: Hi havia un altre català, allà?
Artadi: Crec que no. Bé, Terradellas… I aquella persona que parlava català i rus. No sé quina nacionalitat tenia. Parlava bé el català però tenia accent… Podria ser que fos català i que hagués viscut fora molt de temps. Ho dic perquè els meus amics catalans que viuen als Estats Units també parlen una mica estrany.
La veritat és que, dos dies més tard, es realitza una altra reunió, aquesta vegada a la Casa dels Canonges, dins de les dependències del Palau, per la qual cosa la seva afirmació que el que pretenien els russos era confús i sense rigor queda desacreditat. Però, no obstant això, no hi ha dubte que la “soldat” Elsa Artadi va complir amb la seva missió de blindar l’interès de Carles Puigdemont davant la ingerència russa, ja que va defensar fins a l’últim moment el poc interès del president pels suposats emissaris del Kremlin.

La introducció de Dmitrenko
Més concret davant del jutge Joaquín Aguirre va ser Aleksandr Dmitrenko, que va explicar l’operació de compravenda de gas liquat del petroli entre Rússia i la Xina en la qual va participar, i en la qual el cap de l’oficina de l’expresident Carles Puigdemont, Josep Lluís Alay, semblava estar també molt interessat.
Aleksandr Dmitrenko, segons va precisar, va arribar a Josep Lluís Alay a través de dues persones: David Ferrer, que treballava al departament de Polítiques Digitals, i Roc Fernández, llavors responsable de continguts digitals del Govern de la Generalitat. Li ofereixen suport per fer d’intermediari amb l’objectiu que Skolkov, una empresa russa que controlava el que seria el Silicon Valley rus, instal·lés una sucursal a Barcelona, operació que no es va acabar duent a terme perquè l’ambaixada russa la va dinamitar.

No va tenir tant impacte la declaració de l’empresari rus, que va admetre que Josep Lluís Alay va voler ajudar-lo, però va negar que fos el seu “padrí”. De fet, l’estiu del 2020, Dmitrenko va ser nomenat ambaixador de la Cambra de Comerç de Barcelona a Moscou. Al mòbil d’Alay es van trobar missatges en els quals aquest pressionava el president de la Cambra, l’actual diputat de JxCat, Joan Canadell, per al nomenament.
També defensava davant Carles Puigdemont la seva postura, argumentant que Dmitrenko els estava obrint moltes portes a Moscou i que seria la persona clau per al subministrament d’energia a Catalunya després de la independència.
Dmitrenko, no obstant això, com a bon “soldat”, va posar la diana en un altre lloc: “El senyor Alay no em va introduir a la Cambra de Comerç. Va ser el senyor Xavier Roig [un soci seu]. El senyor Alay em va aconseguir la targeta de visita, ja que va suggerir al senyor Canadell que tots els ambaixadors havien de tenir una targeta de visita”. Va ser Xavier Roig, també, un home ben connectat, qui li va parlar de l’operació de compravenda de petroli entre Rússia i la Xina.

“Roig em va presentar el consultor de la Gulf Energy xinesa, l’empresa compradora, a Hong Kong, que es diu Joan Dedeu, que m’explica que porta 40 anys a Hong Kong i és el consultor de Gulf Energy, que són xinesos i tailandesos, i que tenen la companyia Siam Gas. Ell és el que va procurar l’operació, i així va néixer tot. Sabien que jo tenia experiència en el món del petroli, perquè portava sis anys liquidant una empresa que es diu Hispaniapetrol. Els ajudava a nivell legal i fiscal, perquè tenien molts deutes. Jo coneixia a molta gent del petroli”. A més acabava de conèixer Evgueni Hodulov, propietari de l’empresa russa Interbroker, un cotitzat intermediari. Es va posar en contacte amb ell i va ser Hodulov qui va buscar un venedor com Lukoil, i qui al final va cobrar més de 295.000 dòlars de la paga i senyal d’una operació que mai es va acabar de realitzar, perquè els xinesos no disposaven de la documentació que els permetia la importació del producte a la Xina.

Malgrat les sospites que l’operació pogués haver servit per sufragar despeses del procés d’independència, o haver anat a les butxaques de dirigents independentistes, Dmitrenko va complir el seu paper i va negar tot interès dels independentistes en aquest negoci. “Jo em vaig postular com a intermediari i ja està”. A canvi, li havien de pagar un percentatge de la comissió, que mai va arribar a veure al seu compte corrent. És més: va parlar amb el seu soci, Artiom Lukianov, fill adoptiu de Vladislav Surkov, un dels assessors de (Vladímir) Putin més influents, perquè fos ell qui cobrés en lloc seu. Era una manera de dir als intermediaris de l’Est que l’operació comptava amb el vistiplau de les altes esferes. “Jo pensava que la presència d’Artiom donaria més solvència al negoci, i la part russa no volia fer coses imprudents”, va reconèixer Dmitrenko davant del jutge.

La veritat és que Dmitrenko va deslliurar el seu amic Alay de les sospites. I, finalment, va blanquejar el seu interès per Rússia: “Jo li vaig proposar, com a devolució del favor, fer dues conferències a Rússia, en universitats… Ell és professor a la Universitat de Barcelona i podia parlar de temes de conflictes en general. I jo vaig aconseguir dues ponències [conferències] per a ell”. Va ser en aquests dos viatges en els quals Alay va aprofitar per intentar connectar amb persones properes a l’Administració russa i establir ponts. En concret, en una de les conferències va coincidir amb els exespies Andrei Bezrukov i la seva esposa Helena Vavilova, i va visitar també Evgueni Primakov (avui alt càrrec de l’Administració russa) i el periodista Edvard Txesnokov. Però sobre tot això a Dmitrenko no li van preguntar res. La justícia segueix teixint una espessa teranyina entorn dels principals protagonistes d’aquesta història.

Facebook
Twitter
WhatsApp

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.