De les moltes conjectures i informacions que circulen ara mateix sobre el futur de la plantilla del primer equip del Barça, aquesta revolució planejada entre Joan Laporta i Xavi Hernández de cara a la pròxima temporada, la que apunta a una reestructuració amb onze baixes i nou altes, probablement sigui la menys fonamentada.
Tot sembla indicar que aquestes són la pretensió i la necessitat de Xavi Hernández, un cop vist com s’ha desplomat l’equip en el tram final del curs, i també que el president li ha donat la paraula de complir amb aquest pla per canviar ‘el que hi ha’ en un equip veritablement capaç de competir per totes les competicions.
La part més fràgil i inconsistent d’aquesta equació és la que fa referència a aquest concepte, cada vegada més dubtós, sobre la capacitat de fer realitat aquestes promeses d’un president que, fins avui, les ha incomplert sistemàticament, la majoria expressades i reiterades en públic per ell mateix, i la resta verbalitzades a la premsa a través dels seus canals d’intoxicació i manipulació de l’entorn mediàtic del club.
Sembla demostrat, perquè ja no pot haver-hi dubtes quan s’ha completat un any i dos mesos de la seva presa de possessió, que la seva presidència és un cúmul de mentides, falsedats, improvisació i desatenció respecte de les necessitats i prioritats de l’entitat, on no funciona cap de les seves ocurrències i amb prou feines se sosté gràcies a l’herència de l’anterior junta en un ampli espectre que contempla, sobretot, el funcionament de les seccions professionals, que encara no ha pogut destrossar, i l’excel·lent rendiment d’una generació de futbolistes molt joves i extraordinàriament capaços de tornar a dominar l’escena del futbol continental.
Laporta ha governat el Barça, fins i tot abans d’arribar a la presidència, des del propagandisme i el control mediàtic, mitjans més que suficients per a generar un estat d’opinió no sols favorable als seus interessos electorals, sinó fins i tot d’entusiasme i d’un seguidisme i lleialtat sense precedents.
El problema radica, per a Laporta, que darrere d’aquesta monumental i poderosa capacitat de lideratge sobre el discurs i el mitjà ha d’enfrontar-se, tard o d’hora, a la realitat i sobretot a les conseqüències directes de la gestió i de la presa de decisions pròpies.
En aquest terreny, Laporta perd tot l’avantatge, es converteix en un personatge invisible i més que mediocre, sense cap credibilitat. Res a veure amb aquest altre Laporta que es mou com a peix en l’aigua en la convulsió i l’agitació social del moment, especialment des de l’oposició al poder, que és veritablement la seva especialitat i el terreny sinuós, fosc i movedís en el qual s’ha mogut molts més anys que com a president.
Des dels seus primers passos contra Josep Lluís Núñez, allà per l’any 1994, Joan Laporta s’ha passat 19 anys intentant esforçadament deposar i fer fora al president de torn, i poc més de vuit anys com a president, en totes dues presidències amb dues etapes calcades: una primera dominat, o seria millor dir reprimit, per un entorn directiu i executiu d’un cert nivell, i una segona, desbocat i sense control mentre els seus mediocres i ben alimentats lleials l’aclamen i animen a cometre totes les bogeries que li passen pel cap.
Aquesta progressiva deterioració de la gestió es tradueix, com s’ha pogut comprovar, en enormes pèrdues i greus lesions, algunes de gravetat, contra la pròpia institució.
Avui, quan mirem enrere, el símbol d’aquesta trajectòria basada només en gestos, aparences i postureig continua sent la no menys famosa i nociva pancarta del Bernabéu amb aquest eslògan, ‘Ganas de volver a veros’, que pretenia visualitzar l’audàcia, seguretat, fortalesa i ambició del personatge.
L’afició barcelonista es va creure una altra vegada el conte, en bona part gràcies a l’aplaudiment mediàtic i el papanatisme d’una premsa que, en cap cas, va analitzar què hi havia realment darrere del programa i de les promeses del Laporta candidat, més enllà d’aquesta afermada i concreta proposta de ser l’únic de tots els aspirants amb la capacitat de renovar a Messi.
Sí, és cert que també Leo es va empassar el truc. Va ser un més dels milers de damnificats per la gestió d’un president amb la demostrada covardia d’haver pactat amb Florentino aquesta pancarta, a canvi de submissió i sotmetiment del Barça als plans i directrius del Real Madrid en l’estratègia contra la UEFA, contra LaLiga i a favor de la Superlliga.
Segons un dels seus periodistes de cambra, Salvador Sostres, el president del Barça li té pànic a Florentino, entre altres motius perquè va signar a favor d’aquest projecte una penalització de 300 milions en cas de saltar del vaixell.
Aquest deute, que no és l’únic perquè la llotja del Bernabéu ja va col·laborar en el seu moment amb persones de l’entorn de Laporta perquè l’Audiència Nacional acceptés els dos casos Neymar, l’està pagant el Barça com a institució.
Esportivament, a més, aquestes ‘Ganas de volver a veros’ volia transmetre un missatge inequívoc d’imminent reacció del primer equip a base d’estrelles, com el presumptament renovat Messi, nous fitxatges i aquesta motivació que va voler visualitzar també en un altre de les seves proclames, com el ‘Hem tornat!’.
En vigílies d’una altra final de la Champions, la que disputarà el Real Madrid contra el Liverpool aquest dissabte, després de la seva superioritat manifesta en la Lliga, ja conquistada i celebrada, aquest pancartisme de Laporta sona cada vegada més a broma de mal gust i una d’aquestes fanfarronades que el temps s’encarrega de situar en el seu veritable context.
Revisat i amb la perspectiva del temps, el missatge sona improcedent, innecessari i, sobretot, superb i infundat perquè en aquell moment Laporta coneixia de sobres el fortíssim impacte que tindria el COVID en l’economia del club i la necessitat de reestructurar despeses, moderar els salaris i minimitzar els fitxatges. Si la lona va tenir o no una conseqüència electoral és rebatible.
En el Real Madrid, per descomptat que no. El rival per excel·lència del Barça a la Lliga li ha tret a Laporta la distància més gran en anys i, per descomptat, ha competit a Europa moltíssim més que l’equip blaugrana.
Els que busquen consol en el no fitxatge de Mbappé, a penes el troben tenint en compte que, gràcies als diners pagats per Ferran Torres, el Manchester City ha pogut emportar-se a Haaland sense que Laporta li hagi fet ni pessigolles a una negociació en la qual només ha fet el ridícul. No es pot interpretar d’una altra manera haver enviat a Xavi i Jordi Cruyff a tractar d’atreure’l, que aquesta missió secreta transcendeixi a la premsa, que el tècnic l’admeti i el president la negui i, a més a més, que Xavi surti dient que “ningú li diu que ‘no’ al Barça”.
La frase dona per a una altra pancarta d’aquestes. Una altra cosa és que la credibilitat de Xavi, com la de Laporta, estigui per terra.
